16.10.2012 - 11:52
Caminar pel centre de Barcelona un divendres al vespre és arriscar-se a entrar de ple en el món de l’art alternatiu. Fins a cinc locals en els menys de cent metres del carrer de Ferlandina, al Raval, ofereixen música en directe, recitals de poesia i exposicions de petit format. Allò que fa 15 anys era un barri deprimit és ara el rovell de l’ou de la cultura ‘underground’.
Si un fet pot contribuir encara en major mesura a l’auge d’aquesta escena és la crisi i, més concretament, l’augment a un 21% de l’IVA sobre els béns i serveis culturals. La voluntat de desmarcar-se del sistema propicia que els preus siguin baixíssims o, fins i tot, inexistents. I és que si una entrada al Teatre Nacional pot costar 25 euros, a El Cercle de Gràcia és de franc.
Però no és just buscar únicament en la crisi les raons del creixement de la cultura alternativa. Aquest tipus de forma artística ha existit sempre i si ara viu un moment daurat al nostre país és perquè hi ha un grup de gent que des de fa diverses dècades ha decidit apostar-hi fort.
El fenomen abasta totes les disciplines i traspassa els murs de la ciutat de Barcelona per estendre’s fins als límits dels Països Catalans. Propostes que abans eren eminentment urbanes neixen ara en ambients rurals, com és el cas de la Plana de Vic, epicentre de la música alternativa del Principat i seu del Festival Hoteler, esdeveniment de referència. I encara més al nord, les terres gironines acullen el Festival Emergent, barreja d’arts escèniques i que destaca pel seu eclecticisme.
El País Valencià també batega amb la cultura subterrània i projectes com La Casa Calba fan de la llengua un element més de reivindicació. Des del centre de València atreu grups vinguts de les muntanyes, com Senior i el Cor Brutal o Arthur Caravan. Però no acaba aquí. Mar enllà, des de Mallorca, la publicació ‘40putes’ informa de tota l’actualitat cultural alternativa de l’illa, que no és poca.
Ara bé, ¿fins a quin punt els grups de música que es mouen per aquests escenaris anhelen abandonar els garatges per tocar en escenaris multitudinaris? ¿Fins a quin punt els poetes que reciten en la penombra d’un bar no desitgen publicar llibres i triomfar en el panorama literari convencional? ¿Fins a quin punt els pintors que exposen en centres cívics no ambicionen veure la seva obra a les parets del MACBA? O el que és el mateix, la cultura alternativa vol esdevenir cultura oficial?
I la discussió esdevé eterna. Les fronteres són tènues i per bé que es refusa la mercantilització de l’art subvencionat, les ajudes que rep són interessants i útils tant per uns com pels altres. Però així és com perviu la cultura ‘underground’, oposada als corrents majoritaris o ‘mainstream’, buscant les seves formes pròpies d’expressió i, actualment, proposant una oferta immillorable als espectadors, que veuen com, de sobte, s’obre davant seu un horitzó artístic infinit.
Enllaços
Array
