25.05.2012 - 10:52
Per alguns, són una barrera injusta; per altres, una forma de finançament eficaç. Es miri com es miri, els peatges formen part del paisatge de Catalunya des de fa més de 40 anys i, en les darreres setmanes, s’han convertit en el principal objecte de reivindicació per aquells que els veuen com un greuge comparatiu amb la resta de l’estat. Les barreres són la cara visible d’un model mixt de finançament de carreteres que, per les seves característiques i, sobretot, per la seva evolució, no té equivalent en cap altre país.
Aquest sistema té el seu origen als anys 60, un etapa de canvis en què la mobilitat va viure, com gairebé tot, un boom. El creixement econòmic intern i l’arribada massiva de turistes van propiciar un gran augment en el volum de trànsit a les carreteres espanyoles, destacant, per damunt de la resta, les catalanes i valencianes. Aquesta multiplicació de desplaçaments requeria noves infraestructures però el règim franquista, amb un sistema fiscal molt dèbil, no se les podia permetre. L’encàrrec va anar a parar, doncs, a mans d’empreses privades, que van afrontar la inversió inicial per a la construcció de grans vies a canvi de poder recuperar-la a través del cobrament per ús. Naixien, així, les primeres autopistes de peatge, només en aquelles zones (corredors mediterrani i de la Vall de l’Ebre) en què el nombre d’usuaris assegurés un bon negoci per a les concessionàries.
Aquest sistema es va mantenir fins a meitats dels anys 70, quan la crisi econòmica va frenar en sec la inversió en infraestructures a l’estat espanyol. L’aturada, però, va durar poc. Als anys 80, els governs socialistes de Felipe González recuperaven el desenvolupament de la xarxa viària. En aquella ocasió, però, l’estat va apostar per carregar el cost total de la construcció d’autopistes als pressupostos, deslligant els usuaris d’un segon pagament per ús. Però el nou model no tenia efectes retroactius, així que aquells que ja pagaven cada cop que passaven per un peatge (principalment, catalans i valencians) ho haurien de seguir fent.
A finals dels anys 80 i principis dels 90, alguns governs autonòmics –entre ells el català– van començar a construir les seves pròpies autopistes. De nou, la impossibilitat de finançar-les de manera directa va fer que, en el cas de Catalunya, els governs Pujol donessin continuïtat al sistema de peatges. Un sistema que l’estat tornaria a recuperar ara fa una dècada, amb l’atorgament de noves concessions per a la construcció de vies ràpides com les radials de circumval·lació de Madrid. Aquestes, però, s’han acabat rescindint perquè el volum de trànsit és molt menor del previst i no és rendible per a les empreses concessionàries.
Actualment, les barreres segueixen concentrades en determinats punts del territori. En comptes d’homogeneïtzar-se, la xarxa de grans carreteres espanyoles combina, en l’actualitat, percentatges igualment alts de vies de pagament i gratuïtes. Els experts assenyalen que aquest un model únic al món, en un context en què la resta de països ja s’han decantat per una o altra opció. La Unió Europea fa temps que recomana apostar pel pagament per ús (és a dir, a través de peatges), una opció poc atractiva per a les institucions per la seva impopularitat i oposada als moviments ciutadans sorgits recentment, que en reclamen la retirada.
(Tant aquesta informació com el mapa adjunt han estat realitzats a partir d’una entrevista amb Daniel Albalate, Doctor en Economia de la Universitat de Barcelona, i del llibre ‘Les autopistes de peatge a Catalunya; crònica d’una discriminació inacceptable’, redactat conjuntament per deu experts en infraestructures).
Enllaços
Array
Array
