07.03.2013 - 13:00
És de nit, una nit qualsevol d’entreguerres a Nova York, la ciutat que mai dorm. El Savoy Ballroom, sala de ball situada entre els carrers 140 i 141 del districte de Harlem, obre les portes en sentit literal i figurat a la desenfrenada cultura afroamericana de classe baixa. L’orquestra de swing de Chick Webb, acompanyada d’una jove eixerida, l’Ella Fitzgerald, enllustra el metall dels seus instruments, que sonaran fins que l’aparell locomotor dels assistents estigui exhaust. Què ballen, es pregunten les mirades atònites d’alguns assistents blancs. El ball està naixent, i es diu lindy hop.
Es diu que l’etimologia d’aquest nom va sorgir precisament al Savoy Ballroom, durant un concurs de ball en commemoració al famós pilot de vol Charles Lindhberg, el primer en creuar l’oceà Atlàntic sense escales. No obstant, lindy hop i swing poden ben bé usar-se com a sinònims.
Nova York, Nova Orleans i Chicago serien el centre neuràlgic de la música swing fins la dècada dels anys 30, moment en què els blancs començarien a considerar i imitar el ball dels cèlebres ballarins negres, com el baixet ‘Shorty’ (George Snowden) o la indiscutible estrella del lindy hop, Frankie Manning.
La música
Quan la cultura blanca va barrejar-se amb l’afroamericana la música swing es va formalitzar i va començar a ser interpretada per formacions anomenades big bands, els instruments de la qual no estan estrictament definits. Els que hi imperen són els de vent metall (tres o quatre trompetes, dos o tres trombons i uns cinc saxofons) i el clarinet. El swing és una música definida per un patró bàsic de vuit temps, estructura que pren de les danses europees en parella del moment. Aquest ritme l’acostuma a marcar un piano, un baix, una guitarra o una bateria.
El ball
De la mateixa manera que la música, el ball que l’acompanya no va trigar en estipular-se. El lindy hop no és més que una derivació dels moviments per ballar la música popular de l’època -jazz, dixieland, tap, breakaway i xarleston-, amb la incorporació de posicions obertes, tals com el ‘whip’ o el ‘swing out’. No obstant, el període de gestació d’aquesta dansa no va comptar amb normes i passos definits, perquè cadascú l’aprenia com podia a la pista de ball. La improvisació era la reina. És per això que el lindy hop és també el pare d’una nombrosa família de balls similars: el balboa, el jitterburg, el ballroom swing, el ballroom jive o el west coast swing, entre d’altres.
El centre de gravetat durant el ball està situat per sota de la posició normal d’estar dempeus: el tronc està lleugerament inclinat cap endavant i els genolls es flexionen a cada temps de la música en un moviment de rebot anomenat bouncing. Els ballarins giren sobre un eix imaginari central que roman fix al mateix lloc. Posteriorment, cap al 1935, Frankie Manning i la seva parella Freida Washington inventarien l’‘aeri’ o ‘step air’, tipus de pas en què un dels membres fa una pirueta d’estil acrobàtic mentre l’altre el subjecta.
El lindy hop és el precursor del boogie woogie i el rock&roll, corrents més populars que acabarien per eclipsar-lo. A partir dels anys 40, les imposicions bèl·liques de la Segona Guerra Mundial -taxes als locals de ball, reclutament d’un gran nombre de músics-, i l’era dels musicals farien entrar en coma la música swing i, per extensió, el lindy hop. La vessant social americana més snob va cansar-se de la febre dels swing i va passar a escoltar gèneres musicals més complexes com el bebop, mentre que la resta de gruix social va decantar-se per gèneres més simples com el rock&roll.
El nou auge
Tanmateix, el swing va restar latent fins als anys 80, moment en què va experimentar un revival significatiu als Estats Units, Gran Bretanya i Suècia. Noves escoles de ball, com el Cameron Dance Centre de Nova York -que va aconseguir que Frankie Manning tornés a ensenyar lindy hop-, van preparar nous contingents de professors i ballarins que van tornar a inundar les pistes de ball. D’ençà llavors, la popularitat de la música swing i el seu descarat ball han crescut de forma exponencial.
Aquesta nit, una nit qualsevol del segle XXI, en algun local recòndit de Barcelona un dj nostàlgic farà cantar els que s’han guanyat la immortalitat. Billie Holiday, Duke Ellington o Fats Waller fan que els assistents segueixin inevitablement la pulsació de la música amb el peu, com a mínim. Ara les noies duen texans. Han passat 90 anys, però el gest no deixa de repetir-se: “balles?”.
Enllaços
Array
