05.12.2009 - 06:00
L’exposició mostra al voltant de cent vint dibuixos que van del període modernista i noucentista fins a artistes actuals, amb noms com Nogués, Nonell, Rebull, Mompou, Palau i Oller, Gargallo, Miró, Ponç, Tàpies, Perejaume i Barceló.
‘Sovint, explica el director de la Fundació, Josep Sampera, aquests dibuixos es presenten acompanyats de documents que il.lustren les relacions i la col.laboració de Palau i Fabre amb aquests artistes i revelen aspectes nous de la seva complexa vida i trajectòria. L’exposició mostra originals, planxes i exemplars de la revista POESIA que Palau editava en solitari, en plena clandestinitat dels anys quaranta, amb la col.laboració d’artistes nous i vells, com Miró (aleshores mig reclòs a Barcelona), Rebull, Sunyer, i d’altres. També hi veiem testimonis de la seva relació amb poetes-artistes com Jean Cocteau, Rafael Alberti o García Lorca (que li feu una dedicatòria quan Palau, als divuit anys, el va entrevistar per a La Humanitat, amb motiu de l’estrena de ‘Yerma’ a Barcelona).’
L’exposició comença amb els dibuixos de Palau i Oller, el seu pare, i la col·lecció que ell va començar a fer, amb dibuixos de Josep Mompou, Xavier Nogués, Isidre Nonell… Després es poden veure els dibuixos que Palau va anar adquirint al llarg dels anys. L’apartat ‘El gust del poeta: artistes moderns’, conté autors per a ell força especials, com Pau Gargallo, Ramon Calsina, Francesc Labarta, Josep Maria Mallol i Suazo, Ricard Opisso i Ismael Smith. Després, ‘El gust del poeta: artistes contemporanis’, inclou obres d’artistes cabdals de la nostra història recent, i que foren tractats personalment per Palau i Fabre. D’alguns només es conserven dedicatòries, acompanyades d’imatges o símbols, com és el cas d’Antoni Tàpies o Miquel Barceló, i la resta es composa dels dibuixos de Joan Ponç i la presència de Perejaume, Revistes Poesia, Ariel i entorns.
El president de la fundació, Tomàs Nofre, diu que, entre moltes altres coses, ‘veiem, des d’una perspectiva poc coneguda fins ara, la importància del pare i dels amics del pare; veiem la feina extraordinària de l’època de la revista Poesia; veiem el naixement i la consolidació d’un criteri artístic.’
Segons el comissari, Joan Abelló, ‘la vida de Palau i Fabre (1917-2008) és un testimoni valuós d’una època heroica, de gran transcendència per la pròpia supervivència del país i la seva cultura, a la qual tant ha contribuït. I és també el dubte existencial, de la tria entre el bé i el mal, el que és correcte i el que és incorrecte, el nou i el vell i, sobretot, l’expressivitat de l’art i la complexitat de la literatura, que domina tot el seu itinerari biogràfic, i és el motor de la seva col·lecció d’art. Una col·lecció d’art dominada per la presència aclaparadora d’un monstre de l’excel·lència: Picasso. El consens entre el nou i el vell, o entre l’abstracció i la figuració, o bé entre el que és clàssic i el que és modern, és una de les característiques importants de la col·lecció de dibuixos de la Fundació Palau.’
