Escòcia (Xavier Deulonder i Camins)

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

   Durant el segle XX, hi ha hagut diferents onades de creació de nous estats i de canvis de fronteres, els quals, però, no ens poden servir pas de model per al procés d’emancipació nacional que pensem per a Catalunya.
       Durant la I Guerra Mundial (1914-1918), el president dels EUA Woodrow Wilson va proclamar el dret a l’autodeterminació dels pobles com a fonament de la pau a Europa i al món.
       A la pràctica, però, en les conferències de pau de Versalles que seguiren a la fi de la Guerra, el dret d’autodeterminació només va reconèixer-se als territoris pertanyents a les potències vençudes; a més, dos dels estats que es crearen aleshores — Iugoslàvia i Txecoslovàquia— fracassaren totalment ja que no aconseguiren bastir un model de convivència acceptat pel conjunt dels seus ciutadans.
       Txecoslovàquia va tenir el mèrit de ser capaç de mantenir un règim democràtic mentre que als seus països veïns s’hi instal•laven dictadures, però, tanmateix, les tensions entre txecs i eslovacs foren una constant des del moment mateix de la creació de l’estat, cosa que, el 1938, va saber aprofitar Hitler per annexionar-se Bohèmia i Moràvia i per crear una Eslovàquia independent feixista.
       Evidentment, de l’estat feixista que Ante Pavelić va establir a Croàcia durant la II Guerra Mundial sota la protecció del III Reich, més val no parlar-ne.

   El 1922, va constituir-se l’estat lliure d’Irlanda, però, després de tot un seguit de revoltes armades i de violència.
       D’altra banda, les derrotes d’Alemanya i de l’Imperi Austrohongarès a la Guerra així com la revolució bolxevic a Rússia van dur a la creació de nous estats; ara bé, en alguns casos, l’ànsia independentista de pobles sotmesos a l’antic imperi dels tsars va venir no pas d’un desig d’emancipació nacional sinó del fet que, en molts casos, la independència fou vista com l’única manera de no caure en mans dels bolxevics.
       A més, els objectius expansionistes tant del règim comunista de Moscou com de la nova Polònia independent van provocar, durant els anys immediatament posteriors a la fi de la I Guerra Mundial, l’esclat de noves guerres en què s’hi trobaren implicades Polònia, Rússia, Ucraïna, Letònia, Lituània i Estònia.
       La liquidació dels imperis colonials europeus tampoc no ens serveix de model; en el colonialisme, les poblacions autòctones patien discriminació racial i cultural; per això, el cas de Catalunya no resulta gens comparable al de Guinea Equatorial, l’antiga Guinea espanyola independitzada el 1968; Franco va tenir ministres catalans, però hauria estat inconcebible que un guineà ocupés cap càrrec important en l’administració espanyola.
       Ara fa vint anys, es va viure una nova primavera de les nacions, però, és clar, va tenir lloc, exclusivament, a l’est d’Europa en estats en crisi total a causa de la fallida del comunisme.
       El 1993, la dissolució de Txecoslovàquia i la seva substitució per les actuals República Txeca i Eslovàquia va ser un procés totalment pacífic on hi prevalgué el diàleg i el respecte a la voluntat popular.
Ara bé, aleshores, encara no feia ni quatre anys que Txecoslovàquia era una democràcia; molt diferents haurien estat les coses si aquesta “separació de vellut” hagués tingut lloc a Bèlgica, un estat democràtic des de la fi de la II Guerra Mundial.
La desaparició de l’URSS va començar amb la proclamació de la independència de Rússia, cosa, lògicament, que cal interpretar no pas com un alliberament nacional sinó com la maniobra que ordí Boris Ielstin per desplaçar del poder Mikhaïl Gorbatxov.

Per al procés d’alliberament nacional català necessitem com a model el cas d’un poble inclòs en un estat amb una democràcia consolidada i que, a més, no es trobi pas ni en guerra ni en una greu situació de crisi.
El Quebec en seria un bon exemple, si no fos perquè en els dos referèndums que s’hi han convocat la independència hi ha sortit derrotada; a més, el Canadà no forma part de la Unió Europea.
Així doncs, com que el Regne Unit pertany a la UE, hi té una democràcia consolidada i, a més, no es troba pas en una situació de sinistre total, comparable a la de l’URSS de Gorbatxov, llavors allà on hem de mirar és a Escòcia.

Si l’opció independentista triomfa a Escòcia, veurem el primer cas de rectificació de fronteres dins de la UE, com també l’inici de la participació directa en el procés europeu d’un país que, abans, no podia tenir veu pròpia ni a Brussel•les ni a Estrasburg per la molt simple i senzilla raó que no era pas un estat independent.

Xavier Deulonder i Camins (29-01-2012)

deulonder@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF