14.05.2023 21:40
A Barcelona ha guanyat allò que és bell per damunt d’allò que és humà. L’autor d’aquesta tesi és el professor d’antropologia Manuel Delgado, un dels crítics més lúcids i esmolats del model Barcelona que va desenvolupar Pasqual Maragall i amb el qual el govern d’Ada Colau no ha pogut, o no ha volgut, trencar del tot. Avui, arran de les eleccions municipals que es faran el 28 de maig, comencem a publicar la transcripció d’una selecció especial d’episodis de Santa Eulàlia, el pòdcast de VilaWeb sobre Barcelona. Al quinzè episodi vam analitzar amb Delgado el pes del maragallisme, la idea d’un nacionalisme barceloní, el paper influent i poderós dels arquitectes a Barcelona, l’urbanisme tàctic i la recuperació dels carrers. Delgado es mira la ciutat amb una interrogació vibrant i amb una certa nostàlgia, però de fa no pas gaire. De la dècada dels 2000, diu ell.
Com sempre, també podeu recuperar la conversa a Spotify, Apple, Google i Amazon.
—D’on prové el concepte de “model Barcelona”?
—Tinc entès que el concepte de “model Barcelona” és conseqüència imprevista d’una cosa que va dir el Jordi Borja en una conferència, i va quallar. Ell nega ser l’inventor del concepte i diu que va dir una altra cosa, però se non è vero, è ben trovato. Es refereix als primers anys de Pasqual Maragall, bàsicament.
—Què volia Maragall? Hi ha una primera etapa en què els objectius no són pas establir un model ianqui de col·laboració público-privada?
—És una etapa que correspon bàsicament a un govern d’esquerres que era resultat del que havia estat la lluita veïnal sota el franquisme. Venia amb unes pretensions de refer Barcelona que evidentment tenien una càrrega política i social molt forta. Si més no, programàticament parlant.
—Parlem dels primers anys de Maragall, de l’època de Serra, o de quan?
—Hi ha un precedent claríssim, inclús amb el Socías Umbert. Hi ha una voluntat de transformació no només política sinó també social. Aquells que havien tingut responsabilitats subordinades a l’ajuntament franquista amb la preparació, per exemple, de les primeres transformacions que ja intuïa Porcioles. Aquests prenen el poder, amb la complicitat de les associacions de veïns i prenen la iniciativa d’una transformació de Barcelona que neix més enllà de la urbanística, tot i que la urbanística hi anava inclosa. Això implica donar una gran responsabilitat a arquitectes i urbanistes que volien transformar en termes morfològics aquesta idea d’una Barcelona renovada, ressuscitada de les runes del franquisme.
—Quan parleu de gent que es recicla, podem parlar d’Ernest Maragall, per exemple. Ja treballava per a Porcioles i després va continuar essent una mena de mà dreta del seu germà.
—A veure, tots treballaven en els ajuntaments de Porcioles. Jordi Borja, Pasqual Maragall, Narcís Serra. Tots treballaven, per exemple, el pla de la Ribera. El que van fer aquests transformadors de Barcelona va ser essencialment ocupar el lloc que ocupaven els seus responsables fins aleshores. Però està claríssim que tots treballaven als ajuntaments franquistes.
—Va ser com un traspàs generacional, gairebé com si no fos ideològic?
—És que segurament Porcioles ja intuïa quin havia de ser el futur de la ciutat i a qui li corresponia executar-lo. Tret que fos tan imbècil d’omplir de rojos la seva administració. Potser no, potser era llest i li va atorgar a aquesta gent la responsabilitat de continuar la seva feina, encara que fos en una clau ideològica diferent.
—La generació que pren el poder on vol arribar, amb la transformació?
—Volia ser una transformació en què l’aposta formal, d’arquitectura i urbanisme era molt important. Però hi havia un afegit que és el que justament li dóna caràcter i singularitat al model Barcelona, i que fa que sigui un model més enllà de l’urbanisme. És la seva forta càrrega moral. Es tractava de fer possible el somni de Joan Maragall, l’avi, de convertir una gran població en un gran poble. Inocular aquesta mena de principi de ciutadania hereva del noucentisme. Barcelona d’alguna manera estava en marxa, però no havia existit. Era un cúmul de barris desagregats d’un centre pràcticament irrellevant. Calia construir una nova identitat, una nova pàtria, en realitat. Era el naixement d’una nació: Barcelona.
