Joan Carles Gallego: ‘Un salari mínim més alt seria un element d’estímul de l’activitat econòmica’

Ara fa cinquanta anys que moviments obrers, comunistes de diversos partits, cristians de base i opositors al règim van fundar en la clandestinitat franquista les Comissions Obreres (de Catalunya, del País Valencià i de les Illes). Naixia un moviment d’oposició al règim franquista i de lluita per les llibertats sindicals i polítiques. Fa exactament mig segle, doncs, del naixement de CCOO de Catalunya i per això parlem amb l’actual secretari general, Joan Carles Gallego. En aquesta entrevista explica quins són els desafiaments principals del sindicalisme en un moment de crisi econòmica, en què els treballadors perden drets i canvia l’estructura del mercat laboral. Reivindica el paper d’integració social dels immigrants que ha tingut el sindicat durant molts anys i també subratlla la defensa que ha fet d’un autogovern per a Catalunya que inclogués els drets socials. I Gallego també ens en parla del futur polític del país: ‘Catalunya serà allò que els ciutadans vulguin i avançarem fins on siguem capaços d’avançar.’

—El sindicat fa cinquanta anys. Amb quina salut arriba a aquest aniversari?
—Som en un moment en què es perden drets, però som aquí per a continuar donant la cara. Hi ha enormes dificultats, però abordem un procés d’adaptació i adequació de les estructures del sindicat d’acord amb els canvis del mercat de treball. Restem sotmesos als efectes negatius de les polítiques neoliberals, però els sindicats continuem organitzats a les empreses.

—Quins són els desafiaments més importants del sindicalisme, avui?
—Les empreses petites, que la majoria no tenen delegat sindical. Per això ara el sindicat fa un esforç per a adequar les pròpies estructures i poder arribar a aquestes empreses, que són les que tenen les condicions de treball pitjors. Ara, a les empreses on ja hi ha una organització sindical, tenim una valoració molt positiva per part dels treballadors. Veuen que el sindicat evita que es retallin drets.

—Però l’afiliació cau.
—L’afiliació té un comportament paral·lel al de la població ocupada. La gent continua afiliada, però quan perd la feina s’ha de donar de baixa. Hi continua havent noves afiliacions de nous treballadors, que en veuen la necessitat. Per això no n’hem de fer una valoració negativa.

—Sembla que, sobretot entre la gent jove, s’ha assumit la precarietat laboral. Què es pot fer per implicar la gent jove en la defensa dels seus drets laborals?
—El problema és que més del 57% de la gent jove no té feina. Vol treballar i no pot fer-ho. Així, sense feina, difícilment es pot afiliar. Però sí que hi ha gent jove que treballa i que s’ha afiliat. S’ha de desfer el tòpic que diu que els joves no s’afilien: no s’afilien els qui no tenen feina ni aquells que tenen professions més autònomes.

—Un dels canvis més destacats del mercat de treball és que l’estabilitat en un mateix lloc de feina durant tota la vida ha desaparegut.
—Aquest canvi del mercat laboral és una realitat. I al costat d’aquesta realitat hi ha un intent per part d’alguns sectors empresarials d’utilitzar la precarietat com un element per a externalitzar els treballadors, de manera que quan tinguin algun problema siguin ells mateixos que l’hagin de solucionar. Aquesta situació obliga els sindicats a redefinir les estructures organitzatives pròpies. Nosaltres ara fem algunes adequacions, per ser un sindicat més de proximitat. Volem ser un sindicat que cooperi més, que mancomuni esforços sindicals de les diverses empreses i sectors. Teníem unes estructures molt sectorialitzades.

—La relació empresari-treballador ha de canviar?
—Els empresaris han d’entendre que els conflictes que hi ha a les empreses són conflictes reals que cal solucionar amb diàleg. Per fer-ho, el sindicat ha de ser fort, que vol dir que tingui molta gent afiliada i que sigui representatiu. El sindicat també ha de tenir capacitat de fer propostes concretes que responguin als nous problemes, com ara la conciliació de la vida laboral i familiar, la capacitat adquisitiva, una jornada laboral digna, etc. Això és bo per a l’economia, per a les persones i també per a les empreses.

—Però això és difícil en situacions de precarietat.
—El treballador precari no podrà aportar la capacitat d’innovació i serà negatiu per a l’empresa i l’economia. Els treballadors amb condicions dignes poden encapçalar els processos d’innovació per mitjà de l’aportació del coneixement i per mitjà de la innovació del procés productiu. Hem de fer veure que l’empresa necessita això per a progressar.

