Qui tem els CDR?

Els CDR feien molta por a l'estat espanyol, però també a la burocràcia independentista

Vicent Partal
Vicent Partal
06.10.2020 - 19:50
Actualització: 06.10.2020 - 21:50
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

El jutjat penal 25 de Barcelona ha resolt d’absoldre Tamara Carrasco del delicte d’incitació a cometre desordres públics, pel qual la fiscalia demanava set mesos de presó. Fa dos anys i sis mesos, quan va ser detinguda, fou acusada, ella i Adrià Carrasco, de terrorisme, rebel·lió i sedició, acusacions que van desaparèixer a la meitat de la instrucció, sobtadament. Això no va estalviar a Tamara Carrasco una detenció completament exagerada, quaranta-vuit hores d’incomunicació, tota mena de problemes personals i pressions i més d’un any de confinament en què li prohibiren d’eixir de Viladecans. Amb tot això que li han fet passar, és una notícia molt important que la jutgessa que ha vist el cas afirme ara amb tota rotunditat no tan sols que Tamara Carrasco no va cometre cap delicte sinó que les accions de protesta dels Comitès de Defensa de la República eren completament legals.

Aquest abrupte final posa en relleu, doncs, fins a quin punt tot plegat és un muntatge de la policia. Muntatge repetit el 2019 amb la detenció de nou membres dels CDR en alguns municipis del Vallès i Osona. Tant en l’un cas com en l’altre la policia va actuar amb una desproporció inqualificable, com la jutgessa denuncia ara, es va inventar proves, la immensa majoria dels mitjans van fer un paper infame de criminalització de les víctimes d’aquestes operacions de la Guàrdia Civil i fins i tot hi hagué polítics independentistes que van donar més credibilitat a la policia espanyola que no pas als independentistes detinguts que es declaraven innocents –i ha restat per a la història, com a exemple segurament més cridaner, la desafortunada frase de Joan Tardà al respecte dels detinguts de Sabadell.

Tanmateix, les dues operacions, una ja completament desacreditada i una altra que el temps desacreditarà de segur, han aconseguit de ficar la por al cos de la gent. Cercaven això, exactament. Això i fer difícil i conflictiva la faena dels CDR. D’aquests comitès que l’octubre del 2017 foren un embrió molt poderós d’una altra manera de fer política, que apuntava a una superació de les organitzacions tradicionals i de l’independentisme i del seu discurs.

La mateixa estructura –de fet, gairebé la inexistència d’estructura– d’aquests comitès, nascuts espontàniament en la defensa del referèndum i de base molt veïnal, els convertí de la nit al dia en una alternativa clara. I, per això, molta gent estava interessada a destruir-la o cooptar-la i domesticar-la. I no parle de l’estat espanyol i prou. Els CDR feien molta por a l’estat espanyol però també a la burocràcia independentista.

I això en bona part perquè la modernitat que presentaven, l’encaix gairebé perfecte amb el moment, els feia molt atractius. De fet, els CDR i el Tsunami –però això del Tsunami és tota una altra història– representaven al nostre país, o representen encara en la mesura que continuen existint, una de les condicions clau de totes les revoltes que aquests darrers anys han reeixit arreu del món. I aquesta condició és l’emergència i la consolidació d’organitzacions sense líders, les famoses leaderless, que des d’Hong Kong als barris afroamericans dels Estats Units han sabut canalitzar eficaçment la indignació popular, sobretot abans de la pandèmia.

Els CDR eren, per això mateix, una organització rupturista i molt moderna que encarnava perfectament una de les cares que alguns voldrien esborrar del Primer d’Octubre: l’apoderament dels ciutadans per a superar els dèficits de la política oficial. Aquell moment en què els CDR eren capaços de convocar grans assemblees al carrer, a cada racó del país, i en què aconseguien d’aplegar gent de totes les edats i condicions va despertar el pànic, comprensible, de tota la gent d’ordre. També de la nostra gent d’ordre. I d’ací vingueren les reaccions.

He parlat molt en passat i algú em pot acusar de voler amagar el present. No tinc pas aqueixa intenció. Valore d’una manera molt especial que els CDR mantinguen encara una estructura i una coordinació que, precisament per les característiques de leaderless, és molt difícil de mantenir. Però crec que tothom convindrà que si bé els CDR es mantenen actius avui, com veiérem per exemple en la reacció a la inhabilitació del president Torra, el fenomen, ara com ara, no es pot comparar amb allò que arribaren a ser en el millor moment.

