Mujeres de El Cairo

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Si no s’ha llegit el Nobel de literatura Nagib Mahfuz, el d’'El carreró dels miracles', 'Miramar' i altres , tan ben traduïts per Josep Franco/ Isaïes Minetto, etc i ben editats per Bromera, difícilment es pot entendre gran cosa d’Egipte. S'hi pot anar, veure les piràmides, contemplar la immensa pobresa, la superpoblació, les barques pel Nil... però es pot tornar-ne sense entendre res de res. Com els 'turistes' que Claudio Magris denuncia en 'El viatjar infinit' que es mouen sense moure’s ni endinsar-se en la pell i en la carn de l’altre país. En els millors dels casos viatgen comparant les coses que veuen amb les del seu país, sense copsar ni entendre un borrall. No només Mahfuz, també cal llegir, per a entendre Egipte, Alaa Al Aswani, i sobretot la feminista egípcia Nawal Al Saadawi, que denuncia les desigualtats socials, l’opressió de les dones i el paper de les religions per mantindre-les oprimides, submises, dependents i esclaves de la dominació patriarcal.

 
Si s’han fet els deures que he dit abans, es pot anar a gaudir del darrer film interessant que he vist al cinema, 'Mujeres de El Cairo' –com que ací no tenim una llei de doblatge al català com a Catalunya, ni es veuen ni s’esperen pel·lícules en 'valencià' (cada vegada més desemparat i atacat pel govern del PP, pels ínclits Camps, Rus i Font de Mora que el maltracten i en planifiquen l'extinció), ni el 50% de les novetats fílmiques, ni el 0’7% ni res, només alguna excepcional iniciativa universitària amb alguns cinemes i para de comptar. Per tant l’he vist en versió original 'Ehky ya Schehrazade', però traduït només al castellà… No puc dir, en conseqüència, que he vist 'Dones del Caire' perquè només serviria per a embolicar i confondre al personal, que, ingènuament, pensaria que al País Valencià estem com a Catalunya, pel que fa a la llengua pròpia als cinemes. Doncs no, tot i que per la pressió de les multinacionals i distribuïdores espanyoles, allà tampoc lliguen els gossos amb llonganisses, a pesar del que diga la premsa cavernària i tavernària de Madrid; cine en català, ací i allà? Poquíssim i excepcionalment!
 
