25.10.2011 - 06:00
La setmana passada el catedràtic d’història de la UV, Antoni Furió, fou designat nou president de Valencians pel Canvi (VpC), una plataforma cívica que agrupa un centenar d’intel·lectuals i professionals valencians. Furió hi succeeix a Josep Lluís Barona, que l’ha presidida aquests darrers tres anys, amb una renovació força gran del consell directiu. L’hem entrevistat per copsar el punt de vista del nou president de l’entitat sobre els canvis i la situació política de la societat valenciana.
—Per què heu assumit aquesta responsabilitat de Valencians pel Canvi? Què us proposeu?
—Assumisc la responsabilitat per dur a terme els propòsits pels quals es fundà la plataforma cívica fa dotze anys, el 1999: contribuir a regenerar la vida política valenciana, aportant-hi idees i discutint-les; promovent el contacte, la bona entesa i, si és possible, l’acció unitària de les forces progressistes del país. Volem aprofundir en la interacció entre forces polítiques, sindicals, cíviques i culturals i fer de frontissa en un context molt més delicat que no el del moment de fundar-se l’associació. Aleshores tan sols feia quatre anys que governava el Partit Popular i ara ja en fa setze. I el País Valencià és ara pràcticament un erm.
—Feu un pas a la política activa des del món acadèmic i cívic?
—Exactament. No faig un pas a l’activitat política de partit o institucional, però és cert que Valencians pel Canvi, a més d’una plataforma cívica, és també una plataforma política en el sentit més ampli de la paraula. No som un partit i no intervenim en la vida parlamentària. Ben altrament, volem ajudar a trobar punts de connexió entre les forces progressistes. Això sol, especialment en la societat valenciana, ja té una dimensió política clara. Però vull dir que, aquest pas, no el faig per dedicar-me un dia a la política; després dels tres anys de mandat a VpC tornaré a ser un soci de base de l’entitat i continuaré la meva vida acadèmica.
—Com veieu la nova situació política, amb el canvi de president del Consell?
—Crec que, vist el pessimisme que sembla instal·lat en l’esperit de molts valencians –no sense raó, i que entenc però que no compartisc–, cal valorar degudament la magnitud de la dimissió d’un president de la Generalitat per presumpta corrupció. No és poca cosa.
Però és cert que l’actualitat del món és vertiginosa, que hi ha canvis a tot arreu. En poc temps hi ha hagut un canvi espectacular en la configuració política del nord d’Àfrica, ETA ha cessar l’activitat armada, etc. En canvi, el País Valencià pareix atrapat en el temps, com si el temps s’haguera aturat. Així i tot, la dimissió de Camps s’ha aconseguit per la pressió popular, de manera que, en les envistes d’unes eleccions, les del 20 de novembre, el seu partit haja cregut que no era bon cartell tenir-lo encara de president de la Generalitat. Crec que, dins el mal escenari de la situació política valenciana actual, s’hauria de tenir en compte que la pressió popular ha aconseguit, ni més ni menys, la dimissió d’un president inculpat.
—L’oposició no ha sabut aprofitar el desgast del PP?
—El Partit Popular no ha tingut una oposició clara al País Valencià. Setze anys de govern majoritari de la dreta han bastit un túnel sense eixida. I ningú no en veia l’eixida fins fa poc, però crec que han passat coses interessants, com la irrupció amb una certa força a les Corts, i també a l’Ajuntament de València, de dues forces progressistes, Compromís i Esquerra Unida.
Per exemple, Compromís que en bona mesura és l’antic Bloc Valencianista, i que recull la tradició del valencianisme polític, ha aconseguit dues coses molt importants: entrar a les corts per la porta gran, amb sis diputats; i entrar a l’ajuntament de la ciutat de València. Recordem que tothom deia que el valencianisme era essencialment un moviment de comarques, que la capital era perduda, que València era castellanitzada i que no hi havia res a fer. Doncs, bé, ha entrat a la ciutat de València i hi ha passat al davant Esquerra Unida.
—Potser els bons resultats són fruit de la crisi del PSPV…
—La situació podria considerar-se conjuntural, cosa que no m’agradaria gens. M’agradaria que aquesta trajectòria es consolidara en les eleccions del 20 de novembre i en les següents. Ara caldrà veure fins on arribarà l’enfonsament previst del partit socialista i quina part en poden absorbir Esquerra Unida i Compromís. Serà interessant de veure si aquest intercanvi de vots és conjuntural i s’explica per la crisi general del partit socialista, o si és un canvi de fons de l’evolució política del país. Caldrà demanar-se si realment obrim un camí nou o és una situació molt conjuntural i els socialistes recuperaran aquest espai d’ací a quatre anys o vuit.
—L’anomenada crisi d’orientació de l’esquerra europea és més accentuada al País Valencià?
—És cert que a Europa l’esquerra viu amb desconcert la situació actual. No sap què fer per mantenir l’estat del benestar i veu com els governs el desmantellen. A Espanya és el PSOE que ha començat a desmuntar-lo i això ha originat reaccions com la del moviment del 15-M i més. Ara veurem com tot això afaiçonarà el futur. Però el nostre paper és d’observar la realitat emergent, com la del moviment dels indignats. Hem de veure si el nou partit dels socialistes que eixirà del 20 de novembre abandonarà l’antiga prepotència i serà capaç de convergir amb els altres partits i candidatures progressistes. Perquè, amb unes certes expectatives d’èxit, cal començar a preparar les pròximes eleccions a les corts. En eixe sentit crec que podem començar a parlar de la possibilitat d’eixir del túnel i de posar fi a vint anys de govern de la dreta al País Valencià.
Això només és possible amb la unitat a mitjà termini de les tres forces majoritàries progressistes per a recuperar la Generalitat: PSPV, Compromís i EU. Però també prestant atenció a la gent que en aquest moment manifesta que no creu en els partits. Som en un moment de descrèdit de la política i, especialment, de descrèdit dels partits polítics. Però ens interessa, a curt termini, que ningú no es quede a casa, sinó que la gent vote el dia 20 una força progressista per evitar la previsible victòria electoral del PP per majoria absoluta.
—Què en penseu, del moviment del 15-M?
—Que no proposa solucions, sinó que descobreix problemes que les forces polítiques convencionals no han sabut veure o no han volgut veure. Crec que el moviment dels indignats és important més per haver expressat el cansament de la gent que no per les solucions que pot oferir. No m’agradaria que la reflexió no passara d’ací, perquè se’n podria concloure que no ens agraden els polítics i no ens movem de casa el dia de les eleccions. Si tant és la dreta com l’esquerra i com tots els polítics, quin sentit té participar en política? Doncs bé, aquest missatge no m’agrada. Està molt bé indignar-se i som molts els indignats per com van les coses, però la solució mai no pot ser apolítica. El moviment del 15-M no pot passar la vida fent assemblees a les places. La política, si vol ser efectiva s’ha d’organitzar; no ens pot ser indiferent qui governa.
—Quin paper es reserva Valencians pel Canvi en les pròximes eleccions espanyoles?
—Manca un mes per a les eleccions, i la nostra idea és d’impulsar un manifest per a animar tothom a votar l’una qualsevol de les tres forces progressistes que s’hi presenten. No volem demanar el vot per cap opció concreta, sinó animar la gent perquè no es quede a casa.
