L'artista xinès Ai Weiwei posant com si fos el nen sirià Ailan trobat mort en una platja de Turquia el passat setembre.

Diu molt a favor de VilaWeb que hagi publicat aquests dies els reportatges i les fotos d’Oriol Bäbler sobre els refugiats que arriben al port grec del Pireu. I s’agraeix també que l’Ara publiqués, durant el mes d’octubre, les fotos de Samuel Aranda a l’illa de Lesbos, una de les quals li ha valgut el premi Foto Nikon 2015. Quan la mateixa Europa s’ha donat deu dies per mirar de començar a afrontar de manera seriosa aquesta greu crisi, la veritat és que el nostre panorama mediàtic més poderós poc que la reflecteix. No es tracta tant que no se’n parli, sinó de com es fa. Si no hi ha pressupost per a enviar reporters que ho segueixin, la informació desapareix amagada sota les indicacions oficials. Estem davant d’una crisi d’imatges adotzenades i rutinàries. Per més que de tant en tant veiem un reportatge televisiu o alguna foto als diaris, no podem arribar a fer-nos el càrrec de què significa aquesta mutació descomunal.

Vivim en una indiferència gairebé com qui diu programada. No és pas una característica exclusiva del nostre context, sinó generalitzada, per bé que entre nosaltres la indiferència sigui arrasadora. Fet i fet, internacionalment, són els artistes, fotògrafs independents i cineastes els que, més que el periodisme i la informació, se n’encarreguen. S’ocupen de proporcionar imatges i de fer accions que sollevin i inquietin la consciència europea, ni que sigui una mica. L’art no és en aquest cas un rellotge que s’avança, que va dir Kafka, sinó més aviat un despertador que sona, ressona i torna a sonar, sense que ens despertem ni menys encara ens alcem del llit.

El concurs internacional World Press Photo ha posat enguany al centre dels seus guardons els refugiats, com es pot veure ací. De vegades, quan veig fotos com aquestes, em preocupa la ‘temptació artística’ que denoten. Preferiria que fossin més bastes, com la realitat que retraten. Però, en comparació amb les que es publiquen per aquí, són almenys un símptoma que els fotògrafs miren de fer tant com poden per captar l’atenció sobre els refugiats i que el mateix concurs no pot eludir la presència oceànica de fotos sobre aquesta crisi que enguany li ha arribat.

Això no impedeix, per desgràcia i ironia, que el guanyador, Warren Richardson, hagi merescut el premi per una imatge no publicada… El World Press Photo constata i allò que enguany ha constatat és que ha de donar presència mediàtica als refugiats, com sigui.

La foto del nen sirià Ailan en una platja de Turquia va donar la volta al món aquest mes de setembre, tots ho recordem. Era una foto en certa manera complicada de creure, hi havia indicis que hauria pogut ser preparada. No n’he pogut saber res més. En qualsevol cas, va contribuir a fer visible el problema no sols a Europa sinó també a Amèrica. L’artista xinès Weiwei, dissident i activista al seu país, una de les personalitats artístiques que sap bé què porta entre mans –fer visible penes i contradiccions– i com convertir-ho en acció il·luminadora, es va fer una foto d’ell mateix com si fos el petit Ailan, que podem veure més amunt. També ha visitat l’illa de Lesbos per acompanyar els refugiats i documentar-ne l’experiència.

No s’ha quedat aquí. Durant la recent Berlinale, el festival de cine, al cor de la ciutat que, vulgues que no, continua simbolitzant la història d’Alemanya, el país més decisiu a l’hora d’afrontar les crisis migratòries actuals, Weiwei hi va presentar una instal·lació. Centenars d’armilles antibales cobrien les columnes del palau del Koncerthaus per rebre els convidats a la gala del Cinema per la Pau. S’esdevenia al mateix temps que la Berlinale, festival que també ha donat rellevància i significació als refugiats en els guardons, donant el Lleó d’Or al documental de Gianfranco Rossi ‘Fuocoammare’, sobre els refugiats que diàriament arriben a l’illa de Lampedusa.

El grafiter clandestí britànic Banksy, per la seva banda, va fer a final de gener una incursió nocturna –així treballa– per a pintar a la façana de l’ambaixada francesa a Londres una de les seves contundents imatges, que denuncia l’ús de gas lacrimogen al camp de refugiats de Calais, la ‘jungla’, tal com és conegut. Al grafit, hi apareix la imatge d’un conegut personatge del musical ‘Els miserables’, plorant perquè li han tirat gas lacrimogen. L’obra inclou un codi QR, perquè qui ho vulgui pugui veure amb el mòbil un vídeo que mostra l’actuació de la policia al camp de refugiats el 5 de gener.

També la fira d’art Arco, aquests dies a Madrid, ha donat cabuda a una performance sobre els refugiats, la de l’artista peruà Iván Sikic cobrint el tors i l’espatlla del refugiat sirià Mohamad Karaman de làmines daurades. Karaman és un estudiant d’enginyeria que va arribar a Espanya el 2013 i que compta tornar algun dia al seu país. L’artista s’inspira en una tècnica de la filosofia japonesa que repara vaixelles trencades amb una mescla de lacre i or. Davant la indiferència dels visitants de la fira madrilenya, espill de la indiferència general que entre nosaltres provoca el drama que pot posar Europa encara més contra les cordes, el refugiat i l’artista treballen.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]