03.10.2012 - 16:29
L’economista Xavier Sala i Martín ha publicat al seu bloc l’entrevista que li va fer el diari El Mundo però que el diari no va acabar incloent en la informació que va publicar aquest cap de setmana passat sobre la viabilitat econòmica d’un estat català. En l’article només apareix una declaració, treta de context, del professor de la Universitat de Columbia, i no diu res de tots els arguments que va exposar sobre la viabilitat del possible nou estat.
El text d’El Mundo
En el text d’El Mundo només hi havia aquesta referència a les decaracions de Sala i Martín: ‘El professor de Columbia, Xavier Sala i Martín, posa en dubte aquest argument recordant que cap llei ho estableix així, i estima que, en tot cas, ‘si el deute s’hagués de dividir per habitant, a Catalunya li tocaria només el 16%’. Segons els seus càlculs, el deute del nou estat seria del 70% del PIB. ‘Això és perfectament assumible’, conclou.
Sala i Martín afegeix que el nou estat podria rebre uns 300.000 milions d’euros pel que ha ‘contribuït fiscalment a Espanya en els últims anys’ i, a més, rebre participacions en empreses públiques, reserves d’or del Banc d’Espanya i organismes internacionals , com el BCE o l’FMI’.
La paraules de Sala i Martín
En canvi, la resposta íntegra de l’economista era aquesta: ‘Si no hi ha llei d’independència, quina llei diu que t’has d’endur el 20% del deute en cas d’independència? I per què el 20%? Si el deute s’hagués de dividir per habitant, a Catalunya li tocaria només el 16% I el 16% d’uns 617.000 milions són 98.000 milions que sumats als 42.000 que ja deu la Generalitat sumen el 70% del PIB. Això és perfectament assumible. És clar que es podria argumentar que Catalunya ha contribuït fiscalment a Espanya uns 300.000 milions els últims trenta anys, per la qual cosa es podria dir que si se separen, Espanya hauria de tornar tots aquests diners. O es podria argumentar que si s’emporta la part proporcional dels passius (deute), Catalunya tindria el dret d’emportar-se la mateixa proporció d’actius (empreses públiques, l’or del Banc d’Espanya, l’FMI i el BCE, l’hipòdrom de la Zarzuela, etc.).
A més, també va oferir unes quantes respostes més que el diari va ignorar. Per exemple, va dir: ‘Encara no s’han adonat del desastre que pateixen els països de l’euro, incloent Espanya? Els espanyols que pensin que els seus ‘amics’ europeus sortiran a ajudar-los per fer fora Catalunya d’Europa, que recordin quan Rajoy va demanar el boicot europeu a Argentina arran de l’expropiació de Repsol, cap país europeu no va moure ni un dit en favor seu. Es va quedar sol. Sense amics’.
I també va declarar: ‘Ja veurem com surten els comptes, però segur que no sortiran pitjor que ara. Per cert, que ningú no oblidi que els mercats faran aquest càlcul per Catalunya… però també el faran per a Espanya, que quedarà sense la important aportació fiscal de Catalunya. Una vegada calculat, potser qui quedarà sense accés als mercats per manca de recursos fiscals no és pas Catalunya’.
