La càrrega desproporcionada de la policia espanyola contra els estudiants del Lluís Vives no em sembla una anècdota qualsevol, perquè arriba en un moment assenyalat, quan el PP comença a passar moltes dificultats per la corrupció; però també perquè lliga amb una seqüència històrica que impressiona.

Fa anys que em demane per quin motiu a València l'extrema dreta té més permissivitat que enlloc, i com és que la policia de València té sempre les actituds més antidemocràtiques. Podríem pensar que és una simple casualitat o una espècie de tret sociològic. Però, si mirem les dades i repassem els fets, se'ns traça una línia que és molt difícil de no veure.

Per exemple, és difícil de no veure que hi ha 26.300 morts republicans en les fosses comunes del cementeri de València, assassinats entre el primer d'abril del 1939 i el 31 de desembre del 1945: 26.300 valencians assassinats sense juí. I també és difícil de no fer la comparació i observar que, en el mateix període, a tot el Principat foren assassinats 3.338 individus i a Madrid,'solament' 3.424. La diferència esborrona.

Durant el franquisme la repressió va continuar essent enorme també al País Valencià, si fa no fa com a tot arreu. En canvi, en la transició l'estatística es torna a disparar. L'actuació de l'extrema dreta i la repressió arriben a extrems incomparables amb cap altre lloc de l'estat, tret del País Basc. La famosa 'batalla de València' fou, en realitat, una agressió sense precedents en un estat democràtic, en què es va combinar d'una manera molt organitzada la violència de masses feixista, la repressió estatal i els atemptats selectius i altament simbòlics, com els que es feren contra Manuel Sanchis Guarner o Joan Fuster –atemptats dels quals mai no s'ha investigat qui els cometé.

Després d'aquells anys terribles els valencians hem sofert molta violència de baixa intensitat o no tan baixa. Agressions constants a seus de partits polítics, sindicats o associacions culturals, per un costat. L'assassinat de Guillem Agulló i les repetides mostres de prepotència dels grupuscles d'extrema dreta, per un altre. Agressions i violència posada en relleu per estudis europeus que acrediten que som un dels territoris de la Unió on la violència política de l'extrema dreta és més tolerada.

I tot això sense oblidar un fet, que no crec que siga gens anecdòtic: que els únics ciutadans de l'estat que van veure els tancs a les portes de casa el 23-F fórem els valencians. I us assegure que és una imatge difícil d'oblidar.

Tot això són casualitats? És casual que ahir la policia atacara amb tanta violència uns xiquets que protagonitzen una de les grans protestes contra la política del PP? És casual que el nostre país es tese d'aquesta manera, just quan torna a emergir la crispació dels de sempre, clarament exemplificada per l'esperpèntica actitud, despús-ahir, del president de les Corts?

Em costa molt de creure-ho. Jo més aviat diria que algú sap prou bé que el País Valencià és el fidel que marca vers on s'inclina la balança. I que aquest algú està disposat a fer tot allò que calga perquè no se li escape, perquè no ens escapem. Com feren el 1939, com feren el 1979, com feren el 1981...

director@vilaweb.cat

És casual que ahir la policia atacara amb tanta violència uns xiquets que protagonitzen una de les grans protestes contra la política del PP?