Un rescat de dubtosa efectivitat

VilaWeb
Joan Sanchis i Muñoz
10.06.2012 - 17:27

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Ahir, seguint totes les prediccions, el Ministre d’Economia de l’Estat Espanyol, el senyor De Guindos, anunciava l’esperat acord amb l’eurogrup per a recapitalitzar la banca espanyola amb fons europeus. Tant el ministre com el president espanyol aquest matí, han insistit a destacar que no és un ‘rescat’, sinó un ‘prèstec en condicions favorables’

La notícia ha generat tot tipus de titulars, uns més rigorosos que altres. En tot cas, el meu objectiu amb aquest article és fer una anàlisi econòmica que facilite la comprensió de la situació des de tots els punts de vista; sobretot entenent com pot enredar encara més la difícil situació de l’eurozona.

Com bé diuen les autoritats espanyoles l’acord implica un ‘prèstec en condicions favorables’. Quan parlem de condicions favorables, parlem d’un tipus d’interès substancialment inferior al que pagaria l’Estat en cas de finançar-se als mercats de capital (la famosa prima de risc). És a dir, donada la situació econòmica de l’Estat Espanyol, els inversors no se’n refien, i obtindre aquests diners implicaria pagar uns elevats tipus d’interès que alimenten encara més el dèficit i el deute públic. En resum, la insuficiència de recursos financers du l’Estat Espanyol a la necessitat de demanar un rescat als socis europeus.

En aquest cas el rescat serà diferent dels aplicats a Grècia, Portugal o Irlanda, en el sentit que aquest tècnicament te com a objectiu el sistema financer. En tot cas, després veurem que pot ser la diferència es troba més en les formes, i que el fons és molt semblant.

Com s’estructura aquest préstec de fins a 100.000 milions d’euros? Aquests recursos es finançarien amb els recursos disponibles a dos fons europeus, l’EFSF (European Financial Stability Facility) i l’ESM (European Stability Mechanism). Les condicions serien diferents per a cadascun dels dos fons, no entrarem en aquest aspecte. Els diners seran transferits directament al Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB), un organisme públic de l’Estat Espanyol que ha estat gestionant tot el procés de reorganització del sistema financer. Posteriorment, aquest organisme utilitzarà els fons per a operacions de recapitalització i sanejament de la banca, estructurades a través de bons convertibles i/o altres tipus d’instruments financers.

I qui és el responsable del pagament del préstec? Com que la transferència suposarà un augment del deute acumulat del FROB i aquest en última instància és un organisme estatal, el préstec passarà a incrementar el deute públic de l’Estat al voltant d’un 10% del Producte Interior Brut.

I quin és l’objectiu, el problema que pretén solucionar el rescat? Des del punt de vista econòmic pretén dues coses: en primer lloc sanejar els balanços del sistema financer espanyol –a hores d’ara greument afectats per la davallada del sector immobiliàri– de forma que les entitats puguen tornar a donar crèdits i el consum es recupere; en segon lloc, i com a efecte col·lateral, alleugerir la pressió sobre els tipus d’interès del deute espanyol, en tant que la solvència del sector financer estaria garantida.

Fins ací la teoria. Tot sembla bastant raonable, veritat? No obstant, si ho analitzem una mica més, veurem que comencen a sorgir-nos grans dubtes sobre l’efectivitat del rescat; és més, podem dubtar fins i tot de si no empitjora la situació.

El problema amb el sector financer en una economia moderna com la nostra, és el compromís de l’Estat amb aquest sector. Hi ha la certesa que una fallida generalitzada del sistema financer enfonsaria el consum i la confiança, i per tant l’actuació dels gestors de la política econòmica s’encamina a garantir la solvència de les entitats. Es garanteixen dipòsits, i poc més que s’assegura que cap entitat pot fer fallida. Amb aquesta declaració d’intencions, és l’Estat qui es fa directament responsable dels possibles problemes bancaris. Davant aquest compromís, si als problemes que pateix el sector financer a causa de la seua exposició al sector de la construcció, li afegim els problemes pressupostaris de l’Estat per la caiguda d’ingressos i l’augment de les despeses (estabilitzadors automàtics), la situació no té eixida, els problemes del sistema financer arrosseguen l’Estat.

Per a mantindre l’anterior compromís, la única eixida és aconseguir fons externs, un préstec, com és el cas. Però això per altra banda té un altre efecte que retroalimenta la crisi, en tant que aquest tipus de préstec computa com a deute públic i l’Estat n’és el responsable últim. Els diners s’han de tornar i per tant el rescat només serveix per guanyar temps.

Aleshores, el ‘préstec, en condicions favorables’ a l’Estat Espanyol, ens porta a plantejar-nos les següents qüestions:
Primer. Fins a quin punt el rescat trasforma un problema privat en un problema públic? Els diners es deixen a les entitats però no hi ha cap garantia de retorn. De sobte el deute de l’Estat augmenta un 10%. Com evolucionarà la pressió sobre el tipus d’interès del deute? Pot agreujar el problema de les finances públiques.
Segon. Solucionaran les fusions i les ajudes els problemes del sistema financer? Certament ajudaran a desfer-se de la llosa dels actius tòxics, però no servirà per a reactivar el crèdit, i per tant tindrà un efecte nul sobre l’economia real. Els bancs utilitzaran els diners per a provisions, sanejar balanços i comprar deute públic. Això per no dir que la política d’estructuració en grans entitats pot ser perillosa si es repeteix una crisi com aquesta; tots seran massa grans per a deixar-los caure.
Tercer. Fins a quin punt està condicionat o no el rescat? De Guindos nega cap condició, però el comunicat de l’eurogrup deixa molt clar que hi haurà supervisió i control de l’acompliment de les famoses reformes estructurals (augmenta IVA, avançament edat jubilació, reforma pensions…). És més, podem afirmar que certament hi haurà condicions, ja que en cas contrari Irlanda o Grècia tindrien motius per demanar una renegociació dels seus acords que sí que impliquen intervenció de la política macroeconòmica.
Quart. Fins a quin punt el rescat és èticament, i fins i tot econòmicament, correcte? Els principis de la lliure competència estableixen clarament les regles de joc. Els riscos privats s’assumeixen de forma privada, i en aquest cas donar vies de crèdit a entitats que han actuat d’una forma irresponsable no sembla ni molt menys correcte. No és raonable que mentre els ciutadans sofreixen retallades i augments d’impostos, els bancs gaudisquen del privilegi de no poder fer fallida. La percepció del ciutadà és de total distanciament respecte de l’acció política; no s’entén.

I quina és l’alternativa? La principal errada dels governs va ser assegurar que cap entitat faria fallida, juntament amb una reestructuració que ha fet que totes les entitats tinguen una major dimensió. Com diu hui Xavier Sala i Martín en la reflexió al seu blog, el punt d’arribada –els resultats– haurien sigut el mateix si l’Estat haguera deixat caure aquelles entitats insolvents, només que els contribuents ens hauríem estalviat un bon grapat de diners.

Un sistema financer amb entitats poc solvents i plenes de gestors irresponsables no ens serveix; qui haja de fer fallida, que en faça. Només en els casos on l’interès públic siga clar, s’hauria de procedir a l’ajuda, i en tot cas hauria de ser a través de nacionalitzacions que donaren a l’Estat veu i vot per executar les polítiques que l’economia real necessita. Només així es pot aconseguir que el crèdit torne a fluir i l’economia es recupere.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any