—Una mena de nacionalisme barceloní.
—Sí. Que tampoc no era nou, era una herència del noucentisme. La Catalunya ciutat.
—La idea de Barcelona com una cosa aliena al país, una ciutat-estat girada d’esquena a la resta del territori, no té molt a veure amb el conflicte nacional? Hi ha una intenció expressa de fer que no sembli la capital de Catalunya.
—Aquest model Barcelona, hereu del noucentisme en tants sentits, es mirava amb el referent que li prestaven Atenes i les ciutats renaixentistes italianes, que eren bàsicament estats. Era aquest, el referent. Una ciutat platònica, filosòfica. Aquest és el gran caràcter especial i singular de Barcelona com a propòsit. El seu model era Atenes. Somiar en aquesta ciutat convertida en estat, feta de ciutadans evidentment no tots lliures i iguals, però en què si més no es pretenia. Evidentment, aquest context era perfecte perquè en el projecte que encapçalaven els socialistes aparegués com una tercera via: una opció entre el nacionalisme de reverberàncies carlines, tradicionalista i pairal que era el nacionalisme català encarnat per Convergència, i el nacionalisme espanyol sempre llunyà i d’una manera o una altra, irrellevant. Era l’opció socialista de crear un tercer patriotisme, específicament urbà i barceloní. Està claríssim que l’alternativa que donen els socialistes al conflicte nacional és crear una altra nació.
—Expliqueu que aquesta construcció moralista de Barcelona no implica solament que els ciutadans siguin bones persones, sinó fer veure que no existeixen les classes ni els conflictes, per fer veure que tot és bonança i diàleg. Hi ha unes altres ciutats en què tan clarament com aquí s’hagi intentat de fer veure que el conflicte no existeix?
—Els fonaments filosòfics de la modernitat democràtica i del sistema liberal-republicà funcionen a partir d’aquí. Una societat civil que correspon a una esfera pública i que està regida pels principis democràtics abstractes en què tothom és lliure i igual i els conflictes es dirimeixen a part, fora de l’esfera pública. És el principi de ciutadania. Evidentment, això és una ficció. Però l’interès de Barcelona és la voluntat de convertir això en una realitat física, inclús en un espectacle, fet d’aquests principis que evidentment en cap ciutat del món podies veure, però que aquí tenien la pretensió de ser una posada en escena. A més, en el context dels Jocs Olímpics, en què tot es munta a partir de presentar Barcelona com l’anti-Sarajevo: mentre en una part de la Mediterrània es matava, aquí ens donàvem les mans.
—Els Jocs Olímpics són un punt d’inflexió. És el moment que l’espectacle es prova de materialitzar.
—L’espectacle és el bon rotllo. Una barreja de bon rotllo i disseny. És aquesta preocupació per l’escenografia que l’Ajuntament de Barcelona ha tingut sempre. La seva preocupació per a festivalitzar-ho tot. Barcelona es va convertir en la capital del neobarroc. Aquesta aposta per la parafernàlia i els focs artificials. Això va ser la gran aposta. L’element barroc era el paper de la festa, de la qual els Jocs Olímpics eren la màxima expressió.
—O la Mercè, per exemple.
—La reinvenció de la Mercè, que evidentment implicava un intent de fer callar la veu identitària dels barris. Ara justament fem una recerca sobre la crema dels gegants de barri i sobre com, a partir dels anys vuitanta, es va imposar un centralisme simbòlic que intentés anul·lar el paper centrípet que tenien els barris.
—Els Jocs Olímpics també són un moment important en termes d’esclat urbanístic i de construccions.
