25.04.2013 - 06:00
Amb tota naturalitat, sense gens de petulància, i amb una gran habilitat didàctica, Albert Sánchez Piñol va parlar durant el pregó de Sant Jordi sobre ‘Victus’, la novel·la més venuda de la diada, i sobre la utilitat de la literatura. Va explicar això: ‘Jo vaig començar a endinsar-me en la narrativa a través del còmic. Sóc de la generació del Vaquilla. Anàvem pel carrer i els “quinquis” ens prenien la bossa de pipes. I jo pensava que tots els “quinquis” s’havien de bombardejar. Però un dia, a la pre-adolescència, vaig llegir un còmic de Spiderman i vaig entendre per què no s’havien de bombardejar.’ Si voleu saber-ne el perquè, us oferim el vídeo del pregó.
Sobre la utilitat de la literatura
Parla Albert Sánchez Piñol: ‘No és que la literatura ens faci millor persones, jo com a antropòleg ho sé. És que senzillament ens fa persones. Per què? Per una cosa molt senzilla. Mira, si jo ara faig un sermó i dic: “És que la criatura més miserable del món mereix la nostra compassió”, diràs: “Molt bé” i marxaràs. Però si llegeixes, “La vaca cega” diràs: “És veritat”. Si et trobes algú pel carrer que et diu: “Qualsevol dia et pots aixecar convertit en un escarabat”, diràs: “Qui és aquest boig?” Si llegeixes Kafka, diràs: “És veritat’. Qualsevol dia et pots aixecar convertit en un escarabat. I de fet, tots ens hem llevat un dia o un altre convertits en un escarabat, tal com va el món.” O “La pell freda”: si jo et dic que el pitjor dels nostres enemics és molt semblant a nosaltres, no t’ho creuràs. Si ho llegeixes, sí. És aquest el valor que té la literatura i els grans clàssics. Per això val la pena conservar-los, perquè ens formen. Donen una forma a la nostra civilització.’
‘Jo vaig començar a endinsar-me en la narrativa a través del còmic. Sóc de la generació del Vaquilla. Anàvem pel carrer i els “quinquis” ens prenien la bossa de pipes. I ja està. I jo pensava que tots els “quinquis” s’havien de bombardejar, i s’ha acabat el problema. Quan anaves a classe d’ètica o de religió i preguntaves per què no es bombardejava eals “quinquis” que et fotien la bossa de pipes, no recordo l’explicació que em donaven, perquè no era gens convincent. Però un dia, a la pre-adolescència, vaig llegir un còmic de Spiderman, que tenia una “nòvia” que estava molt bona, la Gwen Stacy. En un dels còmics el follet verd va matar la Gwen Stacy. És un còmic que marca època. Allà vaig entendre per què no s’havien de bombardejar els “quinquis”. Perquè Spiderman no va matar el follet verd. Perquè si l’hagués matat s’hagués convertit en el follet verd, que era el seu pitjor enemic. Això, si t’ho diu un capellà no té cap sentit, si t’ho diu Spiderdan ho entens. Aquest és un dels valors de la narrativa!’
Sobre el setge de Barcelona
Pregunta Toni Soler: ‘Què has après escrivint “Victus”?’ Respon Sánchez Piñol: ‘Jo el que no m’esperava era la capacitat de perseverança i resistència dels catalans de fa tres-cents anys. És una cosa absolutament admirable. I, també, la seva flegma. Penseu que a Barcelona hi van caure 25.000 bombes, quan la ciutat tenia 50.000 habitants. Mitja bomba per habitant. És molta bomba. Però com ho sabem això? Perquè hi havia uns comptables, que anaven comptant les bombes que queien. Et cauen bombes a sobre i algú considera que és necessari comptar-les per a la història, perquè algú recordi la xifra exacta de bombes que anaven caient a la ciutat.’
‘Pels que no han llegit el llibre, la milícia barcelonina es conformava mitjançant els gremis. Cada gremi portava una unitat militar. El 14 i 15 d’agost hi va haver un intent d’assalt general a la ciutat, dirigit per Berwick, un dels grans militars del segle XVIII, que porta les tropes d’elit de l’exèrcit francès. Van entrar pel baluard de Santa Clara, van conquerir la meitat del baluard, i quan semblava que la ciutat era a punt de caure, qui els va fer fora fou el gremi d’estudiants de dret i filosofia, dirigits pel seu comandant, que era el seu catedràtic.’
‘La gran diferència que hi havia en aquell moment en relació amb l’actual, és que no hi havia diferència entre el fet social i el fet nacional. El 1713, el fet nacional era el fet social, perquè qui va dur endavant la defensa de la ciutat foren les classes populars, que van forçar les classes dirigents a dirigir-los. Hi havia la idea, bastant racional, que considerava que si es rendien evitarien una massacre. Però això implicava la desaparició d’unes constitucions i llibertats perfectament reglades, que eren molt avantatjoses per a aquestes classes populars. I això explica aquesta defensa tan aferrissada. La derrota significava la pèrdua de tots aquests drets. Tres-cents anys ha costat, més o menys, remuntar-los. Déu n’hi do.’
‘Victus’: el film
Toni Soler diu que ‘Victus’ és una història molt cinematogràfica. Sánchez Piñol li deixa anar: ‘Jo he fet un guió. Tu tens una productora, oi?’ [Rialles].
