Suposàvem que aquestes eleccions serien importants, i ho han estat. Hi ha dades molt significatives que cal mirar amb lupa, especialment quan les posem sobre el mapa. Perquè el mapa ensenya que únicament Catalunya i el País Basc han aturat l’enorme onada de suport al Partit Popular. Però, d'indicis significatius, n'hi ha pertot.

Catalunya i el País Basc resisteixen al PP

El PP ha tingut un resultat extraordinari. Més per demèrit del PSOE que no per mèrit propi, certament, però no es pot passar per alt que aquest és el segon millor resultat que fa en tota la història de la democràcia, únicament superat pel de Felipe González el 1982. El mapa general de l’estat els és espectacularment favorable, amb una Sevilla anecdòticament socialista i amb la barrera clara d’Euskadi i del Principat. Que això sí que és un detall de pes i una peça clau de la política que Mariano Rajoy puga començar a fer des d’avui mateix.

Mariano Rajoy tindrà dos grans problemes al davant. Quant al principal, l’economia, caldrà veure, fet i fet, quin marge de maniobra tindrà i quines seran les obligacions que li imposarà el directori europeu. Però, quant al problema que ells es complauen a anomenar ‘territorial’, tot depèn d’ell, i no ha tingut pas bones notícies. Perquè les ‘taques’ catalana i basca tenen un significat sociològic més que notable.

En el cas basc, que Amaiur haja guanyat les eleccions és una enorme bufetada al PP. Els qui ells consideren directament ‘etarres’ han guanyat les eleccions i anuncien una victòria històrica just allà on realment es jugarà la història: en les pròximes eleccions basques. Al PP, no se li presenta gens fàcil el futur immediat, i si ja podíem pensar que no seria fàcil la negociació sobre el final d’ETA ara segurament que es deuen haver disparat totes les alarmes. Perquè el final d’ETA ha donat ales a l’independentisme, i aquest és, comptat i debatut, el problema real dels populars.

A Catalunya el procés és més complicat. Però el mapa és també molt important. CiU ha aconseguit una victòria històrica, molt important. El PSC ja no és el partit hegemònic que era des del principi de la democràcia i CiU veu revalidada la seua estratègia en tots els fronts. Podrà presentar a Madrid les seues opcions amb el valor que li dóna haver guanyat, i en el front intern veu revalidada la seua polèmica política de retallades. És clar, també n'ix reforçat Duran i Lleida, un candidat ben poc sobiranista, que ahir al vespre véu com els convergents cridaven ‘independència’ cada volta que obria la boca.

Iniciativa per Catalunya i Esquerra han jugat també molt bé les cartes. Manca veure com es resoldrà l’escó que balla a Girona, però és evident que els republicans han capgirat la tendència a la baixa que els acompanyava des de la formació del segon tripartit, perquè fa pocs mesos les enquestes no els donaven cap diputat, o com a molt els en donaven un. ICV encara ha fet un resultat millor, històric, gràcies a un Joan Coscubiela que pot ser una veu molt potent a Madrid i que pot ajudar a consolidar els ecosocialistes com el grup que avança i arreplega una bona part del desencant dels socialistes.

Una enorme caiguda dels socialistes

A la resta del país i de l’estat hi ha hagut també alguns canvis que criden l’atenció. Especialment, l’abast de la patacada socialista que ha perdut quatre milions de vots i l’augment de vots i escons dels partits minoritaris.

El partit socialista entra amb aquest resultat en un moment polític molt complicat. No solament perquè no li resta quasi cap poder real enlloc, sinó, sobretot, perquè ningú no sap on té el seu futur. Carme Chacon esperava guanyar a Catalunya per intentar l’assalt del poder dins el PSOE, però la seua derrota li ho impedirà. Tampoc no sembla que Rubalcaba puga acceptar l'envit. Els socialistes, per tant, hauran d’inventar alguna solució difícil, just quan viuen les hores més baixes de la seua història.

Menys bipartidisme. Un País Valencià més plural

Quant al vot als partits minoritaris, les dades parlen. En aquest congrés hi haurà 54 diputats que no seran del PP o del PSOE, contra 27 de la legislatura passada. I en aquest congrés hi haurà tretze partits representats. Més que mai.

Entre els nous, es destaca Compromís i, en general, tot quant ha passat al País Valencià. Si fa uns pocs anys semblava que cauria inevitablement en el bipartidisme espanyol, avui hi ha quatre grups polítics a les Corts i cinc grups diferents que representen els valencians al congrés espanyol. Un veritable esclat que posa els valencians del cantó dels territoris plurals.

L’entrada de Joan Baldoví és especialment significativa perquè el nacionalisme valencià mai no havia aconseguit representació a Madrid. Després dels bons resultats obtinguts a les municipals i a les Corts aquest resultat situa, finalment, els nacionalistes valencians fora de la marginalitat política.

Però ha estat una sorpresa el diputat d’UPyD, també per València. Contradictòria segurament. És cert que Toni Cantó té a favor que és famós i que ha fet una campanya ben poc nacionalista espanyola. Però el cas és que és diputat i que a la ciutat de València UPyD ha estat la tercera força. Esquerra Unida ha complert les previsions i cal destacar, a més, que el PP ha guanyat encara un diputat, malgrat la corrupció i la dimissió de Camps.

A les Illes el resultat no ha estat tan favorable. La demografia no hi ha ajudat, i per més que la coalició encapçalada pel PSM haja tret un tant per cent superior al de Compromís, s’ha quedat sense diputat per la gran concentració de vot en el PP i el PSOE.

I el 15-M?

Cal remarcar, finalment, que el projecte d’Equo ha fracassat del tot i que a l’esquerra d’Esquerra Unida no sembla que hi haja gens d'espai. Qui o què ha votat el 15-M? És una gran pregunta difícil de respondre. Potser l’augment del vot a UPyD hi té alguna cosa a veure. I segurament que una part ha anat a Compromís, en el cas valencià. A l’abstenció, segurament que també, però els grups que semblava que podien recollir una part de la indignació no han tret cap bon resultat enlloc.

director@vilaweb.cat