Tornem al film: és el Caire d’ara mateix, 2009. Hebba i Karim estan casats i són periodistes d’èxit, joves, rics i guapos. Viuen a una casa amb uns finestrals al Caire, com si foren els de la city de Londres quan s’obrin i donen al Tàmesis o els finestrals de NY al Hudson. En aquest cas al Nil, és clar… Hebba és la presentadora d’un programa popular de debats polítics a la televisió. No obstant això, la seua tenacitat antigovernamental i la qualitat professional en el seu ofici posa en perill la promoció que desitja el seu marit, un llepa-soles-de-sabata dels poderosos, per arribar a redactor en cap o a director (tan s'hi val) del diari on treballa. Ell és pressionat des de dalt i, alhora, pressiona la seua 'companya afectiva' perquè siga més complaent amb els polítics del govern, i després d’insistir-li -per davant i per darrere-, ella acaba prometent-li que alçarà el peu de l’'accelerador' i serà menys crítica o canviarà de temàtica per a no disgustar-lo amb qüestions 'polítiques' sempre conflictives (la pobresa, les pasteres, la corrupció…) i incòmodes per al poder de torn. Davant d’aquestes problemàtiques decideix ocupar-se 'd’històries femenines', concretament de tres casos com a cabassos (una dona 'desequilibrada', una fervent mulsulmana i una dentista adinerada).
Hebba captiva milions d’espectadors amb exemples de la vida real de la societat egípcia, fets verídics que s’encarrega de contar-nos i contrastar, plens de sorpreses, de violència, d’anècdotes divertides o cruels com si es tractés d’un culebrot sudamericà. Unes històries farcides de sarcasmes i paradoxes on la vida mateix imita l’art i la literatura, i a l’inrevés. Són vides que van des dels barris pobres del Caire fins a l’alta burguesia, en un avatar sensual, eròtic, i fins i tot es pot dir que 'porno', en el sentit de revelar intimitats ocultes que no haguérem sospitat abans de descobrir-les. Perquè no semblava que la història els duguera per uns camins, certament, inextricables i tortuosos. Només després de saber-ho entenem el fil conductor que cus les anècdotes de les diverses vides i una comuna 'lògica' (patriarcal) que ens és una mica 'llunyana', aparentment, i, al mateix temps, massa pròxima, en els casos de violència masclista, les morts habituals de dones assasinades, les agressions quotidianes a les cases de l’anomenada 'violència de gènere', les dones maltractades pels seus propi marits, companys, nóvios, amants o pretendents que actuen des de les regles incorporades socialment de la dominació masculina i la tendència de les dones en la tirania de la subjecció, si pot ser, absoluta, com els Déus que reclamen exclusivitat i apropiació infinita. Una gelosia patrimonial que fins i tot es contagia a algunes dones que reprodueixen també aquests esquemes patriarcals, tot i que fatalment, perquè les dones duen les de perdre. Un fonamentalisme masclista que va més enllà de les distintes religions, que es reprodueix des dels costums socials arrelats que arriben fins a l’actualitat i que oprimeixen les dones de totes les classes socials; tot i que unes més que altres. Encara que els homes també poden ser víctimes del sistema patriarcal i de les seues conseqüències dramàtiques. Les estadístiques indiquen, fefaentment, que el percentatge de dones assasinades és moltíssim més elevat que el dels homes.
 
Tots els informes indiquen que més del 70% de les llars egípcies depenen del treball de les dones. No obstant, en compte d’acceptar la realitat estadística i sociològica evident i inquestionable i, en conseqüència, reconèixer les dones com iguals, la societat imposa a les dones una pressió constant exigint cada vegada més submissió. Aquesta és la base social on es desenvolupa l’entramat de les històries. Al remat, la pantalla -on es reflecteixen les històries de les dones entrevistades per Hebba- esdevé espill de l’entrevistadora mateix, dels seus propis conflictes de parella i de dominació masculina; ningú no pot escoltar les històries, els sofriments i els drames d’aquestes dones del Caire i restar indemne; aquestes històries marquen en la carn i en el cor unes emocions i uns sentiments desgarradors difícils d’oblidar...
 
Vinga, periodistes o no, per què no inviten la seua parella (amic, amiga, amant) a anar a veure un film que després podran comentar abundantment, contrastar societats culturalment diferents i matisar una mica si volen?... Perquè, desgraciadament, aquestes biografies formen part de les maneres d’entendre les relacions 'amoroses' a la Mediterrània i a bona part del món. Potser, des d’Europa -amb una mica de suficiència i cinisme cultural, acostumats a observar els africans per sobre del muscle o de reüll- ens pot semblar una mica massa 'grotesc', massa exagerades o primàries algunes reaccions i alguns trossos del film, però, no ens és alié del tot el que conta aquest entretingut film, a pesar de la seua durada de 135 minuts. Històries de masclisme i drames semblants a Europa podrien contenir els mateixos o similars ingredients. Perquè, fet i fet, la matèria del film són els ingredients humans en les relacions 'afectives' (o sexuals) tocats pel patriarcat i la dominació masculina; i, en algun cas, les seues reduplicacions i revenjes. El director és Yousry Nasrallah i el guionista Waheed Hamed, es nota que ha llegit els escriptors egipcis més importants de l’actualitat: ens la mostra. Paga la pena, per això insistisc i li recomane que moga el cul i se’n vaja al cinema, si no té un bon llibre entre les mans o alguna cosa més plaent o millor a fer.

 

 

PLAÇA DE LA VILA © Sal·lus Herrero i Gomar

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF