Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Divendres  05.04.2013  06:00

Autor/s: Montserrat Serra (text) Jordi Carreño (vídeo)

El temps de Josep M. Espinàs, un 'carpe diem'

Entrevistem l'escriptor (vídeo), que acaba de publicar 'Una vida articulada' (la Campana), gairebé trenta-set anys d'articles d'opinió diaris • En un altre vídeo, Espinàs també ens mostra tres objectes del seu estudi

Men?ame
 

El 23 d'abril de 1976 sortia el primer Avui, i Josep M. Espinàs hi començava a publicar un article d'opinió diari (tret del dilluns), pràctica que aquest Sant Jordi farà trenta-set anys que dura (d'uns quants anys ençà, a les planes d'El Periódico). El fet és excepcional i no sabem si n'hi ha cap precedent, perquè avui Espinàs ja ha fet vuitanta-sis anys. Aquesta feinada la trobem reflectida ara en el llibre 'Una vida articulada' (la Campana) que, en cinc-centes pàgines, ofereix una selecció dels articles més reeixits. Ordenats cronològicament i sense títol, es converteixen en un conjunt de proses (al voltant de mig miler) unitàries.

Hem entrevistat Espinàs en vídeo i li hem fet llegir algunes d'aquestes proses. També us oferim un segon vídeo, on ens ha mostrat tres objectes que el defineixen: al seu despatx, ens ensenya la inseparable màquina d'escriure, una de les seves pipes, i un volum del 'Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana', de Joan Coromines.  

Josep M. Espinàs tenia quaranta-nou anys quan s'hi va posar i l'addicció a l'article diari i la curiositat per la vida dels altres, des d'una mirada humanista, gens pretensiosa, des de la llibertat de dir i de triar el tema (rarament sobre política), han anat articulant la seva vida, com diu el títol del llibre. Tot amb tot, abans d'aquesta etapa que va començar amb la mort del dictador, Espinàs ja havia escrit articles al Correo Catalán i al setmanari Destino; i ja tenia vint llibres publicats, dels quals nou eren novel·les; i ja havia escrit la lletra de l'himne del Barça; i ja havia passat pels Setze Jutges, que en fou un dels capdavanters; i ja havia escrit un bon grapat de cançons per a infants…

'Una vida articulada' són tres dècades de relatar la vida de la gent i la història del país, d'exercitar una manera de mirar la vida i un saber estar a la vida. El text de contraportada que Espinàs ha escrit és la primera mostra de la densitat de pensament humanista que s'hi concentra. A més, dóna alguns dels seus elements fonamentals del seu fer d'articulista. Diu:

Escric aquestes ratlles a mig gener, quan tants moments de la meva vida ja són a la impremta.
'La vida fuig i no s'atura una hora', va dir Petrarca. Té raó, però només és una raó cronològica. M'agradaria discutir-ho mentre plovisqueja i veig per la finestra una noia que passa protegida per un paraigua vermell. Com si fos una flor que camina.
Perquè la vida sí que s'atura, admirat Petrarca. El que no s'atura és el temps. La vida s'atura cada vegada que tenim la sort de saber mirar-la.
Carrego lentament la pipa. L'encenc. S'enfila el primer fum. Miro el cel gris de gener.
Gener és una paraula que prové del llatí 'janua', que significa 'porta'. Obro ara la porta d'aquesta hora nova. La vida sempre escriu.
És el temps el que esborra.

Espinàs és un articulista atípic, que fuig de l'anàlisi política, que se centra en fets populars i quotidians, però sense deixar d'aportar-hi reflexions pròpies, de gruix. Hem obert a l'atzar el llibre, hem anat a parar al 1985, a l'article que Espinàs va dedicar a l'enterrament de Salvador Espriu (pàgines 124 i 125). El text, avui, fa una gran impressió, tant per la mirada afinada que l'escriptor té del poeta, com per la metàfora espectacular que fa servir, 'respiració assistida', en una clara al·lusió al fracàs de la transició. I això ens fa pensar que 'Una vida articulada' també es pot llegir com una crònica dels anys de la transició. El reproduïm:

