El vídeo dels 45 minuts de l’horror d’Hamàs

  • L'ambaixada d'Israel va oferir a periodistes i opinants imatges i vídeos d'Hamàs assassinant brutalment el 7 d'octubre

VilaWeb
Cartell amb noms de persones segrestades per Hamàs (EFE).
Andreu Barnils
30.11.2023 - 21:40
Actualització: 02.12.2023 - 14:09
Això és una prova de lectura dels articles de Vilaweb amb veu sintètica, que ben aviat serà a disposició dels subscriptors del diari. Subscriviu-vos-hi ací. Si trobeu algun problema, escriviu-nos a suport@vilaweb.cat.

L’ambaixada d’Israel a l’estat espanyol va convocar dimarts periodistes i opinants catalans a una projecció de vídeo en un hotel de Barcelona. Van ser 45 minuts de l’horror d’Hamàs en pantalla gran. Imatges i vídeos dels militants d’Hamàs assassinant brutalment, enregistrades per les càmeres personals GoPro dels combatents, però també pels mòbils de les víctimes, per les càmeres dels cotxes de les víctimes, per càmeres de seguretat, càmeres de trànsit, un dron…; o bé imatges de les xarxes socials. Imatges crues, brutals.

Com a periodista, sóc conscient que sóc convocat per una part del conflicte que informa sobre el conflicte. Sóc en un acte de part. I que no puc verificar que les imatges que em donen siguin certes. I que m’he de refiar de la traducció de l’àrab a l’anglès que em donen. I també he de dir que no crec que sigui cap engany. Afegim-hi que Barcelona no és l’única ciutat on s’ha fet, i que molta gent ha assistit abans a projeccions com aquesta. Totes dues idees les vull deixar clares.

Una cinquantena de persones (entre les quals set dones) vam veure en silenci les imatges en un hotel de Barcelona. Escampats per la sala, hi reconec cares de periodistes, la majoria de televisió, tertulians, i també algun polític i cònsol. La introducció de l’agregada israeliana, dona jove de trenta-dos anys, va donar xifres: Hamàs va llançar 3.000 coets contra Israel el 7 d’octubre (i actualment ja n’han llançats 10.000); la persona més gran que veurem morir té noranta anys, i la més petita que veurem morta, nou mesos; Hamàs va atacar 30 poblacions, va matar 300 soldats i 900 civils i es va endur 240 hostes en un sol dia. I l’agregada també va donar argumentari: els civils de Gaza no són els nostres enemics, Hamàs utilitza la població civil d’escuts humans. Us ensenyem això per veure a qui ens enfrontem.

I comencem: “Espero no veure ningú conegut”, em va dir la persona que seia al meu costat, amb parents a Israel. Va tenir sort. Però no tanta. En algun cas, les imatges eren tan bèsties que giràvem la cara, i ens encreuàvem la mirada amb més persones en xoc. L’home que em va passar la invitació per assistir-hi no es va voler quedar. No ho suportaria. “No havia vist mai unes cares d’espant com les vostres”, ens diu quan sortim.

Hores després, passat el xoc de veure l’horror, amb un altre invitat a la projecció ens truquem per telèfon i, de fet, ens acompanyem. I fins i tot fem alguna broma, senyal que ens hem de treure algun trauma. Després, comptem les imatges que no havíem vist mai a les pel·lícules de cinema. Les imatges que són totalment noves per a nosaltres. Ens en surten tres: una decapitació feta amb ganivet, on es veu perfectament com el coll es va obrint, obrint, obrint, i la boca acompanya el moviment badant-se també, com la sang esquitxa, en uns eterns segons, i com l’home se n’acaba anant amb el cap a la mà, com si fos una pilota de futbol. Una segona decapitació feta amb aixada, en què no veus el cap caient, però sí que sents els crits histèrics de l’autor, posant Déu per testimoni del seu primer assassinat. La tercera imatge, la menys crua, és paradoxalment la que no crec que se’n vagi mai més del meu cap: són unes dents d’un adolescent tancat en una habitació amb tanta por, però tanta, que les dents li tremolaven. Els militants d’Hamàs eren fora, a punt d’entrar, i a ell les dents li tremolaven. Jo, això, només ho havia vist als dibuixos animats.

I això no ho eren.

Després, acompanyant-nos una estona més, ens expliquem quina és l’escena que ens ha fet més impacte, vista abans o no. I coincidim que és la dels nens. Es veu un pare amb pijama (o eren calçotets) i dos nens d’encara no deu anys amagant-se en un racó de la casa. Arriben els d’Hamàs, llancen una granada a la sala on saps que són amagats, i pum!, el cos del pare surt, i cau mort. Els dos fills, supervivents, plens de sang, surten corrents per a ser atrapats. Conviuen uns minuts amb els militants d’Hamàs, parlen amb ells, parlen entre ells (el germà gran diu al petit “que morirem”, després crida “per què no he mort jo?”) i al final acaben fugint (espero que salvant-se). També veus la mare arribant després, trobant-se el marit mort i entrant en convulsió. Recordem unes altres escenes semblants, on veus canalla morint, a sang freda, per uns militants que els busquen i els troben dins les cases. I estem convençuts que moltes més imatges com aquesta no ens les ensenyen.