Tanmateix, que ningú no s’enganye tampoc. Perquè la força que els CDR encarnen, sota qualsevol nom i organització però amb el mateix format leaderless, directe, a partir de la base, radical però noextremista, pot tornar en qualsevol moment. Perquè una part important del país ha fet i fa passos molt grans i significatius que no veig que els grans partits ni les organitzacions civils de l’independentisme sàpiguen canalitzar. El Tsunami és probable, això no ho sap ningú, que es trobàs sota el control directe o indirecte dels partits, però una part de la seua activitat i de les seues formes s’assemblaven molt a allò que els CDR havien significat i fet els dies del referèndum. I Urquinaona, d’una altra manera i amb un altre format, també. Qui sap, per tant, si demà –sobretot si la repressió espanyola continua endurint la gent del carrer i el desencant amb l’elit independentista encara s’engrandeix més– això que fins ara han representat els CDR, amb aquest nom o amb un altre però sempre de baix estant, del carrer estant, no tornarà a ressorgir en el moment més oportú.

És per això que jo no llevaria gens d’importància, ans al contrari, a la resistència tenaç i admirable de gent com Tamara Carrasco i, gràcies a això, a la legitimació de la protesta que implica la sentència dictada ahir al jutjat penal 25 de Barcelona.

 

PS. El mes de gener d’enguany vaig fer una conferència a la Universitat de Stanford per explicar aquesta revolta global del 2019 i, entre més conceptes, el de leaderless. Ací en trobareu un resum en català i el vídeo original de la conferència en anglès.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
06.10.2020  ·  22:09

Com molt bé explica l’editorial, els CDR representen una estructura nova per a fer front a unes noves circumstàncies. I lluny de l’abast de les estructures dels partits polítics clàssics. Però el cas és que, sovint el progrés es produeix així; a batzegades. Quan van aparèixer els telèfons mòbils, les grans empreses de telefonia van continuar apostant molt fort per la seua tecnologia clàssica. Ara mateix, el seu negoci , pràcticament ha desaparegut. Els telèfons fixes són quasi una relíquia. Tal i com va passant el temps, es veu més clar que l’estructura clàssica dels partits polítics és en bona part obsoleta. Fan bé de tindre por als CDR. Potser són els seus successors.

jaume vall
jaume vall
06.10.2020  ·  22:14

Gràcies, director, per aquesta tenaç, incansable, inesgotable capacitat de recordar-nos el que massa sovint oblidem. Convé molt no perdre la memòria, i és essencial l’existència d’escriptors conscienciats a esdevenir notaris de la realitat.
D’avui destacaré una frase. No voldria agafar-me a una anècdota per fer-ne categoria…. excepte que la sma d’anècdotes del mateix estil condueixi inevitblement a esdevenir categoria. :
“…ha restat per a la història, com a exemple segurament més cridaner, la desafortunada frase de Joan Tardà al respecte dels detinguts de Sabadell.”
Em pregunto, ¿darrerament, no hi ha massa declaracions i actuacions “desafortunades” per part de Tardà, Rufian, Aragonés, Sol, fins i tot Junqueres, per no començar a pensar en termes de categoria?

Jaume Riu
Jaume Riu
06.10.2020  ·  23:03

De ser comitès de defensa del referèndum es reinventen per ser comitès de defensa de la república sense necessitat de fer un congrés ni tans sols assemblees, aquesta és l’essència d’una organització que no té cap organització visible i, per tant, vulnerable.
CDR és l’expressió d’un moviment leaderless que no representa als ciitadans de Catalunya. Els ciutadans de Catalunya són els CDR, i fan pànic a les organitzacions vulnerables que tenen liders ben visibles, com la monarquia i tots els partits polítics que governen.
CDR, bona feina.

Victor Serra
Victor Serra
06.10.2020  ·  23:04

Entrem en una fase en que cada cop més sovint ens haurem de preguntar . I ara qui pagarà per tot això ? El cas de Tamara Carrasco, i tots els que vindran de gent acusada que haurà de ser absolta i de sentències europees que tornaran a posar en evidència l’Estat espanyol. No ens hi hauriem d’acostumar i no fer res. Les hauriem d’anar acumulant i fer-ho a pagar tots els culpables. Si ha por, que canviï de bàndol.

Josep Salart
Josep Salart
06.10.2020  ·  23:05

Tots huríem de ser CDR, i ho serem. Ho serem en el moment que tots entenguem les directrius que es marcaran, ens marcaran per aconseguir l’objectiu. Passarà quan, a messura que avanci la precampanya, es vegi qui va de cara. Només hi ha un partit independentista.

D’en Tardà no voldría parlar-ne. Home caducat en tots els sentits, ha estat un referent de l’ignoráncia i per a la ignorància. Personatge utilitzat per fer del “pa-amb-vi-sucre” l’auténtica base del català estafat gastronomicament. Un pocavergonya amb cinc “durus” a la butxaca.

A veure si el votant entén a les properes eleccions, la diferència entre un xerraire i un orador.