No va haver-hi a Arenys cap teatral Ronda de mort a Sinera. L'enterrament de Salvador Espriu semblava presidit –com una prolongació viva del cos i del gest d'aquell home– per l'austeritat que havia mantingut sempre el difunt. Diuen que el mateix Espriu havia fet saber que no volia flors ni parlaments oficials. Em vaig emocionar quan algú començà a cantar Els segadors amb la boca closa, sense lletra. Quina manera més ben trobada de posar dol a una melodia! S'anaven afegint veus a la greu i lenta remor, que anava creixent, i disminuïa, i tornava a créixer, com les onades que teníem al peu del turó. És una sort disposar d'una melodia tan bella, i anava desplegant-se fluidament amb tanta força com equilibri; fins al punt de convertir-se en una poderosa i conscient respiració col·lectiva.
I em pregunto: ¿què hi fèiem, a Arenys de Mar, tants milers de persones, sinó intentar de respirar?
¿Què hi fèiem, que érem capaços d'esperar tantes hores, i pujar els carrers costeruts, i atapeir-nos al cementiri, si no havíem de veure res?
Volíem respirar junts. Salvador Espriu ens havia convocat a respirar, ell que no tenia vocació de convocador de res. Perquè Salvador Espriu no reunia les condicions idònies que solen demanar-se a una persona per a esdevenir líder, catalitzador o punta de llança. Un home que no vol molestar, i que no vol ser molestat, un home que no practica l'optimisme militant ni la vida pública, un home que creu en els dubtes, i dubta de les profecies, no hauria d'haver estat un home d'un poble. Prou sé els mèrits –de la persona i de la seva obra– que expliquen aquesta aparentment il·lògica devoció per Espriu de tanta gent. Però penso que no acabaríem d'entendre –almenys jo no acabaria d'entendre– la multitudinària mobilització  per la mort d'un poeta, per valuós que sigui, si no ens adonàvem que el nostre  poble pateix, avui, un dèficit de respiració, i n'és conscient. Vivim com no va voler morir Espriu: amb respiració 'assistida'. Amb respiració mecànica i controlada.

Continuem fullejant aquell 1985 i de seguida ens adonem de la gran varietat de les proses. Sense garbellar, apareix una perla. Es tracta d'un article que es reprodueix sencer, 'La sargantana i jo' (pàgines 126 i 127), i que és un boníssim exemple de com Espinàs mostra una manera d'estar a la vida i també una manera de mirar. Diu així:

Preníem el sol l'un al costat de l'altre. La sargantana i jo.
S'havia aturat el vent, i els núvols respectaven un pam de cel –¿un centenar de quilòmetres, potser?– al voltant del sol, que intensificava fins al límit la seva energia en el punt més alt del seu llarguíssim salt sobre la vall.
Jo estava pendent de la sargantana, però la sargantana no estava pendent de mi. O almenys no m'ho semblava. Mentre jo restés absolutament immòbil ella no s'allunyaria. En un moment determinat vaig tenir la sensació que sí que em tenia present. Que actuava com si fos la meva professora de relax.
Era com si em digués: aprèn de mi. Així. Tranquil. Deixa que t'emboliqui l'escalfor de la paret, impregna't tant com puguis de tu mateix. I jo la mirava de cua d'ull, i hauria cregut que no era un ésser viu, sinó un dibuix pla, una forma inscrita en el mur, si no fos que tenia el petit cap alçat i el relleu feia una mica d'ombra.
Quin disseny més perfecte! El dors se li afuava mil·límetre a mil·límetre amb una precisió impecable, i acabava amb una cua finíssima de cal·ligrafia xinesa. Jo em sentia malfet, físicament groller. ¿La diferència d'acabat s'explicava només per la grandària, o era un problema d'espècie?
Pensava en els mosquits, els escarbats, les pàl·lides papallones nocturnes, i em deia que dels animals que solem veure els més rigorosament dissenyats són els insectes. Són d'una simetria admirable. A més, sempre ens semblen iguals. No sé si un espiadimonis és vell o jove, i no sé si aquesta sargantana pren el sol de la infantesa o el sol de la vellesa. Mai no he vist una sargantana amb símptomes d'artrosi, ni una papallona obesa, ni un cuc de terra geperut pels anys. Aquests animalons apareixen en la nostra vida fugaçment i en estat de perfecció. Potser aquest és el secret: només és perfecte allò que passa. La possessió deforma.
Mirar és com estimar: cada segon ha de ser un recomençar. Si és que volem re-veure i volem re-sentir. Aprendre a multiplicar fugacitats és aprendre a tenir consciència plena d'existir, i jo no mirava la sargantana fixament, com un herpetòleg que la volgués conèixer: jo tancava els ulls, i els obria altra vegada, i cada cop naixia una sargantana que tornava a ser una sorpresa admirable... perquè jo no volia conèixer una sargantana, sinó viure-la.
Preníem el sol l'un al costat de l'altre.
La sargantana i jo.
L'aire era quiet i el silenci dormia sobre la terra calenta.
I així hauria pogut arribar la fi dels segles, si no fos que les fulles del pollancre van començar a fer una mica de fressa. Algú havia tornat a donar corda al món. Un gos lladrava, lluny. Els núvols van afeblir el sol fins a tapar-lo. En l'ombra sobtada, la sargantana avançà no res, quatre dits, i s'aturà. Potser, per avisar-me que se n'anava. I al cap de tres segons, aleshores sí, aleshores fugí rapidíssima paret enllà, dibuixant-hi com una esquerda vivent que no va deixar rastre.

