13.04.2011 - 11:59
Fascinada per les transhumàncies, l’antropòloga Valentina De Marchi (Belluno, Itàlia, 1984) va dedicar el seu treball de final de carrera a la transhumància a la zona del Triveneto, al nord-est d’Itàlia. D’aquesta experiència en va sorgir el documental Fame d’erba (2008) que es va projectar dissabte a Santa Eulàlia de Puig-oriol.
Aquesta entrevista es va fer en el transcurs de les jornades sobre la transhumància al Lluçanès celebrades els passats dies 2 i 3 d’abril a Santa Eulàlia de Puig-oriol i Prats de Lluçanès. Valentina de Marchi hi va presentar la pel·lícula “Fame d’erba”, que va traduir, amb subtítols, al català.
(Entrevista de Meritxell Verdaguer per a LaRella 276)
Com vas aconseguir aquestes imatges?
Per a fer un bon estudi antropològic cal viure amb qui estàs estudiant per poder descobrir el seu punt de vista de la realitat, així que al 2008 vaig conviure i treballar durant quatre mesos amb els pastors, jo tenia 24 anys.
Per què sobre la transhumància?
Vaig estar gravant amb la idea d’acumular material per al meu estudi però en veure les imatges vaig pensar que ho havia de muntar, perquè els pastors tinguessin un record de la meva feina, per acostar la seva feina a tothom qui la desconeix i per valoritzar la figura del pastor actualment en decadència a Itàlia.
Una dona entre homes, difícil integració?
Al principi va ser dur, he treballat en d’altres països com el Pakistan o el Kirguisistan i ha estat més lleu. Són desconfiats, han sofert marginació i incomprensió, i patien constantment pel que jo podia explicar sobre la seva feina ja que viuen al límit de la legalitat. Vaig coincidir amb una noia i al principi també va ser dur, al cap d’unes setmanes però la relació va millorar.
Vas presentar el film al festival de Trento (Itàlia), va aconseguir algun guardó?
Per mi el premi va ser poder ser acceptada al festival. Aquesta és la meva primera pel·lícula, de fet va ser la primera vegada que vaig utilitzar la càmera.
Quines diferències hi veus amb la transhumància a Catalunya?
Els transhumants del Triveneto són totalment nòmades i a l’hivern no aturen el trajecte com aquí. A més, aquí la transhumància està més organitzada, els pastors tenen més seguretat ja que paguen per poder pasturar les seves ovelles. Allà els pastors busquen camps en desús o on ja s’hagi acabat la collita, però és complicat, molts agricultors els veuen amb mals ulls i hi ha molts llocs on està prohibit el pas dels ramats.
I similituds?
La identitat, tenen una identitat pròpia i els pastors són un col·lectiu que es diferencia dels altres.
En què estàs treballant actualment?
Treballo amb pastors del Kirguistan, a través d’una fundació americana que busca valoritzar la cultura popular, la meva tasca és fer de transmissora entre diferents grups de pastors perquè aprenguin dels problemes i les solucions dels altres. M’agradaria crear aquest pont entre els pastors de Catalunya i els del Triveneto.