Francesc Rosés
Francesc Rosés
06.10.2020  ·  23:06

L’enemic de veritat és a casa. No és Espanya, a la que ja coneixem i sabem de què és capaç. L’enemic de veritat el tenim a casa, als partits mal anomenats independentistes que diuen que surtis al carrer i et tiren a sobre brutalment una policia que es dedica a tustar independentistes mentre protegeix feixistes. Quem com diu en Vicent Partal, donen més crèdit a les forces de seguretat espanyoles que als imputats independentistes. I el senyor Tardà és d’un partit que ens vol fer creure que és independentista, ERC, i el senyor Buch, de JxC. Les manifestacions, a les portes de les seus dels partits.

Gemma R.
Gemma R.
06.10.2020  ·  23:06

Les gent ens estem repartint. En silenci. Allà ón cadasqú se sent més còmode i útil. La batalla no només no ha acabat, és que ens rearmem, ara amb més consciència de qui són ells, de qui són els nostres, de qui és Europa, i de qui sóm nosaltres. Hi ha un lloc per cadasqú, i tots l’ estem trobant. No desistirem mai, però que ningú es confongui, no sóm una massa fácilment adoctrinable. Ja ho vaig dir un día, mai abandonaras la teva mare coixa. Mai. Compte amb qui es pensi que amb TV3 i l’ Ara en té prou. També els que q es pensin, que estant en contra dels ingènuus esmentats també en té prou. Ni oblid ni perdó, mai. Pel Guillem i per tots els que pensin com ell. Pels CDR, pels alcaldes reprasaliats, pels de l’ AP7, per Dani Gallardo, per rapers i artistes vàris. Per la llibertat, pels drets civils, humans i nacionals. Per Catalunya i per tots els que están en minoría al món, sigui religiosa, cultural, política, lingüística,sexual, etc. Per un món millor, Catalunya guanyarà. Punt.

Carles Viñals
Carles Viñals
06.10.2020  ·  23:47

Bon dia, benvolgut Sr. Partal, i disculpeu-me per no comentar el vostre editorial en aquest, el meu primer escrit a VW. Bon dia també a vosaltres, estimats Mª Àngels Fita, Josep Salart, Gemma R, Pere Grau, Llorenç Marquès, Salvador Aregall, Jordi Onrubia, Umberto Ciotti, Jordi Guitart, Juan Martín Alegría, Bonifacia Còrdoba, Pepi Oller, Eduard Samarra, Berta Carulla…

Sóc un barceloní que frega els 80 anys, resident al PV de fa gairebé 25, i vull adreçar-me a vosaltres per comunicar-vos la profunda preocupació que m’inspiren les properes eleccions al Parlament, preocupació que imagino compartida. Procuraré ser el més breu possible.

Se’ns diu darrerament que cal que l’independentisme superi (en conjunt), el 50% dels vots, com a condició per fer el salt a la independència. Molt bé, però… Quins són ara i aquí els partits independentistes ? Dels tres partits que actualment se’n diuen, descarto d’entrada la CUP i molt especialment ERC, per motius coneguts que no cal explicitar. Ens resten, amb totes les objeccions que se’ls pugui fer, un líder (Puigdemont), i el partit amb què es vulgui presentar, sigui amb les sigles JxCat o amb unes altres. Aquesta sería arribat el 14-F, si pugués votar, i un cop més com a mal menor, la meva opció. Així les coses, quines poden ser les conseqüències previsibles per a l’independentisme d’unes eleccions novament disputades entre la CUP, ERC i JxCat ? En prevec només dues:

En el pitjor dels casos i si poden sumar, un tripartit ERC-PSC-Comuns.

En el millor dels casos, (victòria ajustada de JxCat), continuació del’escenari actual.

Penso que la causa d’aquest panorama tant poc falaguer rau, no tant en la suposada absència d’un partit que vulgui aplegar els disposats a votar independència per damunt del seu particular Credo ideològic (penso que aquest partit ja hi és), com en l’actual dispersió, desorientació i desorganització, amb la consegüent sensació de solitud individual del seu cos electoral. El partit, el de Puigdemont, ja hi és; proveim-lo doncs ara mateix d’una munió d’electors il.lusionats, reunits i comptabilitzats. De quina manera ? Fent créixer exponencialment un organisme també existent: El Consell per la República. Quí ho ha de fer ? Tots i cadascun de nosaltres que vulguem canalitzar el vot independentista transversal vers un sol partit.

PROCEDIMENT.- Primer pas: 100 persones (posem per cas), es comprometen a: 1.- Fer-se’n membres del Consell per la República. 2.- Trobar cada una d’elles dues persones més que, al seu torn, se’n facin membres. 100 + 200 = 300.