I just després de 'La sargantana i jo' apareix un article dedicat a l'addicció d'escriure l'article (pàgines 127-128), una de les raons del perquè Espinàs fa tants anys que escriu cada dia a la premsa. Parla d'addicció quan fa nou anys d'aquesta pràctica, però, després de gairebé trenta-set anys, el tarannà es manté i l'escriptor subscriu les raons d'aleshores. Per contra, el text també és interessant perquè 'Una vida articulada' fa miques la idea que exposa sobre el fet que sovint un conjunt d'articles no és considerat una obra. Ho escriu així:

La meva addicció a l'article ha esdevingut tan escandalosa que em temo que ja no tinc la força de voluntat de plegar. Potser seria una decisió assenyada –hi ha fumadors i bevedors que també tenen moments de lucidesa–, però mai no trobo el moment de fer el cop de cap. Són molts anys...
La veritat és que, com a escriptor de llibres, la llarga dedicació a l'article diari és un fracàs des del punt de vista d'allò que s'anomena 'obra'. Els articles –encara que siguin milers– no són considerats mai 'obra', segurament per una qüestió de 'gènere' i no pas d'extensió; perquè, en canvi, una dotzena de sonets o de contes ja són 'obra'. Els articles no ho són, encara que s'apleguin en un volum. Per això estic tan agraït a Joan Triadú, que ha dedicat un llarg comentari a aquest tema, a Serra d'Or. És la primera vegada, que jo sàpiga, que algú es preocupa de fer una anàlisi crítica d'aquests articles que són, per naturalesa, fugissers, per tal de 'fixar-los'.
Com tota droga, és clar, l'article proporciona plaers i disgustos. Hi ha una 'síndrome d'abstinència' provocada per tots els articles que no pots fer: la gent et demana que parlis d'un castell restaurat, de les declaracions d'un polític, de l'exposició que es fa a una escola, d'un aplec, d'una revista local (d'una altra revista local...). O sigui que, a més de ser responsable de tots els articles que has fet, t'obliguen a sentir-te responsable de tots els que no has fet.
Però la droga també té compensacions gratificadores. Els sentiments de la bona gent. Trobar-t'hi barrejat. En comptes de viure d'un mateix, quan saps que el seu propi rebost és limitat, és una sort immensa poder viure d'una mica de cada un dels altres.

Ara saltem de dècada i ens situem al 1995, a veure què ens presenta aquesta crònica d'un temps i d'un país. De seguida trobem un article dedicat a Sinatra, 'Quina enveja em fa el senyor Sinatra' (pàgines 266 i 267), perquè ha arribat a vuitanta anys guanyant-se la vida cantant: 'Més de cinquanta anys cantant com si res, Sinatra. Sortir a cantar a l'escenari com qui surt a conversar amb els amics. 'De què parlarem, avui? De dos desconeguts en la nit? De si és estúpid dir-se t'estimo?' […] Arribar als vuitanta anys cantant això, i amb la seguretat tranquil·la de qui sap que fa "entertainment", que cantant entreté feliçment els qui l'escolten… quina enveja, Sinatra.' S'imposa una analogia entre el 'senyor Sinatra' amb la música i el 'senyor Espinàs' amb l'articulisme.

