Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dijous  15.11.2012  19:13

Autor/s: Vicent Guerola Sais · Coordinador local d'Esquerra Unida

L'àngel exterminador

Men?ame
 

Una de les majors decepcions que m’he endut en el primer any de vida del nou consistori ontinyentí són les poques passes endavant per convertir Ontinyent en un exemple a seguir de ciutat moderna, sostenible i ecològica. Sincerament, n'esperava més, molt més, d’un govern progressista.

No esmentaré ací els èxits, al meu parer escassos, en matèria mediambiental. A les pròpies pàgines d’aquest periòdic alguns ja s’encarreguen d’airejar-los.

Començaré per la mobilitat sostenible. La gran aportació en aquest sentit –mode irònic- és l’ampliació de places d’aparcament. No ho entenc. Pensava que volien afavorir l'ús de la bici, però potser el que de 'debò' pretenen és omplir els carrers de més i més cotxes. Mentre que la resta d’Europa camina en una direcció, per ací ens encabotem a seguir-ne una altra. Necessitem ciutats més habitables, i això passa per deixar el cotxe a casa i agafar la bicicleta. Caminar també és una molt bona opció.

Mentrestant, el projecte de crear una Xarxa de Vials no Motoritzats roman criant pols en algun calaix, i la comissió corresponent encara no s’ha reunit aquesta legislatura. Què o qui esperem?

Des d’aquestes línies vull convidar tothom a una reflexió seriosa: no podem seguir amb una política de mobilitat basada en el vehicle privat (cotxes a motor majorment), per diversos motius: és car, ineficient, insostenible mediambientalment, injust socialment, insà i causa d’una elevada mortalitat i accidentabilitat. I, encara que sone a provocació, hem de dificultar els desplaçaments en vehicle a motor privat i facilitar les alternatives més sostenibles: el transport a peu, en patins, en bicicleta o, com a mal menor, en transport públic. És el model de ciutat pel qual alguns apostem i que, com ja passa a la major part dels països europeus més avançats que el nostre, entenc que està condemnat a l’èxit.

L’absurd de la pista de gel. Aquest tema ja ha estat suficientment analitzat com per afegir més llenya al foc (o més fred al gel). Una idea que a Alemanya –un país fred- haguera estat ràpidament descartada per absurda, malbaratadora i innecessària, ací la convertim en 'tot un èxit'. Lamentable. Sols espere, i demane, que passe a omplir el bagul dels records d’un Nadal infame.

Potser en llegir aquestes línies s’haja inaugurat ja el que durant tants anys ha sigut una constant en les demandes ontinyentines 'oficials': el pont de Sant Vicent. Tem, doncs, que a les acaballes de la tardor hàgem guanyat un pont i perdut un tren. No podríem canviar una cosa per l’altra?. Perdoneu la ironia, però si no som conscients de la importància que el ferrocarril passe per les nostres comarques, és que potser no ens el mereixem. Tanmateix, vull pecar d’optimista i espere que a la de tres tampoc no perdem el tren.

El foc i Iberdrola destrueixen la serra. El foc deixa al seu pas un mantell estèril d'arbres negres, calcinats. Iberdrola implanta torres elèctriques que transporten electricitat d’una punta a l’altra del territori ibèric, a la búsqueda imperiosa de negoci calent. Mentrestant, l’Ajuntament d’Ontinyent sembla incapaç de canviar de companyia elèctrica. Segueix atrapat a les urpes de la multinacional.

No vull estar-me d'esmentar el que s'ha convertit en un mal endèmic de la nostra ciutat: la pedrera de Guerola. Sense entrar en els aspectes mediambientals, que desconec, simplement anote que com a element alterador del paisatge aquesta obra humana no té igual. És un 'pegot' estètic inherent a Ontinyent -per dissort-, visible des de qualsevol perspectiva cap a la Serra Grossa. Fins a quan?

Per últim, la foto que acompanya l’article està presa a finals de l’any passat. És la imatge dels llums dels carrers encesos… mentre el sol ja ha eixit. No és eixe el major problema. És descoratjador caminar per Sant Domingo, una nit qualsevol a les 4 de la matinada, no trobar-te cap altre ser humà –normal- i ensopegar amb un fum de llums que il·luminen fins l’últim raconet de la plaça. I el que passa al Sant Domingo passa a cada carrer, a cada avinguda, a cada plaça de la ciutat, i fins i tot s’escampa pel polígon industrial, la ruta del colesterol, la pujada al Pilar, etc. Perdoneu, però no ho veig gens normal. Quin sentit té malgastar més de 600.000 euros cada any contaminant amb llum la nit?

Potser el projecte de ciutat que algunes persones tenim en ment no siga del grat de les oligarquies econòmiques i polítiques locals –per aquest ordre-. No importa, ja que satisfer les demandes d’una minoria social privilegiada no hauria de ser cap prioritat política, i sí que hauria de ser-ho vetlar pel benestar de les persones –de totes-, i lluitar per una societat més justa, ecològica, sostenible, enriquidora, participativa i solidària. En això estem.