Segon pas: Cadascuna de les 200 persones últimes, membres ja del CxR, troben dues persones disposades a fer-se’n. 200 x 2 = 400 persones que, sumades a les 300 anteriors, en fan 700

Tercer pas: Cadascuna de les 400 últimes persones, troben dues persones que…etc.

Quan haureu fet el pas nº 13, tindreu un Consell per la República amb 1.638.400 membres, disposats a votar el partit que els prometi proclamar la independència en cas de victòria. El joc (que no és un joc), admet moltes variants i una mateixa persona pot constituir-se en captador permanent de nous membres del CxR.

Difícil ? Tant difícil o tant fàcil com decidir-se a fer el primer pas en un viatge de 1000 kms. Si fa o no fa, el camí de Santiago des de Barcelona. Oi que “la força rau en la gent”, Jordi Onrubia ? I tú, Pepi Oller, no dius que vols votar “moguda per l’esperança” ? Un meu amic de Barcelona em diu que això es IMPOSSIBLE i afegeix allò tant català del “no hi ha res a fer”, però… què podeu perdre per intentar-ho ? Per cert, ahir mateix em vaig fer membre del Consell per la República. La meva identificació: G-442-21137.

Gràcies per la vostra paciència.

Umberto Ciotti
Umberto Ciotti
07.10.2020  ·  00:10

¿Han pasado más de 400 años?

LA SANTA INQUISICIÓN ESPAÑOLA MÁS FEROZ QUE NUNCA

Están pasando cosas muy graves …

-Una de estas ha sido la brutal intromisión del poder judiciario español a través del “Juzgado numero 3” de Barcelona… Ha intervenido una resolución de la Universidad de Barcelona que denunciaba la humillación de la Carta Universal de los Derechos Humanos, así como ratificada por la ONU, por parte del “Estado” español, denunciaba además la deriva autoritaria de dicho “Estado” español, pedía la celebración de la autodeterminación en Catalunya y exigía la liberación de los presos políticos como ya reiteradamente ya exigido al “Gobierno” de España por la Oficina Detenciones Arbitrarias de la ONU …

-El hecho es de una gravedad que va mucho mas allá del acto a la vez ridículo y monstruoso de un poder judicial que se arroga el derecho de establecer cosa está bien o no está bien que piense un órgano que tiene la Autoridad de producir y divulgar Cultura como es una Universidad de los estudios.

-Dicho que el Presidente Puigdemont esta mañana ha intervenido en el pleno de Parlamento europeo y ha denunciado la violación de la autonomía de pensamiento de la Universidad de Barcelona y en general la continua violación de los Derechos Humanos por el “Estado” español … dicho esto, quiero aquí con todos Vosotros profundizar las cosas para poner en evidencia las razones del porque este acto de censura del Juzgado numero 3 de Barcelona sea de una gravedad monstruosa e imperdonable criminalidad

-Para hacer esto hay que resaltar el poder que tiene y que siempre ha tenido en la historia de la humanidad el hecho de “Poseer la Verdad”.

-Quien posee la Verdad tiene y siempre ha tenido el poder inconmensurable de establecer lo que es Bien y lo que es Mal.

-La Verdad está asociada y siempre ha sido asociada con el Bien…

-Al criminal que roba, que mata, que se aprovecha de la gente siempre le ha interesado esconder la Verdad, ha prosperado con sus crímenes con la mentira y con el engaño.

-Al conocimiento de la Verdad está asociado la felicidad, la prosperidad y sea el progreso de un individuo en la sociedad y sea también la armónica convivencia de todos el conjunto de individuos de la sociedad misma y sea su progreso y el nivel de civilización y calidad de vida alcanzado por cualquier sociedad.

-No hay que extrañarse que el empeño de conocer la Verdad hoy y siempre ha sido entre las actividades más altas y nobles de los humanos además que representar un poder inmenso

-Lo de conquistar la Verdad se entiende que siempre ha sido la ambición más grande de todos los filósofos, de toda la gente de ciencia, de toda la gente de cultura y la gente de poder.

-Hay que decir que el “Método Científico” el método con el cual a través de observación y medición de los hechos el conocimiento de la Verdad científica progresa es una invención relativamente reciente en la larga historia de la humanidad ya que solo tiene unos 400 años … El inventor del método científico que ha permitido que la ciencia, la técnica, la tecnología llegaran al nivel actual fue Galileo Galilei.

-Antes del nacimiento de la Verdad científica, quiere decir antes del empiezo de este inmenso desarrollo de conocimientos científicos y técnicos que pertenece a la Moderna Civilización Humana, quiere decir antes de Galileo Galilei … El poder mas alto de la Verdad residía en las “Escrituras Sagradas” … Se hablaba entonces de “Verdad Revelada” y estaba en mano de la Iglesia.

