Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dimarts  20.01.2015  06:00

Autor/s: Bel Zaballa / Vídeo: Jordi Carreño

Ferran Savall, el joc de la improvisació

El músic presenta el disc 'Impro', amb sons mediterranis i africans · Hi juga amb les melodies i amb el llenguatge

Men?ame
 

Han passat sis anys d'ençà que Ferran Savall va publicar el primer àlbum, 'Mireu el nostre mar'. Durant aquest temps, ha anat trobant el seu lloc i ara ha publicat 'Impro', basat en la improvisació, tant melòdica com lingüística. Un disc que es passeja pels sons de la Mediterrània i de l'Àfrica i que aconsegueix de transmetre una pau gairebé espiritual. Entre les peces, hi ha una col·laboració amb el seu pare, el reconegut músic Jordi Savall, i una peça en record de la mare, la soprano Montserrat Figueras, que es va morir el 2011. Savall concep la música com un joc, diu en aquesta entrevista, i per això juga amb les melodies i amb un llenguatge que s'inventa segons què li transmetin els sons. Després d'haver presentat l'espectacle 'Impro Sharana' amb la ballarina Shantala Shivalingappa, ara fa rondar les cançons, que són úniques a cada concert, tot sol o acompanyat dels seus músics. El 23 de gener farà un concert al Círcol Maldà, i el 28 de febrer, a l'Espai Mallorca de Barcelona.

—El dia que preparava aquesta entrevista vaig topar amb una frase del dramaturg Keith Johnstone: 'Improvisar no és com treballar sense xarxa; és ser conscient que la xarxa hi és sempre, dins teu.'
—No penso en les notes que faig. No tinc ni idea de què faig, racionalment. És intuïció auditiva. Saps que les notes que fas quedaran més o menys bé. Això ho sents, no ho penses. És una sensació. I sobretot t'has de llançar. No has de tenir por. Si vas poruc és quan et bloques, perquè no et sents lliure de fer una melodia o improvisar-la. Et limites. Per mi, la improvisació és això: no tenir por a l'hora de fer un concert, llançar-te.

—Perquè sabeu que no us llanceu al buit.
—Et llances a un lloc que ja et desperta una confiança. Però això s'ha de treballar constantment. Sempre estem en moviment. Les experiències ens afecten. I improvisar en un ambient relaxat, sense pressions ni expectatives fa que tot flueixi fàcilment. En un concert hi ha unes pressions i unes expectatives i això s'ha de treballar. 

—Què us aporta la improvisació perquè hàgiu decidit de tirar per aquest camí? 
—Per mi és la cosa més fàcil. Ara encara em costa de fer cançons i aprendre-les. Suposo que és una cosa de personalitat. No m'agraden les coses fixes, m'agrada la llibertat, la flexibilitat. Aquest concepte d'improvisació melòdica permet que qualsevol dia et surti una cosa totalment diferent. M'agrada aquesta llibertat de no fixar les coses. També és un joc, i és així com he mirat de treballar-ho. He jugat més que no pas estudiat. 

—També jugueu amb el llenguatge, que us l'inventeu. 
—L'una cosa va lligada amb l'altra. La veu no són només les cordes vocals, són tots els colors i sons que pots fer amb la boca, la llengua i els llavis. Tot això és l'instrument. I jugar també amb els sons és el pas següent. Al principi feia veure que cantava en anglès. Feia servir sonoritats de l'anglès i els posava en una mena d'improvisació, però quan vaig començar només ho feia per mi. No m'hauria pensat mai que ho podria compartir de la manera com ho he compartit en aquest últim disc. Perquè hi ha certs prejudicis sobre això de xampurrejar o fer veure que cantes en alguna llengua. I ho entenc, eh? Però per mi la sensació és similar a la d'un actor: quan jugo amb els sons, la tècnica vocal em canvia. Si intento fer unes sonoritats més aràbigues, la tècnica es converteix en més aràbiga. Et fiques en un paper, té un punt teatral. Bàsicament ho faig per jugar, sense prejudicis.

—Si parlem de Ferran Savall hem de parlar de Jordi Savall i de Montserrat Figueras... 
—Si voleu, sí...

—Com va ser el vostre creixement? 
—Ells dos tenen la influència que té qualsevol pare i qualsevol mare. La música ha estat la seva dedicació, i era molt present a casa, sobretot la música antiga i barroca. Els nens som esponges, i encara que no l'escoltis conscientment, la música és al teu voltant, t'afecta i et marca. Et defineix unes bases. Per mi la música barroca antiga és una cosa molt natural, un so de fons que he sentit tota la vida i forma part de mi. Però això també va fer que arribés un moment, en l'adolescència, que tingués la necessitat de buscar unes altres músiques. Suposo que per definir la personalitat, em vaig començar a encuriosir per músiques ben diferents, com Nirvana i Rage Against The Machine.

—Res a veure amb això que feu ara.
—A poc a poc vaig anar trobant coses més lligades a la sensibilitat que podia haver rebut a casa. Hi ha el gospel, les músiques afroamericanes, de l'Índia, del Paquistan. De fet, això també és gràcies al que he mamat d'ells, perquè sempre han estat molt oberts i han estat amb músics de llocs molt diferents del món. Això també t'ajuda a desenvolupar una certa obertura mental a l'hora d'impregnar-te d'unes altres cultures. 

—Orgullós de la Medalla d'Or al vostre pare?
—Sí, és un reconeixement a tota la feina de mon pare després de molts anys. I sé que el fa feliç. Ha fet una carrera immensa, tot i que jo me'l miro com a pare, i això dels premis ho relativitzo molt. 

—Us fa de pare i també heu treballat plegats.
—Sí, sempre hem fet feines junts. Tenim una relació molt unida, com la que tenia amb ma mare. Ens ajudem mútuament en tot i continuem fent música junts. Però només de tant en tant, perquè ell ja té un camí molt fet i és molt fàcil d'entrar en el seu circuit. Cal posar-hi uns límits, si vull fer el meu camí, i dedicar-hi temps i energia. Cadascú ha de tenir el seu espai. 

—En aquest camí que us construïu, vau estrenar fa unes setmanes l'espectacle 'Impro Sharana'. I ara defensareu el disc en directe amb els vostres músics. No deu ser fàcil.
—No, no és fàcil, has de tenir molt bon 'feeling', bona química. És un procés de confiança entre les persones que som a l'escenari improvisant. Cal deixar-se endur, escoltar molt, estar atent a què fa l'altre i reaccionar-hi. És un procés que de vegades requereix temps. Però, per sort, amb els músics amb qui hem fet l'espectacle hi ha aquesta confiança fantàstica que permet que cadascú pugui fluir.

Men?ame