—Sí, si el paper principal se li atorgava a la parafernàlia, també tenia una dimensió arquitectònica i urbanística. Era una manera de festivalitzar l’espai a partir de volums de més durada, que no fossin tan efímers com els focs artificials de la Mercè. El MACBA és un festival durador, però sempre el mateix: aquesta mena d’altisonància, d’aposta per la grandiloqüència, en què tot és ornament.
—Així crees tu mateix la necessitat del turisme: si fas un espectacle, hi ha d’haver públic.
—Un turisme del qual la ciutadania mateixa forma part. La idea és convertir els ciutadans de Barcelona en turistes de la seva pròpia ciutat. S’anima la gent a fer operacions que són característiques del turisme: veure i no tocar, participar-hi únicament com a espectadors. L’única cosa és que viuen aquí. Però, al capdavall, aquesta festivalització convertia els ciutadans en espectadors.
—Espectadors que no toquen, que no se senten seu l’espai públic de la ciutat.
—Ni públic ni privat. De la gent que entra al MACBA a ser beneïts per l’art i la cultura, no se n’espera res. Se n’espera únicament que es deixin aixoplugar, protegir, acaparar per la grandesa del lloc que visiten. El carrer, igual: “Mira’m i no em toquis.” El carrer no, perdó: l’espai públic.
—La desvinculació entre els barcelonins i el seu espai públic comença amb el seu espai públic?
—Quan s’inventen el model Barcelona no existeix l’espai públic. Hem fet unes jornades en què recuperàvem les pel·lícules de Clara Films de promoció del model Barcelona. Són hores de documental de les obres que es feien i de les promeses que hi havia. En cap moment no es pronuncia la paraula espai públic.
—No ho dic per la qüestió terminològica. Els veïns de Barcelona tenen un passat molt combatiu. Això vol dir ofegar aquest passat combatiu.
—Vol dir ofegar qualsevol expressió d’espontaneïtat, sigui civil, política o festiva. Estrangular, escanyar qualsevol cosa que s’aparti dels seus mapes mentals. Sempre a partir d’una idea tremendament dirigista de què ha de ser la vida ciutadana, en què no cap res que es pugui escapar de la voluntat insaciable de control. El franquisme controlava la política i perseguia l’oposició. Amb el model Barcelona no volen controlar la política, volen controlar-ho tot. Focault ho anomena la biopolítica: el control sobre tot.
—Quin paper hi juguen els arquitectes, que vós heu descrit com a arquitectes-prínceps, i que són actors principals d’aquest espectacle?
—Evidentment, si el model que preníem de referència eren les ciutats gregues o renaixentistes, la preocupació per la forma de la ciutat, que imaginés que la lògica imposada de les formes urbanes acabaria essent la lògica de les relacions socials, atorgava un paper fonamental als nous Hipòdam. Oriol Bohigas, per exemple, però no només ell. Els atorgava la responsabilitat de demostrar que si canvies una forma urbana, automàticament canvies les relacions socials que hi ha en el seu si. Si fas una ciutat arreglada, el món s’arreglarà. Si fas carrers ordenats, el món s’ordenarà. I si fas una arquitectura amable i pomposa, les relacions socials seran pomposes i, evidentment, lliures i formals. Però no és veritat. La misèria és la misèria. La desigualtat és la desigualtat. Ja li pots posar projectes i plànols que no l’aconseguiràs sotmetre, així com no aconseguiràs sotmetre la desobediència i la inquietud. Es va aconseguir, durant un temps, mentre l’ajuntament va comptar amb la complicitat d’associacions de veïns directament dependents i, per tant, còmplices. El moviment ocupa va tenir aquesta funció de mantenir viva la flama d’un cert descontentament urbà. Però després del cinema Princesa, les coses se li van començar a torçar i va aparèixer allò que havia d’aparèixer, que és el conflicte, i que és allò que més odien del món.
—Però no és lògic que si la ciutat és estèticament més bonica els ciutadans vulguin respectar-la? No és desitjable, tenir una ciutat més bonica?
—És clar que sí. Aquest és el primer pas que fa que allò que sigui perseguible no sigui la revolució o la subversió, sinó l’incivisme. És el nou argument de la repressió contra els disconformes.
