11.08.2011 - 06:00
Els carrers de Londres, de Birmingham i de Manchester fa dies que cremen i, en un acte quasi impulsiu, les xarxes socials s’han omplert de referències als mítics grups de punk britànic que parlaven del malestar d’una generació que, com la d’ara, es considerava maltractada. Ara i fa trenta anys, la pregunta és la mateixa: què passa? La resposta més habitual i la més comprensible és la de la condemna moral. D’acord que saquejar, cremar edificis i cotxes és reprovable, inadmissible. Però aquesta resposta no explica els aldarulls.
A l’hora de mirar d’entendre el com i el perquè d’aquests aldarulls, s’invoquen factors diversos, segons la perspectiva ideològica de qui parli. La dreta es resisteix a diagnosticar els fets en relació amb el context econòmic i social (desocupació, pobresa… ) i circumscriu el problema a una qüestió personal. Ahir ho expressava un parlamentari conservador: l’individu que ha comès un crim és responsable dels seus actes, i les retallades pressupostàries que la coalició conservadora-liberal emprèn des de fa mesos no poden servir d’excusa. L’esquerra presenta un esquema completament oposat, i repeteix que els aldarulls no es poden entendre sense fer referència al context social de retallades i recessió econòmica.
El perill d’adduir unes raons o explicacions d’ordre dicotòmic i circumscrites a la conducta individual, o grupal, és que sovint l’anàlisi esdevé determinista i simplista, i es limita a justificar moralment l’actitud d’alguns, o a condemnar-la. Com si uns aldarulls com aquests poguessin explicar-se en termes de l’acció individual dels subjectes involucrats o, contraposadament, en termes de les forces i de les estructures socials que influeixen l’acció humana. El dilema, doncs, està a saber què és primer a l’hora d’explicar les conductes humanes, si l’individu o la societat.
L’inconvenient de tot dilema és que es formula malament en termes d’alternativa, essent així que la resposta més òbvia engloba els dos termes. Les polítiques públiques d’ordre municipal i nacional, i l’entorn polític i econòmic més ampli en què s’aproven aquestes polítiques, configuren les circumstàncies diàries de la gent dels barris anglesos revoltats. Un seguit de canvis culturals, adés impulsats per aquestes polítiques, adés relativament independents, han donat forma a l’experiència i a la resposta particular d’alguns joves a aquestes circumstàncies.
Durant dies, setmanes i mesos sentirem moltes explicacions d’aquests esdeveniments: crisi de l’autoritat, desocupació juvenil, cultura de bandes, fallida del sistema educatiu, crisi de les estructures familiars, crisi del multiculturalisme, retallades pressupostàries, pobresa, manca d’expectatives, etc… Els uns invocaran factors ‘micro’ i els altres factors ‘macro’. L’alternativa està en la ‘imaginació sociològica’, que deia Charles Wright Mills; és a dir, en la capacitat d’unir macro i micro; de lligar analíticament les circumstàncies personals i històriques.
Meritxell Ramírez, politòloga i doctoranda en sociologia de la Universitat d’Edimburg