-Un poder inmenso era aquello de la Iglesia con su “Verdad Revelada” que hoy para nosotros es difícil imaginar … Los mismos Reyes eran Reyes por “Derecho Divino” y en Europa, cuna de la “Civilización Occidental” tenían que ser reconocidos por la Iglesia cuales baluartes del Cristianismo.

-Podemos imaginar lo que pasó cuando Galileo Galilei con su método científico y por medios de las observaciones de los movimientos de los astros efectuadas con su telescopio que se había construido empezó a decir lo que unos años adelante había ido diciendo un monje polaco que se llamaba Keplero: que la Verdad del Universo no era aquella de la filosofía Aristotelica y de las Sagradas Escrituras que la Tierra estaba en el centro del Universo sino que era la Tierra y los planetas del sistema solar que daban la vuelta alrededor del Sol … (teoría Heliocentrica) …

-(Hoy sabemos que tampoco es Verdad que el Sol está en el Centro del Universo …Es muy reciente en 1920 que Hubble afirmó que el Universo no tiene ningún centro y que es constituido por millones de Galasias cada una constituidas por millones de estrellas la mayoría de las veces muchos mas grandes del nuestro Sol)

-De todas maneras las afirmaciones de Galileo Galilei (que era la Tierra y los planetas del sistema solar que daban la vuelta alrededor del Sol y no como decían las escrituras que la Tierra estaba en el centro del Universo y el Sol, los planetas y las estrellas que daban la vuelta alrededor de la Tierra) para el poder temporal de la Iglesia fueron un afronto de insoportable gravedad …

-Las afirmaciones de Galileo Galilei ponían en crisis la misma Autoridad de la Iglesia y todo su poder

-Se entiende como Galileo Galilei fue acusado de Herejía y hubo una gran suerte que no vino ejecutado al fuego de la hoguera como pasó al revés unos años antes a Giordano Bruno, filosofo y exquisito humanista que en sus fantasías filosóficas de describir la Verdad del Universo había ido mucho mas allá de Keplero y Galileo y había dicho antes de todos lo que hoy sabemos que es la Verdad y que el Universo está constituido por millones y millones de estrellas iguales que el nuestro Sol.

-Lo que quería afirmar, queridas Amigas y queridos Amigos, con todo este discurso es que:

-El método científico y el nacimiento de la Ciencia con Galileo y el estudio del movimiento de los cuerpos subjetos a la gravedad con Newton comportó una revolución increíble sobre el concepto de Verdad:

Una revolución que ha sido también sociológica en el sentido que ha dado origen a una revolución profunda de la misma sociedad.

-La Verdad no era algo revelado por las Escrituras Sagradas.

-La Verdad era el resultado de un trabajo paciente y muy elaborado

-El resultado de la consecución de una Verdad cada ves mas ancha comportaba la adquisición de una Libertad intelectual que la civilización humana nunca hasta entonces habia conocido

-La Verdad no es posesión de una casta, ni de un Rey, ni de la Iglesia, ni de un Estado

-La Verdad es al alcance de cualquiera quiera buscarla con rigor y determinación y así también la Libertad

-Mas grande es grande es esta Verdad que posee una persona o una sociedad de individuos mas grande es la Libertad de esta persona y de esta sociedad de individuos

-La Verdad y la Libertad son, como decía Sócrates, conquistas que se pueden conseguir con el dialogo leal y constructivo entre distintos individuos … Este crecimiento de valor individual y colectivo que permite progresar a nivel individual y a nivel de la sociedad se llama Democracia.

-Como podemos ver la Revolución que ha dado lugar el espirito critico de no obedecer a los dogmas, y de buscar la Verdad y la Libertad en modo correcto y leal ha dado lugar a una Revolución de la sociedad humana mucho mas ancha que las nuevas tecnologías.

-Es a este punto queridas Amigas y queridos Amigos que volvemos a la nuestra actualidad.

-La Santa Inquisición ha sido para España el medio de una minoría de imponer su insindacable poder encima de la sociedad … Con los medios de la prepotencia, de la violencia, de la obtusidad mental …

-La Santa inquisición siempre ha combatido la Verdad, la Libertad, la Ciencia, la apertura mental …

-Para la Santa Inquisición el poder está en un Rey que es Rey por derecho divino.

-Lo monstruoso es que para esta España actual todo el progreso que ha conseguido a nivel de Valores, la Verdad, la Libertad, el dialogo socratico y toda la autentica Democracia para la España actual nunca se ha hecho realidad.