—Per què ni Trias ni Colau no trenquen amb les idees fonamentals del maragallisme?
—Crec que Trias sí que ho fa. De fet, ho fa Maragall mateix en la darrera etapa del seu mandat. El gran retret que fan als qui van darrere seu –no solament Trias, sinó Clos i Hereu– és haver traït l’autèntic model Barcelona, el pristí, el dels inicis, que justament és el que s’arroga l’ajuntament actual, que proclama que recupera l’esperit de l’autèntic maragallisme.
—Si els elements essencials són la col·laboració público-privada, fer l’espai públic més bonic i allunyar-lo de la gent, i convertir la ciutat en un espectacle, això no hi ha cap batlle de Barcelona que ho hagi trencat, no? Ni Trias ni Colau.
—Sí. Crec que Colau ho fa. Quan critico Colau sempre em sap greu perquè no és un atac personal. La vaig conèixer i li tinc un respecte perquè estic segur que fa el que pot. Però del punt de vista polític, això que fa Colau, o l’ajuntament, és justament optar per reformes tremendament espectaculars i barates. Això que fa amb l’urbanisme tàctic és pur espectacle: actuacions purament anecdòtiques, que no impliquen transformacions importants en allò que seria el model de ciutat realment just i socialment sostenible. Fa espectacle, pintar amb colors. No és el mateix: el primer maragallisme feia una aposta pel disseny i ara l’aposta és per allò que té un aspecte deliberadament tronat. Però és la mateixa mena de principi: generar una ciutat moralment elevada. Una ciutat que no solament és bonica, sinó que fa una contribució al bé de la humanitat.
—A què atribuïu la voluntat de posar-hi aquest element tronat?
—És el que es porta, és de temporada. És una moda ben interessant: l’urbanisme tàctic s’aplica amb nocturnitat i traïdoria, negant els principis de debat que teòricament l’haurien d’acompanyar. És transformar la ciutat sense transformar res. És crear superilles, en el sentit literal de la paraula, que poden viure el somni de classe mitjana d’un món apaivagat a costa dels qui no tenen la sort de poder pagar el que costarà viure en una superilla. L’urbanisme tàctic és aquesta invocació de grans valors morals i grans principis universalistes que, en el fons, milloren la imatge de la ciutat i, per tant, els preus de la ciutat, que donen suport a l’espai públic a costa de deixar en plena llibertat l’espai privat, és a dir, l’habitatge. Continua essent espectacle.
—No és una paradoxa, això de la gentrificació? Qualsevol millora que facis en un barri no encarirà automàticament les condicions de viure-hi?
—Reformar és expulsar. Ja t’hi pots posar com vulguis.
—Però en algun moment s’han de reformar, les coses.
—No estic en contra de contribuir a netejar l’aire i que, d’una manera o una altra, evitem la catàstrofe ecològica. Hi estic a favor. El que no vull és que aquesta mena d’excuses serveixin per a fer-me creure que en sóc el responsable i, per una altra banda, que no serveixin per a fotre’m fora del barri.
—Aleshores el problema és que les reformes no serveixen per a netejar l’aire.
—Evidentment, és clar que no. El problema del planeta és molt més greu, i et puc assegurar que l’urbanisme tàctic no el resol. Jo també reciclo ampolles. Està bé: com pots anar-hi en contra? Però pensar que aquesta mena d’accions tenen un valor estratègic per a millorar les condicions de l’aire del planeta és ingenu. En canvi, serveixen per a justificar operacions urbanístiques que simplement t’acaben fent veure que hi sobres. Perquè no pots pagar-te aquesta mena de virtuosisme de viure segons on.
—Per què si Ada Colau té la voluntat de posar fi al model Barcelona no fa una altra política urbanística que sí que ataqui l’arrel del problema?
