Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Divendres  23.03.2012  06:00

Autor/s: Montserrat Serra

Adrià Pujol Cruells, l'heterodox

Escriptor i antropòleg, ha publicat 'Escafarlata d'Empordà' (Edicions Sidillà)

Men?ame
 

L'escriptor Adrià Pujol Cruells (Begur, 1974) és un personatge que bascula entre l'excel·lència i el fer popular que a vegades voreja la bufonada, i això el fa atractiu. És antropòleg professional, dels pocs que actuen fora de la universitat. A més, en literatura té coses a dir. I segons què ha de dir empra un registre o un altre. I és així que tant escriu assaig com poesia com narrativa. En el seu darrer llibre, 'Escafarlata d'Empordà' (Edicions Sidillà), hi posa de tot, però no barrejat, sinó aveïnant-ne les peces i fent-les dialogar (el llibre és fragmentat com un trencadís). El podeu veure i sentir a la sèrie Escriptors.TV (vídeo).

Ordenant una trajectòria heterodoxa

Adrià Pujol Cruells ensenya a l'escola Elisava i fa cursos de màsters i col·loquis per encàrrec. Aquesta faceta d'antropòleg es complementa amb un treball molt actiu de recerca, pròpia i per encàrrec, fora de la universitat, que pren forma a l'Observatori de la Vida Quotidiana (OVQ) (Facebook). Ha treballat en projectes de tota mena, que l'han portat a escriure llibres, a fer catàlegs, documentals, exposicions…, o a participar-hi. De fet, l'origen indirecte de l'OVQ fou el projecte Festes.org, que originà Festiva i, finalment, l'Observatori. Doncs bé, és del coneixement d'aquest món de festes populars que va sorgir un dels seus assaigs més reeixit, 'Entre el poder i la màscara. Una etnohistòria del Carnestoltes a Barcelona' (Generalitat de Catalunya), que havia de ser la seva tesi doctoral, sinó que la va publicar abans de llegir-la. I encara que sembli una trajectòria molt heterogènia, Pujol Cruells diu que, si aparentment fa moltes coses diferents, al capdavall sempre parla de la mateixa: de la realitat des de la condició humana. 

Però per a conèixer aquest autor no n'hi ha pas prou d'entendre la seva dimensió professional, cal entendre també la seva dimensió literària. D'on li ve la vocació literària? S'explica: 'D'això, se'n diu la pruïja, que els pares em van fomentar de ben petit. El meu pare és traductor de Shakespeare, bohemi, en una època fou corrector d'en Josep Pla… I la mare era gestora cultural abans que aquesta professió s'inventés. Em recordo escrivint com un esperitat des que tinc memòria. Això és així.'

Nyaps, pecats de joventut

Reconeix que els primers textos publicats, més enllà dels articles d'opinió al diari del poble, són pecats de joventut: 'Vaig publicar a JoEscric.com i vaig editar-me un llibre a l'editorial Maikalili, segell avui tancat, amb el propietari pendent de judici. 'No n'estic orgullós, d'aquestes experiències; em vaig precipitar. Recomano d'estimar l'obra i de no voler-la publicar costi què costi. És desgastant i hi ha cada nyap! Jo sóc un gran defensor i admirador de la feina d'editors i correctors, perquè sense ells els autors no existiríem. I, a més, el nyap et persegueix fins a la tomba.'

'Del primer llibre que estic content és de 'Quin déu enamora', que va guanyar el Premi de literatura experimental d'Olot. Però també em passa que, de cada llibre que escric, n'estic més content.' Aquest assaig, l'hi va publicar Curbet edicions. Després Pujol Cruells va anar-se'n una temporada a Mèxic, des d'on va escriure un altre llibre peculiar i celebrat, 'Biografia no autoritzada de Joseph Pujol 'El petòman', un català que va triomfar al Moulin Rouge de París, a cavall dels segles XIX i XX, a base de fer pets. 'Com que no coneixia cap més editor, vaig proposar al Quim Curbet que me l'edités. Li va encantar i el va publicar, però sense que el text passés per un corrector. M'agradaria poder-ne fer una segona edició, una nova versió corregida i disminuïda.'

Després del 'petòman', l'escriptor no havia tornat a publicar res més fins ara, que ha aparegut 'Escafarlata d'Empordà', però això no vol pas dir que deixés d'escriure: 'Ui, tinc el calaix ple, un parell de novel·les o tres que no he ensenyat a ningú encara. L'original de 'Escafarlata d'Empordà' una mica per casualitat, vaig enviar-lo per correu electrònic al Xavier Cortadellas i a la Judit Pujadó, fundadors i editors d'Edicions Sidillà, que tenen la seu a la Bisbal d'Empordà. No els coneixia de res i els vaig demanar si els podia enviar l'obra i em van dir que precisament pensaven en mi per encarregar-me un llibre. Caram. Van passar uns deu dies i em va trucar la Judit dient que publicarien el llibre. Solament va afegir-hi una cosa, que va ser providencial: 'El títol és una merda'. Aleshores el llibre es titulava 'Empordà 2.0'. Després de la telefonada, excitat, em vaig tancar al despatx i aleatòriament vaig prendre un llibre del prestatge. Va resultar que era el de les 'Cartes de Joan Sales a Màrius Torres'. Vaig obrir el volum sense cercar res en concret i vaig llegir a la pàgina oberta que Sales parlava de «'cajetillas' d'escafarlata que fumarem…» Ostres, "escafarlata", sonava bé, era una paraula atractiva, però no sabia què volia dir. El meu pare (amb aquestes coses, sempre el meu pare) em va confirmar que es tractava de tabac esfilagarsat. Així va néixer el títol definitiu.'

'Paria d'un pària'

'Escafarlata d'Empordà' és un volum de narrativa que barreja gèneres i que és molt fragmentat, però que es llegeix com un tot: fragments de la seva vida d'adolescent a Begur i esdeveniments familiars, durs, dialoguen amb peces més líriques, marcades pel paisatge, i amb episodis que remeten al moment present, amb una crítica no gens continguda. No és una obra de ficció, sinó memorialística, passada per la literatura. I és interessant de sentir Pujol Cruells dient que, encara que les peces foren escrites perquè funcionessin soles, ell s'estima més que es llegeixin per ordre, de cap a cap. És la manera de salvaguardar el relat intern del conjunt. 'Hi ha una unitat, per això vaig posar-hi el subtítol "Paria d'un pària".'

'En tot aquest còctel, hi ha també la voluntat de no ser un ultralocalista més. Jo universalitzo els temes, l'Empordà és el decorat, però no és un llibre pintoresc. No ho podia ser, i menys essent fill de qui sóc i, tenint l'ombra de Pla a sobre, qui és el maco que s'atreveix a parlar de l'Empordà? Si ja s'ha dit tot! Però em sembla que me n'he sortit.'

Urgència de buidar i de fixar records

'Quan em van dir que volien publicar el llibre em va agafar el cangueli, perquè és un llibre on dic coses molt gruixudes de molta gent viva. I perquè no havia pensat en el lector quan el vaig escriure, perquè tenia molta urgència a buidar i a fixar records. Per què? No ho sé. Jo dic que aquest és un 'llibre patern', perquè el vaig escriure quan la meva filla era molt petita i no tenia temps d'escriure. Potser, ara me n'adono, la urgència de recordar la infantesa i l'adolescència fou deguda al fet de ser pare.'

Men?ame