Just després (pàgines 267-268), ens apareix un sentit obituari dedicat al periodista i escriptor Nèstor Luján, el seu amic i cunyat, molt diferents però admiradors l'un de l'altre. I després, encara, no ens podem estar d'aturar-nos en l'article que segueix, un exemple d'ús de la ironia per fer una dura crítica al poc nivell dels polítics catalans. El reproduïm:

He vist per televisió alguns moments de les sessions del Parlament que han dut a la nova investidura de Jordi Pujol com a president de la Generalitat. He pogut confirmar les observacions que ja havia fet en altres transmissions de sessions parlamentàries.
Hi deu haver bastants diputats que tenen problemes de columna vertebral. Pot ser que siguin d'estómac, em dirà algú amb més experiència. Pot ser. El cas és que els costa seure bé: la columna o l'estómac els provoca una tendència a l'horitzontalitat. A alguns amics meus els passa, això. El seu instint és inclinar el cos enrere i desplaçar el cul cap a la vora del davant del seient. El seu moble predilecte és el sofà, perquè poden estirar-se en diagonal i no acaben amb el cul a terra.
Les butaques del Parlament no permeten aquesta franca diagonalitat, però Déu n'hi do quin partit en treuen alguns diputats. Els uns es deixen caure cap a la dreta, els altres cap a l'esquerra, i he comprovat que el costat de caiguda no té cap relació amb l'adscripció política. És un condicionament ossi o muscular estrictament personal. D'altres, que no sempre són els políticament de centre, trien arrepapar-se al bell mig del respatller. Si sumem els arrepapats de dreta, d'esquerra i de centre, és estimable la quantitat de caps que apareixen –de fet, que desapareixen –més o menys enfonsats.
M'avergonyeixo de ser tan antiquat, però penso que al Parlament convindria exercitar-se en una certa elegància d'actitud física i d'actitud mental. Aquesta correcció –fruit de la consciència de pertànyer a un conjunt– és perfectament compatible amb l'enfrontament verbal amb l'adversari, tan enèrgic i tan dur com calgui. El que em sorprèn és veure al Parlament unes postures que aquells mateixos ciutadans no es permetrien en altres reunions d'una certa representació social.
Caldrà prendre una d'aquestes dues decisions: canviar el model de butaca, si és tan incòmode, o fer comparèixer al Parlament un d'aquells antics mestres d'escola que ensenyaven les criatures a seure bé.

Acabem aquesta mirada atzarosa per la 'vida articulada' d'Espinàs tornant a saltar de dècada, al 2005, on trobem un article sobre el record (pàgines 363 i 364), que ens dóna una pista del perquè del bon estat de forma de Josep M. Espinàs. Diu:

El pes dels records, així ho diuen els clàssics. Però a mi, en aquest moment, no m'afeixuguen. De tant en tant em visita el passat, però és una visita curta, que no arriba a instal·lar-se en el present. El present és la meva casa, i no es rebutja l'entrada d'un record, però tampoc se'l convida a taula.
Ja sé que té molt prestigi una literatura que s'alimenta dels records. Però jo m'apunto a la cançó de Léo Ferré, que tradueixo: '¿Senyor Passat, em faríeu el favor de passar?'. I més endavant: 'Senyor Passat, deixeu-me passar'.
La nostàlgia, l'enyorança, són sentiments profundament humans, que ningú es pensi que els menystinc. És bonic tenir memòria, sobretot quan la memòria fa la seva saludable funció de recordar, especialment, allò d'abans que ens pot ajudar ara. Jo tinc una gran admiració, i agraïment, per la memòria que sap què ha de conservar i què ha d'esborrar per no espatllar-nos el present.
¿Hi pot haver un equilibri entre els records i els projectes? Sí, és possible. Però aquest equilibri s'ha de construir sobre el present immediat. El present és una realitat modestíssima, i és per aquest motiu que li tinc tanta simpatia. Saint-Denis va fer una frase que és molt bonica: 'Un record és un trosset de l'ahir que s'ha oblidat d'anar-se'n'.
M'agradaria recordar-ho...

Presentista i fatalista, senyor Espinàs, 'carpe diem'!

Men?ame