Mesquida: ‘La poesia no pot mancar mai. I ara, malgrat tot, cal mirar endavant’

El XV Festival de Poesia de la Mediterrània viu moments difícils. Però, així i tot, no ha deixat de reivindicar-se. Com cada any, hi haurà una dotzena de poetes convidats, que repartiran poesia per Palma durant dos dies i mig (programa). ‘La poesia és un aliment necessari en temps de misèria cultural i econòmica’, diu Biel Mesquida, director i ànima del festival, que, tot i reconèixer que es fa ‘sota mínims’, també vol persistir: perquè cal, perquè emocionar-se és senzillament imprescindible i la poesia emociona. ‘Què faríem sense la poesia?’, es demana. En aquesta entrevista ens parla del festival, dels poetes convidats –entre els quals hi ha el palestí refugiat Basem Al-Nabriss–, del futur, del cop quasi mortal de la crisi i les retallades. I de la poesia.

—El lector més viu de segur que ja s’ha adonat que no hi ha el vincle de la web del festival… No teniu web?
—No, som tan pobres que no tenim ni web. El festival es fa sota mínims. Hem sobreviscut a l’austeritat imposada, però no podem ni fer una web. Hem sobreviscut gràcies al Consell de Mallorca, que fa quinze anys que organitza el festival, a l’Institut d’Estudis Baleàrics, i gràcies també a l’empresa privada: l’Hotel Jaime III i  Jardí de Son Oliver. Però anam sota mínims.

—La crisi i les retallades, especialment dures a la cultura…
—Ja fa tres anys que el festival viu sota mínims. I enguany, més que mai. No tenim doblers i tot és comptat fins al cèntim. Però continuam, perquè el festival i la poesia s’ho valen.

—La poesia, més necessària que mai, com dieu en aquest apuntament al bloc, que fa d’aperitiu al festival…
—La poesia és un aliment necessari en temps de misèria cultural i econòmica. Què faríem sense? La necessitam.

—Al festival d’enguany, hi ha poetes joves i d’orígens prou diferents. Com s’ha fet, la tria? Amb quins criteris?
—De manera eclèctica, anàrquica i cercant poetes de veritat. I actuals. La faig jo, de la mateixa manera que l’he feta els darrers quinze anys. Són poetes autèntics, però molt diferents entre si i amb maneres de fer molt diferents. Hi tenim, per exemple, un poeta croat, Marko Pogacar, que vaig conèixer a Farrera quan l’hi va dur l’Institut d’Estudis Catalans. Vaig llegir els seus versos traduïts al català i em va interessar de seguida. A més, tinc amistats que m’ajuden a triar i descobrir poetes autèntics del moment. I enguany faig una cosa que no havia fet mai: repetesc dos poetes, perquè me’n vaig sentir una mica descobridor: Kirmen Uribe, un dels grans poetes joves d’Euskadi, i Jordi Llavina, català, ja més consolidat.

—Un dels noms que més expectació ha despertat és el del palestí Basem al-Nabriss…
—Sí, la cosa més sorprenent és que l’han amenaçat els israelians i Hamàs alhora. És un poeta refugiat gràcies al PEN català, que l’ha acollit, i viu a Barcelona. Llegirà en la seva llengua, sense traducció, perquè es pugui sentir la música de la poesia. Sorprendrà.

—Poetes joves, contemporanis… Un festival que, malgrat la crisi, vol mirar endavant…
—Exacte, amb vocació de continuïtat, innovació i llarga vida. Però és un festival que també vol recordar quan calgui. Enguany és dedicat a Rosselló-Pòrcel. Combina aquesta doble mirada: cap enrere pel que cal i cap endavant per tota la resta.

—Com s’hi recordarà Rosselló-Pòrcel?
—Amb un llibre especial, de 360 pàgines, que edita el festival mateix, en què hi ha poemes d’ell, textos que s’hi refereixen, etc. També s’hi recorden poetes que enguany són protagonistes, com ara Joana Raspall, Salvador Espriu… I s’hi recullen poemes dels poetes convidats, en llengua original i traduïts al català, la nostra llengua, romànica, antiga, europea i amenaçada. Perquè, com deia, volem ser un festival contemporani. I per això volem gent nova que emocioni. Hi tenc una certa vista, en això: en l’apartat de grups musicals, un cada any, vaig portar els Amics de les Arts quan ningú no els coneixia. Havíem portat Pascal Comelade, Sílvia Pérez Cruz, quan tampoc ningú no la coneixia…  Sempre cerc grups que m’atreguin i que siguin gent un poc desconeguda. Enguany portam els Taverners, que acaben d’enregistrar el primer disc i ja veureu que serà un grup emergent aquests anys que vénen. Toquen folk i rock i fan versions de la Nova Cançó. També musicaran poemes de Rosselló-Pòrcel.

—Gent nova que emocioni…
—La poesia són emocions. I per això és imprescindible. I per això, per exemple, el dia 6 anam a fer un recital a la presó de Palma, com és tradició, davant dos-cents interns que escolten cada any la poesia en silenci. I els regalam, a tots, el llibre. Aquest recital, amb poetes actuals i bons de llocs tan diferents, sí que emociona. És per això que la poesia no pot mancar mai. I ara, malgrat tot, cal mirar endavant. I la poesia pot prendre moltes formes, no solament la del vers. Per exemple, per ser trencadors, portam escriptors que no són reconeguts com a poetes però que tenen escriptura poètica, com Pau Faner. És considerat narrador, però jo consider que és narrador poeta.

—Es complementen bé aquest festival, a Palma, i el de Barcelona?
—Tots els festivals es combinen entre si. Són germans, perquè la poesia és música i els festivals són concerts verbals. Dir poesia és molt important perquè aquest n’és l’origen i lliga amb la tradició oral. La poesia era cant. I encara ho és. Si no, no és poesia. Per això els dos festivals es poden complementar. I perquè de poesia no n’hi haurà mai prou.