-A nada sirve que hace poco mas de 200 la Revolución francesa cortó la cabeza al ultimo Rey en Europa que pensaba de ser el poder insindacable por ser Rey por derecho divino

-La triste realidad de la España actual es que se ha quedado a hace mas de 500 años atrás … El poder es la de la prepotencia y de la violencia …

-Esta escandalosa “Magistratura” española ha asaltado la Universidad de Barcelona porque piensan que la Verdad y su poder inmenso,el poder de tener hundida toda una sociedad con la mentira les pertenece … A este sucio régimen español que es expresión de la mas espantosa ignorancia y la mas repugnante capacidad de imponerse con la suciedad mental de toda criminalidad.

-No ha cambiado nada en esta España pozo inmundo de suciedad mental y criminalidad

¿Queréis saber lo más horroroso de la condena de la Universidad de Barcelona por el “Juzgado número 3 de Barcelona?

Pues lo más sucio está en la motivación de la condena:

“Por violar, la Universidad de Barcelona el derecho a la educación, a la libertad de expresión y libertad ideológica”

Si, queridas Amigas y queridos Amigos.
Estos magistratos de España son mucho peor de los de la Santa Inquisición… La evolución de la ciencia y de todo conocimiento en estos últimos 400 años no han servido de nada. Solo ellos poseen la Verdad y nadie más.

Nadie, más que ellos, tiene el derecho de decir que cosa es la Verdad, la educación, que cosa es la Libertad.

Se sienten Dioses… Nosotros somos solo pobres mortales que tenemos que obedecer y estar callados.

Se necesita la desfachatez de unos inmundos criminales para llegar hasta esta monstruosidad criminal.

Imagen:

La Santa Inquisición española instrumento de terror y barbarie de unos indecentes,obtusos e ignorantes, prepotentes y violentos criminales.

Lluí Mor
Lluí Mor
07.10.2020  ·  00:39

La ” desafortunada ” frase de Joan Tarda. Més aviat seria la ” malintencionada ” frase de Joan Tarda. Qui’n poca vergonya!!!!!

Josep Gualló
Josep Gualló
07.10.2020  ·  00:49

ELS CDR NO HAN MORT

Segueixen ben vius encara que hagin disminuït una miqueta la seva activitat degut a la exagerada repressió personal i familiar que han sofert. Son la força popular del principat que ens portarà a la independència, junt amb els partits i les entitats més estructurades.

El poder mes fort el tenim a l’exili. La disputa entre Catalunya i Europa, ja la comença ha guanyar Catalunya. El darrer discurs de la Clara Ponsatí al parlament europeu criticant la inacció de la comissió europea, i que avui l’ha reproduït el president dels verds, ja està desestabilitzant als borrells.

En el principat, els partits o entitats falsament autoanomenats independentistes, amb la credibilitat per terra, han quedat definitivament desemmascarats amb la inhabilitació del MHP Torra. La CUP, encara sap menys que vol que abans. ERC com que ara te la responsabilitat del parlament i el govern, per no criticar-se a si mateixa, practica un contorsionisme ridícul que fa riure per no plorar

Parlem de l’ANC. Unida emocionalment amb ERC, tot li trontolla i te por de ser esborrada pel Consell de la Republicà. Cosa absurda perquè no es mouen en el mateix espai. Intenta fer de CDR gros i convoca manifestacions. Molt trist per ells.

La independència l’hem de fer sumant la feina que s’ha de fer al principat amb la que s’ha de fer a l’exili. La coordinació correspon a l’exili, senzillament perquè estan fora de l’abast de les urpes de l’estat espanyol.

josep soler
josep soler
07.10.2020  ·  02:48

Exacte! Els CDR i l’ANC són les millors eines que hem tingut. Les dues entitats són incòmodes pel règim BorbonIBEX i pels càrrecs electes que aparenten ser independentistes, massa ben pagats per no fer res els últims 3 anys en el Parlament. Pitjor, el que han fet és humiliar-se amb l’obediència absoluta als jutges franquistes.

En cada acció dels CDR, els covards càrrecs electes del Parlament i Generalitat, patien per quedar-se sense la paga amb un nou 155. Abans la paga que la república.

A TV3 s’han encarregat de fer una campanya misserable contra els CDR i molts de nosaltres ens l’hem empassat. El Tripartit s’ha apropiat de la televisió pública de Catalunya per intentar practicar la reprogramació neuronal dels independentistes; sabrem de l’èxit de la reprogramació si ERC guanya les eleccions.

