Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/169>

Vicent Partal

13.05.2013

La meua proposta: cap llengua oficial

Muriel Casals va tornar a posar ahir sobre la taula el debat sobre quina ha de ser la llengua oficial de la Catalunya independent, o les llengües. Com que el debat torna a ser intens, vull proposar que cap llengua no tinga la consideració d'oficial i que el sistema lingüístic del país es regesca com en alguns dels estats més avançats del món i no pas com s'ha regit tradicionalment a Espanya.


Provaré d'explicar-ho detalladament:


1) Cal una llengua oficial? No és obligatori. Els Estats Units, Mèxic, Austràlia o el nord d'Irlanda, per a posar-ne només uns pocs exemples, no tenen cap idioma oficial. No hi ha reconeixement jurídic explícit de cap llengua, però s'hi considera llengua nacional l'anglès, o l'espanyol en el cas de Mèxic. La categoria de llengua nacional implica que quan una institució tria el seu model lingüístic pot adoptar nivells d'oficialitat diversos entre unes quantes llengües, però que sempre la llengua nacional hi ha de ser equiparada a la que hi tinga la màxima oficialitat.


2) Per quina raó és millor que no hi haja cap llengua oficial i que en canvi cada institució puga declarar-ne unes quantes? És molt més útil i eficaç, més acostat a les necessitats dels ciutadans i més racional. Segons la meua proposta, cap llengua no seria oficial a tot el territori i en tota circumstància. Simplement, cada institució (govern, parlament, municipi, hospital, club, associació...) decidiria lliurement quines són les seues llengües oficials, segons les necessitats reals dels usuaris. Per exemple, en una ciutat amb forta presència de parlants de l'espanyol o de l'amazic els hospitals locals podrien declarar aquestes llengües com a oficials en l'hospital, amb la intenció d'atendre millor els ciutadans. Sempre tenint en compte que tot allò que implicàs aquest reconeixement hauria de ser també aplicat a la llengua nacional, el català. 


La flexibilitat que ofereix el fet de no tenir llengua oficial permet de fer polítiques lingüístiques molt adaptades a la realitat social i a les demandes sociolingüístiques. Seguint el mateix exemple, en una ciutat l'espanyol i l'amazic podrien tenir una presència molt important als hospitals però menor a les escoles, tenint en compte que les escoles són fonamentals per a mantenir el català com a llengua de cohesió i que han de reforçar el paper de la llengua nacional. Un reconeixement basat en les institucions concretes i no en el conjunt de l'estat permet aquesta gestió molt al detall de la realitat lingüística del país, molt més que no el model antic de reconeixement de més d'una llengua com a oficials.


La cooficialitat d'una segona llengua té, a més, una conseqüència no necessàriament positiva que és la imposició a tot arreu i en tota circumstància. La pregunta és per què una llengua que només és parlada en algunes comarques i per alguns sectors de la població ha de passar a ser obligatòria a tot arreu? Així, per exemple, per quin motiu a Berga o a Olot l'espanyol ha de tenir una posició de privilegi, superior a llengües que fins i tot hi poden ser més parlades localment, i si resulta que hi té un ús social mínim?


3) Els drets dels parlants de l'espanyol poden ser protegits sense que siga una llengua oficial? Naturalment. La legislació europea és prou clara. I si l'estat català signa els acords internacionals que en parlen tindrà el deure de protegir totes les llengües presents al territori. La tradició catalana és, a més, enormement respectuosa amb el plurilingüisme i continuarà essent-ho.


4) I no es podria cercar una fórmula de protecció especial de l'espanyol, perquè malgrat tot no és igual que les altres llengües parlades des d'una època més recent a Catalunya, com és ara l'àrab i l'amazic? És clar que és possible. La pregunta és si eixa fórmula es basa en la interpretació que l'espanyol és una llengua natural de Catalunya o no. Si la resposta és que no, com jo pense, aleshores es poden cercar solucions interessants, però que no impliquen d'acceptar com a natural la imposició històrica de l'espanyol al nostre país. Quan ja siguem independents, no hauríem d'arrossegar les conseqüències d'haver estat derrotats fa tres-cents anys a Almansa.


Concretament, crec que la república catalana hauria d'oferir a Andorra, Espanya i Portugal l'adopció d'una convenció lingüística ibèrica, com hi ha la Convenció Lingüística Nòrdica, signada el 1981 pels governs de Finlàndia, Suècia, Dinamarca, Noruega i Islàndia. D'acord amb aquesta convenció, qualsevol ciutadà d'aquests països té el dret de ser atès per les autoritats en la seua llengua en el territori dels cinc estats. La convenció ha fet activar un sistema de traductors i ajuts informàtics per fer possible aquesta pràctica. 


Una fórmula com aquesta té uns quants avantatges. Especialment, que atén la realitat de les persones concretes siguen on siguen. Però, a més, que posa en igualtat exacta totes les llengües: un espanyol tindria dret de ser atès en espanyol a Berga i un català de ser atès en català a Valladolid, en justa reciprocitat.


I no cal dir que en el nostre cas, a més, això reforçaria el català al País Valencià, les Illes i la Franja. L'ús de la nostra llengua hi seria reconegut no tan sols per les lleis pròpies sinó, a més, per un acord internacional.


 


PD: Estic convençut que un dels envits més importants del nou estat català és entendre que al món les coses no passen necessàriament com passen a Espanya i que no cal copiar en tot i per tot els comportaments de l'estat espanyol.

Mail Obert