—Ells són la continuació del model Barcelona. Però no en el contingut formal i estètic, sinó en el contingut moral. Amb la idea d’una mena de capitalisme d’esquerres que blinda les seves operacions amb alts valors morals, que és el que va fer el maragallisme. Que abans ho fessin amb el disseny urbà i ara col·loquin blocs que fan de taules és una diferència important, però no de fons. I l’altra cosa és que hi ha un problema que és el capitalisme. Si les lleis i les normes que organitzen la realitat de les ciutats són pensades per a l’obtenció de beneficis, pots fer el que vulguis que en el fons no podràs fer res. Si el sòl no és social, tot allò que acabis fent inevitablement n’augmentarà el preu. Jo tinc clara l’alternativa: prohibir la propietat privada del sòl.
—Un altre problema que repercuteix en la manera de fer polítiques públiques a Barcelona és el centralisme de l’estat espanyol, que impedeix que un batlle de Barcelona pugui fer una política de mobilitat amb un transport públic eficient, que en aquests moments no hi és.
—No sé quin és el grau de dependència de TMB en relació amb el govern de l’estat, però sé que es prioritza una mena de mobilitat basada en la figura abstracta d’un ciutadà jove, dinàmic, amb estudis, que es mou sol i àgilment per la ciutat. No es té en compte que la gent pugui moure’s en família, per exemple. I amb vehicles privats, perquè la bicicleta és un vehicle privat, t’hi posis com t’hi posis.
—Aquesta desactivació de moviments veïnals que es produeix en la primera etapa del maragallisme, durant els governs d’Ada Colau també hi és?
—Però és que és inevitable! Per això vull matisar la meva crítica en l’àmbit personal. Jo, amb afecte, li hauria dit a Ada Colau: “I què t’esperaves?” Jo no puc pensar que Ada Colau és un lacai del capitalisme. Seria massa fàcil de pensar en aquests termes. Crec que fan tant com poden. Dic que no sé si valia la pena, per a fer això que es fa. Però evidentment no poden fer res perquè no impugnen. No impugnen el sistema, en darrera instància. Són gent que ha decidit que ja que no pot vèncer el capitalisme, en vol ser partícip.
—És això que anomeneu “ciutadanisme”.
—Bé, jo ho vaig trobar en una pàgina web anònima i després vaig descobrir que era una expressió de Jean-Pierre Garnier. Però tampoc no és nou: és el vell reformisme republicà, amb el nom canviat. És aquesta curiosa superstició que és fer creure que l’alternativa al capitalisme és la democràcia. Però no ho és.
—Això de no impugnar ha convertit el govern d’Ada Colau en una mena de putxinel·li? En el sentit que, en el clímax del procés, tenir la tercera via a l’Ajuntament de Barcelona li va anar bé a l’estat espanyol per a contenir l’esperit de revolta?
—Podria ser. Però hauria estat un objectiu de qualsevol context. La qüestió és que aquests governs alternatius pugen al poder i, d’una manera mecànica, ni tan sols a conseqüència d’una perversió, incorporen a l’administració els quadres de la lluita. Ha passat això. Jo he conegut bona part de la gent que mana a Barcelona i de la gent que mana a Madrid en nom de Catalunya. I són bona gent, tu. Jo no sé què hauria fet si fos alcalde de Barcelona, o si fos portaveu d’un partit polític. Segurament no diria això que dic ara. No crec que siguin les idees allò que determina l’ésser humà, sinó les seves condicions. Jo tinc la sort de poder parlar d’una manera crítica. Si les circumstàncies haguessin estat unes altres, jo també hi hauria pogut participar. O potser ja hi participo amb la meva crítica, perquè en el fons, amb un toc d’acidesa crítica, ho legitimo. Aquí respirar et converteix en còmplice.
—Aquest relat alarmista d’una ciutat plena d’inseguretat i delinqüència durant el mandat d’Ada Colau és una resposta de les elits per a dir-li: “Ara ja no encarnes el maragallisme, no ens serveixes, ja està”?