Joan López
Joan López
07.10.2020  ·  06:41

Jo veig en el CDRS, la conciencia que hens diu a una I altres,que tenim que seguir lluitam,es gent jove I no tant jove que no buscan cadiretas ni ser politics,buscan un pais millor,Tamara ahir sense vulguer và donar una bufonada a tots aquets que deian ser indepes I no mes son mesells. Visca als CDRS visca al jovent I les dones que cada cop son mès. Visca la vida amb ells

Salvador Aregall
Salvador Aregall
07.10.2020  ·  07:13

Els CDR ha estat un fenomen que ha trencat les costures dels partits polítics. Això ha estat així perquè els partits no donaven, no han donat, la resposta adequada que la gent necessitàvem. És per això que Joan Tardà els va etiquetar de bojos -7 bojos- perquè escapaven del control polític establert. El Tsunami democràtic també va despertar el mateix interès en la població però ara ja sabem que era una estratagema d’un partit polític per forçar la famosa i inútil taula de diàleg. Els CDR tornaran i amb força perquè el procés ho necessita, per més que hi hagi que algú que tapi l’olla, quan torni arrencar el bull sobreeixirà sense remei.

Roser Giner
Roser Giner
07.10.2020  ·  08:09

Un moviment sense líders, sense estructures, sense noms, fora del sistema, molesta, incomoda. Tothom hi ha posat el peu, la mà, el que calgui, per fer-lo desaparèixer. I no, continúa, malgrat la brutal repressió que ha patit molta gent i que encara continúa. Perque el motiu va ser defensar la República i el resultat de l’1 d’octubre i implementar-lo. Seguim …..

Carles Serra
Carles Serra
07.10.2020  ·  08:24

Gràcies com sempre Vicent; els subscriptors ja han exposat la seva opinió, la llàstima que aquestes opinions majoritàriament només queden dintre d’aquest cercle.
Només pensar lo que ha tingut de passar aquesta noia la Tamara, m’esgarrifo, a part com bé dius Vicent, també els partits dits independentistes la varen deixar a les mans d’aquest franquistes; sobre Tardà com en Rufian, només fer esment d’ells m’entren arcades.
Com ja ha dit algun subscriptor, el mal també el tenint dintre casa.

marga guasch
marga guasch
07.10.2020  ·  08:45

És trist com a alguns els interessa tergiversar els fets o les declaracions. He anat a les fonts a consultar qué va dir exactament en Tardà (que a vegades és un bocamoll, però no un fill de …) en un moment en que el PSC i les “forces de l’ordre” estaven denunciant la violencia del moviment independentista. Va dir “Si hi ha hagut set bojos que van pensar en fer alguna cosa, que no ho sé…”. (Suposo que els lectors d’aquest diari saben qué vol dir “si” i també “que no ho sé”).

JORDI PIGRAU
JORDI PIGRAU
07.10.2020  ·  08:46

La GC fa temps que va declarar que els CDR eran l’enemic a batre..Crec q no cal buscar 3 peus al gat i aquest ha fet sonar el cascabell.

Potser que busqueu al nostre ‘enemic intern’ entre els partits Unionistes.., que ja ho han dit ben clar;PPSOE- Cs s’han d’unir per evitar que triumfin les tesis del Sr Puigdemont

Joan Cuscó
Joan Cuscó
07.10.2020  ·  08:54

Gràcies a molts CDRs que es van arriscar vam tenir les urnes per votar.No ho oblideu.

Pepi Oller
Pepi Oller
07.10.2020  ·  09:20

La distància entre la classe política i l’activisme de base s’eixample cada dia des que va començar la repressió. Quan els moviments de base no se senten escoltats és senyal de deteriorament de la democràcia. Potser, a la curta, a la classe política pot fer-li la impressió que ja sap què es fa, que té la paella pel mànec; però a la llarga hi surt perdent tothom. Ells també.
Els CDRs hi són, latents o més visibles. Hi seran fins que saltem pantalla i ja no siguin necessaris.

Jordi Parera
Jordi Parera
07.10.2020  ·  09:48

com que no paro de llegir referencies a la frase d’en Tarda sobre els detinguts a Sabadell
les declaracions les va fer en una entrevista https://www.elespanol.com/opinion/20191006/tarda-cataluna-no-violencia-locos-carcel-juzguen/434456728_0.html
“A Catalunya no hi ha violència; però si hi ha set bojos, que els empresonin i que els jutgin” seria un resum del que va dir.

Pep Agulló
Pep Agulló
07.10.2020  ·  09:51

LA INTEL·LIGÈNCIA DEL CAOS. MULTITUDS INTEL·LIGENTS

Substituint la vella classe obrera com a subjecte de la revolució sorgeix el concepte de “multitud”. De les “multituds intel·ligents” de Howars Rheingold passant per Negri i hard que les posen al dia, es tracta de moviments poderosos de transversalitat social, que aprofiten les xarxes digitals a efectes mobilitzadors i que es fan present als carrers amb gran eficàcia per objectius polític-socials concrets. Les “gilets jaunes” a França de representació confusa, lluiten contra tota mena d’impostos…

Penso que la principal novetat d’aquests moviments, com també els CDR, Tsunami, etc. i el perquè tenen èxit i poden ser tan transversals, és perquè al darrere no hi ha cap projecte. L’acció es concentra en el present i sembla que el projecte és l’acció mateixa.

