04.09.2012 - 06:00
La independència és a totes les taules de debat, reals o virtuals, a Catalunya. Aquest Onze de Setembre encara hi pot ésser amb més pes, si es confirma que la manifestació convocada per l’Assemblea Nacional Catalana aconsegueix aplegar molts milers de ciutadans per ‘un nou estat d’Europa’. Per conèixer quin és l’estat de maduració i els camins de la independència, hem parlat amb una desena de personalitats de referència perquè ens exposin el seu parer sobre el quan, el com i el qui del procés. Avui respon les tres preguntes el periodista i escriptor Francesc Canosa, que ha escrit els llibres ‘República TV‘ (Dux, 2009) i ‘Entre el sabre i la bomba‘ (Acontravent, 2011).
−En quin termini és raonable que Catalunya sigui independent?
−Estem al final d’un guió que comença el 1714, té el nus el 1914 i el desenllaç ara. Avui som l’eco d’un món antic en ple segle XXI: som una indefinició en un món que es defineix acceleradament. La vida és biologia i les coses s’acaben o te les acaben. El final és difícil saber quin serà, però n’hi haurà. Per una banda veig un final amb dues fases: una primera, que ja hem començat i es pot allargar fins tot l’any vinent. Aquí hi haurà molta confusió, pressió, tensió i, si aguantem (l’èxit serà aguantar), començarà la segona fase: el procés de construcció d’un nou país, procés que serà molt difícil, dur i que ens pot dur uns anys. Hi ha un altre final: si al llarg d’aquest any no sabem o podem tirar endavant, la segona fase de construcció ja no es donarà i crec que Catalunya quedarà estabornida, somorta durant dècades i generacionalment capada. Tornaria a una casella tipus 1714.
−Com s’aconseguirà la independència?
−La història de Catalunya és sempre un catàleg de imprevisibilitats. Ningú s’esperava que el 1931, d’un dia a un altre, es proclamaria la República i la República Catalana. A més, en aquests moments és complex trobar una fórmula exacta, precisa, perquè tot està condicionat i accelerat. Ara bé, sí que penso que hi ha una cosa clara: la independència només depèn dels catalans. Sigui via referèndum, proclamació, eleccions… Haurà de ser, contràriament a la nostra història, un moment més fred que calent. Els catalans ja som catalans, per tant l’únic que hem de fer és passar del nostre històric emmudiment a verbalitzar-ho. La manera (sigui la que sigui serà democràtica i legítima) pot ser diversa, però la veu i el pas únic i tot això només depèn de nosaltres; aquesta és la veritable fórmula.
−Qui ho farà?
−El pes de la història ens ha caigut a sobre: no podem negar la realitat. I per tant, segurament, és al president Mas a qui li toca liderar el moment clau. Ara bé, en aquest moment també hi han de ser la resta de forces polítiques i la societat. És important el xup-xup, però més important treure del foc el plat en el punt precís. Parlem de Catalunya i hem d’actuar com un ‘nosaltres’ per primer cop des de fa segles, sense això no hi haurà res de res. El pas és complex però natural: passar de l’adolescència a la maduresa, la maduresa és un tot, l’adolescència una part. Si s’aconsegueix la independència sí que crec que hi haurà d’haver nous dirigents que facin tirar el país endavant (és un fet natural); de fet, el problema generacional és un dels més greus que hi ha al país perquè s’estan xocant i trinxant generacions perquè el sostre és baix i emmanillat: per això hem de madurar, si és que podem-volem, clar.