—Durant el maragallisme hi havia campanyes com ara: “Aquí hi ha gana.” Aquesta mena de ficció d’una ciutat integrada i pacificada sempre ha estat falsa. La crítica a la inseguretat ha estat comuna i també la trobaríem als anys de la transició. A la Rambla cada dos per tres hi havia aldarulls. Sempre hi ha hagut merder a Barcelona. Però com que aquest maragallisme, el d’aleshores i el d’ara, viu als mons de Yupi, es pot permetre que la nostra alcaldessa, amb tota la bona fe, surti a dir que aquest any no hi haurà festes de la Mercè al carrer i que s’ajuntin 40.000 joves borratxos al passeig de Maria Cristina. Què has de fer? Les coses són com són. Per molt que somiïs superilles plenes de gent de classe mitjana i d’aspecte amable demostrant que l’espai públic i de qualitat és d’ells perquè ells són de qualitat, en lloc d’això se t’ajunta gent fumant porros i fotent escàndol de matinada. Això passarà als que vinguin, també. Per sort, encara no han aconseguit d’amagar la realitat. La cosa interessant del cas de Maragall i de la seva hereva, que és Ada Colau, és la bonhomia. El paper que donen als valors, amb la finalitat d’aconseguir una ciutadania virtuosa. Fan tant com poden, però és impossible. No ho aconseguiran mai.
—Heu parlat de l’entristiment de les ciutats. Barcelona us sembla trista?
—Trobo que ha viscut moments importants, de creativitat i d’espontaneïtat…
—…però no són els d’ara.
—No ho sé, és que sembla que enyori el franquisme i tot. O el “rambleig” dels anys vuitanta. No, no. Enyoro la dècada del 2000. Barcelona bullia. N’hi havia una darrere una altra. Recordo la protesta contra la desfilada militar de l’any 2000. Després, contra les cimeres de caps d’estat i de govern, i contra el Banc Mundial.
—Això culmina amb els indignats.
—És clar, hi ha qui diu que el 15-M va ser l’inici d’alguna cosa, però va ser el final de tot.
—En això és fonamental l’absorció de l’energia combativa dels indignats.
—Quina energia combativa? Allò era energia combativa?
—De tota l’energia combativa que havia arribat fins a culminar amb els indignats.
—Justament, va quedar completament anul·lada en aquella mena de fira medieval. Jo hi vaig ser, a primera fila. Però allà es va acabar. Perquè era ciutadanista. No hi havia impugnació al capitalisme. Es demanava al capitalisme que tingués una mica de consideració, misericòrdia, que no en fes un gra massa. És gent que creia que havia de combatre el capitalisme salvatge perquè n’hi ha un que no ho és. Era l’apoteosi del bonrotllisme que ni tan sols era d’esquerres. Allà mai ningú no va proclamar ni tan sols una condició transformadora. Era una qüestió sentimental, d’indignació, en què al matí es feien cadenes d’espiritualitat. Quan van sortir de la plaça i van anar cap al parlament es va acabar la història. Pensa que l’actuació policíaca més important que hi va haver no va ser perquè fossin subversius, sinó perquè embrutaven els parterres. El contingut ideològic no existia. Ho vaig dir aleshores a la plaça, però jo hi era perquè he estat a tot arreu on he pogut, fins i tot sense agradar-me.
—L’intent de recuperació de les fogueres també vol recuperar aquesta Barcelona reconciliada amb l’espai públic que vós enyoreu?
—Jo no en diria mai espai públic, perquè ho tinc prohibit. Hi ha el que és el refotut carrer. Justament l’espai públic és un concepte vinculat a la ciutadania. L’espai públic és l’espai de la ciutadania; el carrer és l’espai del conflicte. L’espai públic existeix contra el carrer. I això és impossible: d’aquesta mena de màquina de desactivar el carrer com a font de vida social, la primera víctima n’ha estat la canalla. A tot estirar, podran podran fer que les associacions de veïns posin un bidó amb quatre trossos de fusta. Això s’ha perdut. Aquest factor que enriquia les ciutats, que era la quitxalla, ha desaparegut. La venjança són els botellots.
—Teniu esperança en Barcelona?
—La vida és la vida i sempre hi ha gent al carrer. En qualsevol moment pot passar qualsevol cosa. Únicament és qüestió d’esperar que passi. Ja que no ho pots provocar, espera-ho. Jo ho provocaria, però ja sóc gran.