Notícies
Dimarts 23.02.2010 06:00
Raimon a l'Olympia
Avui actua al teatre de València després de deu anys de no pujar a cap escenari de la ciutat
Després de deu anys sense trepitjar cap escenari de la ciutat de València Raimon actuarà avui al vespre al teatre Olympia, en un concert organitzat per la Universitat de València, amb les entrades exhaurides de fa dies. El recital completa l'homenatge que la institució valenciana ha fet aquests últims mesos al cantant de Xàtiva amb motiu dels cinquanta anys de la peça 'Al Vent' i, de retruc, de la Nova Cançó, i que va començar amb el lliurament de la medalla de la UV a mitjan desembre. El recital antològic inclourà cançons pròpies i poemes d'Ausiàs Marc, de Salvador Espriu i de Pere Quart. També s'hi avançaran unes quantes cançons de 'Punxa de temps', el disc que prepara Raimon, el qual afirma en una entrevista que no ha pas pensat a retirar-se: 'Si puc, moriré amb les botes posades.'
En el recital avançarà alguns temes del disc 'Punxa de temps'. Què ens en pot precisar?
A mi, sempre m'és difícil de parlar de les cançons. Al disc hi ha coses del pas del temps, records personals, hi ha un poema d'Espriu, coses d'ordre vital, d'actualitat, no en el sentit de crònica, sinó de vivència, coses que només pots viure en aquest moment. Hi ha molta faena meua, varietat mètrica, molta varietat de tipus harmònics, dissonàncies..., coses que poden ser interessants (àudio).
En la conferència de premsa de presentació del concert va dir que havia pensat el recital com una mena d'autoretrat d'algú que havia compost 'Al Vent' als divuit anys i que ara en tenia seixanta-nou. Podria concretar-ho més?
És una manera d'escoltar. No solament hi ha allò que vas dient amb els anys, perquè evidentment dius coses diferents, sinó també una seqüència musical. Quan agafes la tonalitat d'una cançó, en certa manera et dibuixa el caràcter personal. En la seua individualitat i en allò que té de contacte amb els altres, de col·lectiu. Som una formació de moltes coses diferents; única, però de moltes coses diferents. Es pot veure com una mena d'autoretrat de pintor. Com Rembrandt, que va passar la vida autoretratant-se i veient com anava canviant.
Com ha canviat, a l'hora de compondre, el Raimon de divuit anys, vist pel Raimon d'ara?
Ara hi ha més mitjans per a veure com quedarà això que fas, i et faciliten molt les coses. Però, això a banda, continue essent igual d'exigent. Amb el temps, com més coses has après, més exigent et tornes. Hi ha cançons que et vénen de sobte i n'hi ha que passes vint anys a acabar-les. No és estrany. Miró s'encallava pintant un quadre i fins al cap d'uns quants anys no el veia clar. A mi, em passa semblantment. De vegades et quedes blocat perquè no havies viscut prou.
I aquesta exigència a l'hora de treballar li ha fet mai pensar a retirar-se?
No. Quan veja que no tinc res a dir, que no ho dic com vull, que el físic no em respon o que tinc un cansament mental, diré adéu i, si no, moriré amb les botes posades. L'home ha de fer projectes sabent que tot penja d'un fil perquè, si no tens projectes, aleshores és que ni hi penges. Ets mort essent viu.
El recital a l'Olympia tanca un període de deu anys sense actuar en cap teatre de València, però els teatres públics continuen no programant-lo. Les institucions a vegades diuen que la música que fa no atreu la gent. Què li'n sembla?
Hi ha qui ha volgut fer córrer això contra tota evidència. Cada vegada que he cantat, hi ha hagut gent. I si fos veritat que no interessara el públic, no seria un motiu per a fer una determinada política cultural. Jo crec que hi ha un prejudici, i ja s'ho faran (àudio). A mi, això no m'amoïna, ho dic sincerament. Jo faig la meua faena, i si interessa ningú, bé, i si no, també.
I ara torna amb les entrades exhaurides.
En dos dies es van acabar, sí, però encara que no fóra així, jo no he de demostrar res a ningú i menys a qui va amb un prejudici previ. És com quan em demanen si cante en català o en valencià. No tinc ganes ni de parlar-ne, perquè em sembla una estupidesa. Qui ho planteja o va d'ignorància o va de mala fe. I quan els respons que són dos noms per a una mateixa llengua es queden parats. Ja fa molt que vaig pel món i molt que anem amb això. Ho ha dit la universitat, ho diuen els tribunals, i ja hi ha no sé quantes sentències contra això que pretén el govern de la Generalitat Valenciana.
Aquesta situació no li recorda temps passats?
En certa manera, amaguen allò que existeix. Afortunadament, vivim en un món on no hi ha una prohibició, com durant la dictadura. En aquell temps no es podria fer aquest concert a l'Olympia sense permís previ del govern civil ni sense una censura prèvia de les cançons. Ara hi ha una altra manera d'amagar les coses: quan tens un poder real per a ensenyar-les i optes per no fer-ho. (àudio). Aleshores no cal que estigues en cap llista negra. Et diuen, 'ah, no hi havíem pensat'. Això una vegada pot passar, però quan fa deu anys que no hi han pensat, és que sí que hi han pensat. Si fas una llista de les coses d'ordre musical que funcionen, en un moment o altre ix el nom de Raimon.
Les dues últimes actuacions a València, les han organitzades la Universitat Politècnica i la Universitat de València. Què representen aquests reconeixements de les institucions acadèmiques al marge de la conselleria?
Són les institucions de l'educació, les més respectades en totes les democràcies del món. Què més vull? Les conselleries d'educació o de cultura depenen de l'humor de la gent que hi ha i això és una cosa que es troba en un altre nivell. Les universitats són institucions cabdals en qualsevol societat.
