Tanca el comerç més antic de Palma: “Entre tots deixam morir la ciutat”

Tot travessant la plaça Major de Palma, entre la joia modernista de Can Forteza Rey i l’edifici neomudèjar de Can Corbella, hi ha un petit carrer on l’autenticitat de Palma es va esvaint. A l’estiu, cada vegada que parpelleges, el teu cervell capta una multitud de turistes diferent. Si els creuers han atracat al port, encara és pitjor i l’opció més ràpida per poder-lo travessar és, senzillament, evitar-lo, si és que no et vols convertir en una agulla en un paller.

Abans, com més carrers del centre de Palma, el de Jaume II era un espai veïnal. Un espai de trobada amb els comerciants. Ara, amb més velocitat que no pas s’hauria volgut –potser amb aquella mateixa que parpellegem–, el carrer de Jaume II és un dels epicentres del turisme de masses. I això, es vulgui o no, té unes conseqüències letals.

“Supòs que entre tots deixam morir Palma”, diu una veïna que no vol parlar gaire més ni dir-nos el seu nom. Surt de la merceria Ca Donya Àngela, la botiga més antiga de Palma i que ara, víctima de tot aquest procés de gentrificació constant que viu la ciutat, ha anunciat que tanca. Com ella, una multitud de persones s’hi acosta aquests dies per fer una darrera compra. De fet, ni tan sols podem parlar amb Miquel Aguiló, que mig atabalat també renega de la situació. “Els mitjans només veniu quan tancam”, diu, mentre atén clients que no li donen ni un moment de calma. Menteix, perquè sota el taulell mostra amb orgull tantes planes de diari que s’han dedicat a aquesta històrica merceria, fundada el 1685, com diu el cartell de l’entrada. Però els finals costen. I, com diu la clienta, potser entre tots s’ha deixat morir la veritable ciutat.

Trobar un forat per a xerrar és difícil: “Tu no em fas despesa.” I, és clar, mentrestant, passa i passa gent a dir adeu. També alguns estrangers que, encuriosits, entren a la botiga que ara regenta l’onzena generació de la família. Baltasar Contestí va vendre la botiga a Rafel Martí el 1671. Vuit anys després, la Inquisició la va confiscar. El 1685, Pere Fortessa, primer de la nissaga, li la compra per 1.160 lliures, la moneda de Mallorca. Ara, 340 anys després, han de dir adeu per esgotament. Tanca una altra botiga emblemàtica. La més antiga de totes.

L’establiment rep el seu nom actual en memòria d’Àngela Bonnín, que se’n va fer càrrec l’any 1931, després de la mort del seu sogre. Entrar-hi és entrar en un nou univers, perquè hi ha de tot. Qualsevol botó imaginable. Qualsevol color a disposició. Mitjons, calces, ventalls… Però li queda poc temps. De moment, estan de liquidació total per tancament. “Després aniré a fer una cervesa amb ell”, diu un altre client, que veu la botiga plena de gom a gom i s’estima més d’acomiadar-se d’Aguiló amb calma.

Aquests dies, el propietari ha atribuït el tancament a l’esgotament i, també, a aquest canvi de la ciutat, irrecognoscible per als qui hi han estat tota la vida. Competir contra les grans marques, contra els preus dels lloguers o contra la societat de la velocitat i el turisme sense interès de conèixer la història del lloc que visita empenyen a decisions com aquesta.

Uns metres endavant, un “I love Mallorca” més. L’illa en va plena. Un brau et convida a entrar-hi. Metres endavant, metres enrere, més souvenirs. I botigues de samarretes amb dibuixos. I una gelateria on diuen que fan el millor gelat del món –una més! I una botiga de caramels amb un pirata a la porta que trobes en qualsevol ciutat europea. I una botiga del Barça. I una del Madrid.

Quaranta-cinc anys de bijuteria que acaben

I, entre tot el que es pot trobar a tot arreu, la bijuteria Sant Joan, que regenta Joan Campins i la seva dona d’ençà de fa uns vint anys, però que en té quaranta-cinc d’antiguitat. També ha anunciat que tancarà el 31 de desembre. Per jubilació, per cansament i perquè tot ha canviat molt. “Això s’ha degradat bastant. Hi ha un punt de massificació massa exagerat”, diu Campins, sobre l’evolució del carrer, de la ciutat. I és que, sovint, hom ha de sentir que a Mallorca es viu del turisme. Que hi aporten doblers. Que gasten. Però la realitat, per a aquests comerços emblemàtics, és diferent: “Fa un efecte totalment contrari. La gent passeja, però no gaudeix dels aparadors. Hi ha moltes franquícies. Els lloguers s’han disparat. Tot això és una pilota, un cúmul de circumstàncies”, subratlla. “Possiblement, si no tengués l’edat que tenc, continuaria lluitant.”

Diu que restaurants i cafeteries poden anar plens, però que botigues com la seva ja no funcionen com haurien de funcionar. De la seva, que diu que una núvia pot sortir-ne ben engalanada, en guardarà un especial record. “Tot és el mateix”, diu, en relació amb aquestes ciutats de còpia i enganxa que es van configurant per tot el planeta. “Ens hem esforçat molt a tenir coses diferents de la resta. En línies generals no ens ha anat malament, però la cosa va minvant i s’ha acabat el cicle”, diu amb certa melancolia. El canvi, diu, és molt trist: “Les franquícies distorsionen la bona imatge que hi havia de les botigues emblemàtiques de Palma”, subratlla.

La manca de relleu és un dels altres problemes amb què s’acostumen a trobar aquests negocis. Sobretot, perquè regentar-los és molt problemàtic. “És més un lloc de feina que no un negoci”, diu Campins, que té clar que no va voler mai que les seves filles continuassin el llegat: “Et pren molta llibertat.”

La botiga que resisteix

Entre tancament i tancament, hi ha uns altres comerços emblemàtics que resisteixen i no tanquen. És el cas de l’emblemàtica Paraguas, oberta del 1910 ençà. Maribel Moyà no sap dir quants anys fa que hi treballa perquè el comerç ha estat de la família tota la vida. Com viu ella el tancament d’altres botigues? “Amb pena. És el que dóna caràcter a les ciutats. Les botigues emblemàtiques són diferents. Vas a qualsevol ciutat del món i tot és igual”, diu, coincidint amb Campins.

També té clar que apostar-ho tot al turisme és arriscar-se massa. “No hem de viure únicament del turisme, perquè després la ciutat queda morta quan se’n van. I la gent d’aquí també té dret que les botigues quedin obertes, de poder passejar, poder comprar”, raona, i sentencia: “És difícil, perquè veus que és una ciutat feta per al turisme, cada vegada més.”

Ací, que abans era una fàbrica de paraigües, no hi trobam només paraigües: ventalls, bastons, carteres, mantons, objectes tradicionals… I sempre hi ha lloc per al client fidel: “Hi ha persones majors que vénen amb el nét per comprar-los un paraigua, perquè elles mateixes quan eren petites havien vingut amb la padrina a comprar el seu primer paraigua. Hi ha una tradició. Generació rere generació, vénen a comprar aquí”, comenta Moyà. Això és el que més agraeix de la feina, el tracte amb els veïns i la gent de l’illa.