—I si no hi ha diàleg?
—Nosaltres volem ser útils i per això necessitem que hi hagi una contrapart que vulgui negociar. Si no ho volen fer, ho haurem de negociar a través del conflicte, un conflicte que haurem d’adequar a la realitat de cada empresa i de cada sector.

—El salari mínim arribarà a vuit-cents euros?
—Hauria d’arribar-hi. La situació actual és enormement injusta. Haurem de pressionar el govern i els sectors empresarials perquè ho entenguin. Avui un salari mínim més alt seria un element d’estímul de l’activitat econòmica, i alhora un element de justícia social per a les persones.

—Quins són els efectes més negatius que ha originat la reforma laboral?
—Malauradament la reforma laboral crea un element molt general de pobresa i desigualtat. S’ha utilitzat la reforma laboral per a destruir ocupació, abaixar salaris i incomplir els acords als convenis. Això ha fet que sectors importants de la població hagin caigut en situacions de pobresa. També fa malbé les eines que tenen els treballadors per a defensar-se. Fa que la feina dels sindicats sigui inútil.

—Fa poc dèieu que CCOO havia estat un element clau per la integració social i nacional de la classe treballadora, des de la normalització lingüística, el dret de decidir, etc. Creieu que la societat catalana ha reconegut prou aquesta feina?
—Crec que hi ha un reconeixement clar del paper de CCOO a Catalunya. Ha estat un factor important d’integració social de les persones que han vingut de fora de Catalunya a viure i a treballar-hi, tant si són d’uns altres llocs de l’estat com d’uns altres llocs del món. Aleshores CCOO és capaç d’assumir la defensa de més autogovern, de consolidar un espai de drets nacionals, del reconeixement de Catalunya com a nació. Això afecta bona part dels treballadors, que també són part d’aquest poble.

—Com es va fer?
—Als anys vuitanta vam crear el Centre d’Informació dels Treballadors Estrangers, que ha ajudat molt a la integració social i laboral dels immigrants del Marroc, de l’Amèrica Llatina o de més llocs. Un altre element fonamental és que CCOO ha forçat que l’autogovern de Catalunya tingui també drets laborals i drets socials. Crear el Tribunal Laboral de Catalunya o crear la renda mínima d’inserció no han estat idees brillants d’un govern o d’un altre, sinó reivindicacions del moviment sindical.

—Quan defenseu el dret de decidir, què us diuen els companys de sindicat a l’estat espanyol?
—Hi ha una anàlisi de la realitat molt compartida. Tots som conscients que el conflicte entre Catalunya i Espanya és un conflicte polític que té les arrels en les polítiques recentralitzadores de l’estat i en les polítiques autoritàries del PP. Entenen que hi ha un conflicte polític i que la solució ha de ser política, no pas autoritària i imposada. També compartim que el model constitucional i el model d’encaix territorial s’ha esgotat. I això passa per les pràctiques dels governs de l’estat. A partir d’això, la posició de CCOO de Catalunya és de dir clarament que aquest conflicte requereix que els ciutadans participin i diguin quin futur volen.

—Us imagineu una Catalunya independent el 2015?
—Ni m’ho imagino ni m’ho deixo d’imaginar. Catalunya serà allò que la ciutadania vulgui i avançarem fins on siguem capaços d’avançar. Malauradament, no és possible tampoc d’imaginar-se una total independència perquè Catalunya es troba en un context de globalització econòmica, de l’activitat productiva i del poder del capitalisme financer. Per això, a CCOO som partícips de les reivindicacions nacionals de Catalunya i també estem enormement implicats en la construcció d’un sindicalisme global. El 2015 és molt a prop i no sé si tindrem temps de canviar gaire les bases institucionals del nostre país. En qualsevol cas, qualsevol canvi requerirà una presa de posició de la ciutadania.

—Us agradaria?
—Com que jo represento els sindicats, no haig de tenir una opinió o una altra. Crec en el procés democràtic per a solucionar el conflicte polític i haig de fer que aquest procés democràtic compti amb les garanties democràtiques plenes. El sindicat organitzarà els treballadors en qualsevol escenari.

—‘Tot està per fer i tot és possible’, és el vostre lema?
—Sí. Miquel Martí i Pol diu: ‘Que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora!, que tot està per fer i tot és possible.’ Vol dir dues coses. D’una banda, que hem de ser profundament respectuosos amb una societat diversa, plural, amb opinions i amb posicions. D’una altra, també hem d’entendre que som capaços de construir el futur si ens hi posem: que ‘tot està per fer i tot és possible’. Es tracta d’analitzar en quina situació ens trobem, d’agrupar-nos i de ser forts per a ser més útils. Això fem des dels sindicats. No són solament les meves conviccions.