Tots dos ressaltem que l’insult que se sent més a les imatges, insult que es repeteix constantment, és “gos”. I “gos jueu”. Potser cinquanta vegades se sent “gos”. Gos. Gos. Els mataven dient “gos”. Una vegada, “assassins de nens”. I una altra, “colon”. I jo explico que les veus també et queden dins. Potser tant o més que els vídeos, les veus de la ràdio on els comandants donaven ordres als atacants. Et queden dins “porteu-lo a la plaça, i que la gent jugui amb el seu cos”, per exemple. I ell em recorda la veu del fill trucant al pare, que badava i no estava al cas del WhatsApp, el paio, on li enviava les fotos dels morts: “He mort deu jueus amb les meves mans, pare! Sóc un heroi! Fixa-t’hi bé!”

De la resta, fa impacte ser conscient de la quantitat d’imatges que sí que hem vist abans, com ràfegues de metralletes contra conductors de cotxes; cossos cremats, negres, calcinats, retorçats; petits cadàvers d’infants. Gent corrent espantada amb franctiradors perseguint-los dalt de furgonetes, ràfegues contra portes de lavabos portàtils, de concert. Un gos que cau mort. Un assassí que obre una porta i dispara a una dona que fugia de quatre grapes. Passa que una cosa és veure un film de Haneke, o La llista de Schindler, i una altra això. I tot això, es veu, és només el 10% de les morts que van passar aquell dia.

I tots dos, per telèfon, arribem a la conclusió que ningú no canviarà de bàndol després de veure tot això. Jo encara seré pro-Israel, i diferenciant la causa d’Hamàs de la causa palestina. I un altre encara serà pro-palestí, i diferenciant la crítica a Netanyahu del desig de la desaparició d’Israel. I uns altres justificaran els assassinats d’Hamàs. I uns altres els assassinats amb bombes a Gaza.

Sortint de l’hotel, decideixo que no vull escriure immediatament, sinó ara, dies després, més fred. I dies després, sense mirar les notes que ens van deixar prendre (res de mòbils, però), el que em queda a la memòria són unes dents d’adolescent tancat dins una sala amb tanta por que li tremolaven, amb els d’Hamàs a fora intentant d’entrar. Avui consulto les notes, on tinc llistes com aquesta: un cap, un riu de sang, un cap cremat, un cap de nen, un cap de nena, un cos cremat, vint bosses amb cadàvers dins. Quan la persona que seu al meu costat surt de l’hotel, al cap de poques hores, truca a un parent per explicar-li-ho. “L’escena de la mare embarassada que veu com li arrenquen l’infant de la panxa, i el maten l’heu vista?” “No, no l’hem vista, aquesta. Existeix?”

Dies després, ahir, dijous, dinant amb un col·lega que coneix bé el Kurdistan, m’explica que imatges semblants (o pitjors) de militants d’Estat Islàmic degollant, matant desenes de persones, com si fossin xais, ell les havia vistes al Kurdistan. I allà no es passaven en un hotel mig amagat, on només s’entra per invitació. Allà les passaven per televisió, i que les veiés tothom. És la mort dins de casa. “Per a ser conscient a qui t’enfrontes. I que van arribant.”

A mi també em passa, això de la mort, l’horror dins de casa. Fa dies que, quan tinc prou fetge, entro al canal de Telegram Hamas Atrocities, que aplega imatges semblants del 7 d’octubre. Centenars de vídeos semblants. De fet, dins l’hotel havia reconegut imatges (no totes) del canal de Telegram. I, de fet, recordo ara, als anys noranta teníem els e-Mule, els Torrent on descarregàvem vídeos prohibits, on vaig veure el meu primer vídeo d’un degollat per un islamista, durant la guerra de l’Irac. Dinant ahir, el col·lega empàtic amb els kurds recorda l’assassinat de vint-i-dues persones, una darrere l’altra, amb un tret al cap també d’Estat Islàmic.

Després, tots dos vam comptar quanta gent hem vist morir en directe. No en una pantalla, en directe. Jo un oncle, mort de vell, a casa. Ara respira, ara no. Ell la mare, de càncer, i massa jove, també a casa. Ara respira, i ara no. I tots dos arribem a la conclusió que la mort se’ns amaga. Que abans la gent veia morir en directe molt més que no pas ara. On vas a parar. No hi ha comparació, tu.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any