17.10.2011 - 23:32
Confesse que la primera vegada que vaig llegir aquesta obra no em va entusiasmar massa; fou allà pel 2009 i no li vaig acabar de traure tot el suc possible. En general, no m’interessava la novel·la històrica i menys si era de l’Època Moderna, en plena decadència de la nostra llengua i la nostra cultura. A més, uns mesos abans ens havien atabalat amb obres sobre la nostra història. M’enganyava. Ara, amb la relectura, m’adone de com de magnífic és ‘El justícia’. Amb un llenguatge pla, senzill, però clar i concís, Torró ens endinsa en el món ontinyentí de fa quatre segles, amb unes descripcions precioses de cada paisatge i de cada element. També ens parla de la ciutat de València, de les seues muralles i de les seues torres. És, d’una banda, un llibre ple dels costums prototípics de l’època, de la vestimenta, de com s’anava d’un poble a un altre, de com es preparaven els carruatges, de com estaven distribuïdes les cases i els palaus, de les frases fetes més emprades, dels menjars…
D’altra banda, l’ontinyentí se serveix de la història per compondre una trama plena d’acció i on no cap l’avorriment. Jaume –o Joan, en l’acció situada en el passat– és un llicenciat en filologia catalana que decideix fer una tesi doctoral sobre els processos judicials del segle XVI. Aleshores, caminant, arriba a un alcavor que serà la seua porta del temps per a transportar-se al 1580. Allí viurà una sèrie de fets extraordinaris en companyia de personatges tan rellevants com: el justícia de la vila d’Ontinyent, Pere Blasco; el seu fill, Vicent; la seua filla, Elionor; el notari i lletraferit, Nofre, i el cec, Andreu. Coneixerà de primera mà les tradicions del moment, les visites als bordells, l’amor, algun dels clàssics com Joan Timoneda, però també la por i el terror que infonia la Santa Inquisició. Ell acabarà sent perseguit i haurà d’abandonar aquell món per tornar a la realitat. Potser el final és una mica forçat, però Torró ho sap arreglar amb l’aparició d’Elionor en el mateix temps en què viu Jaume.
Més enllà de la història i de tot el que s’hi conta, aquesta novel·la podria ser perfectament un espill en què mirar-nos i recordar qui o què vam ser, els valencians, abans del decret de Nova Planta. Ja a finals del segle XVI –quan encara faltava un segle i mig per a la victòria felipista–, la gent s’arrimava al castellà perquè era l’idioma del poder. Es nota la decadència de la llengua i de la literatura pròpies; per exemple, la ‘Història de València’, de Beuter, que en 1538 s’havia escrit en valencià, el 1546 serà reeditada ja en castellà. És el notari Nofre qui li recorda al justícia Pere que, si no la defensem, el dia de demà ja no la parlarà ningú. A més, tot i tractar-se d’una novel·la inspirada en fa quatre-cents anys, hi ha coses de molta actualitat, com la censura de totes aquelles idees que no són “oficials” per part de la Inquisició. Hui en dia no tenim ningú que vaja perseguint-nos, amb sotana, per cremar-nos en cap foguera, però han canviat el vestit per uniformes i corbata.
En conclusió, ens trobem davant d’una gran obra, aquesta de Joan Torró, que ens pot fer veure en quin moment de la Història –en majúscules– vam fallar per a acabar sent un país anormal, que no estima la seua llengua ni la seua literatura, i que menysprea tota la seua cultura. No obstant això, gràcies a aquests escriptors i a la gent que s’hi preocupa cada dia, hui podem llegir, per exemple, aquesta magnífica novel·la que pot servir tant a aquestes generacions, com a les que vindran d’ací deu, vint o cent anys. Com els clàssics, amb la relectura i amb un temps entre mig, es pot assaborir completament cadascuna d’aquestes línies plenes de riquesa lingüística.
Enllaços
Array