Per tot això, la legitimació de la protesta que implica la sentència dictada ahir, és un triomf d’aquesta forma de combat. No hi ha una fiscal més democràtica, hi ha una impotència del cop d’estat dels togats de reprimir allò de que ningú n’és dirigent. Una organització no estructurada, pacífica i latent a punt de tornar a ressorgir en qualsevol moment. Endavant!

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
07.10.2020  ·  10:28

Excel·lents CDR.
No haguessim arribat sense ells.

Però cremant contenidors fan fugir ex_simpatitzants.

També necessitem la gent d’ordre que s’espanta amb el foc.

Jaume Jose
Jaume Jose
07.10.2020  ·  10:28

La frase “Qui sap, per tant, si demà [] no tornarà a ressorgir en el moment més oportú” amb unes subordinades intercalades per despistar queda transformada en mig paràgraf difícil de llegir:
“Qui sap, per tant, si demà –sobretot si la repressió espanyola continua endurint la gent del carrer i el desencant amb l’elit independentista encara s’engrandeix més– això que fins ara han representat els CDR, amb aquest nom o amb un altre però sempre de baix estant, del carrer estant, no tornarà a ressorgir en el moment més oportú”.
Cap altre diari s’ha atrevit a dir-ho, malgrat ser evident des de l’octubre del 2017 pels observadors més pespicaços. Fins i tot hi havia paral-lismes on deien que calia evitar un estat com el Regnat del Terror (1793-1794) de la Revolució Francesa de 1789.
Gràcies Vicent per tenir la valentia de posar-ho negre sobre blanc. Sou el 1r a qui li he pogut llegir clarament!

Joan Feliu
Joan Feliu
07.10.2020  ·  11:41

La història de Catalunya dels darrers dos segles ens ensenya que, quan es produeix un buit de poder dels partits polítics, l’espai l’ocupa l’anarquisme. És aquesta una qüestió que ens hauria de fer pensar.

Maria Angels Fita
Maria Angels Fita
07.10.2020  ·  11:41

Estimat Carles Viñals,

L’unica solució per evitar el tripartit o la victòria ajustada de JxCat (amb la continuació de l’escenari actual) és votar l’unica força que, en aquest moment, declara obertament que començarà un nou embat per obtenir la independència.
Votar-los, inclus tapant-se el nas (ho dic per tots aquells ex-votants d’ERC que se senten traidors al partit que els ha acompanyat durant tots aquest anys d’autonomia).
NO ES TRACTA d’obtenir un tripartit JxCat, ERC i CUP. El lema de les eleccions anteriors (votem qualsevol partit independentista, però votem) ja no cola.

No hi han partits independentistes. Hi ha un sol partit que vol actuar ferm i en poc temps. Això és el que hi ha i el que tenim.

Es tracta de fer que JxCat pugui actuar, com ens promet, sense els vincles i els xantatges dels altres.
Això ens permetria saber:
1 – si realment JxCat farà el que ha promés (i ens tindrà a tots, CDRs inclosos al seu costat), sense excuses del tipus “els altres no m’ho deixen fer”.
2 – si JxCat també ens ha estafat. Serà un trauma i un sotrac increible, perqué no hi ha més alternatives i això ens portaria a una estremització perillosa. Però millor saber-ho, no? Per tornar a organitzar-nos.

Es dificil, si. Però no és impossible.

El teu pla per les adhesions al Consell per la República és el que, inicialment, s’havia imaginat en Puigdemont i, aleshores, no va ser possible perqué la CUP i ERC varen començar a distribuir sospites i atacs contra aquest instrument, parlant dels habituals “espai convergent”, “només és per recollir diners”, “us controlaran les dades”, etc.

Però també vull dir molt emprenyada que els mitjans independentistes (si, també Vilaweb) NO HAN FET RES, per contrarrestar aquests rumors de fons. Han parlat del CxR només quan era estrictament obligatori, sense mai defensar-ne els postulats ni els objectius. Com una mena de “comunicat de premsa” assèptic. Donant una sensació de confusió i desorganització.

També és cert, que el CxR va molt a poc a poc (per al meu gust) i que necessitem una eina d’actuació més ràpida.

En quant a l’ANC, suspenc el judici. En soc membre, però veig molts coses que no m’agraden. Si no es desempallega d’aquest “pacifisme llirista” que estan demostrant en aquests dos anys de repressió, el seu paper anirà minvant dia rere dia.

Fa temps, quan va començar l’aplicació del 155, vaig dir que en Puigdemont havia de ser el referent del CDRs, no com un cap, sino mantenint un contacte amb ells per coordinar les accions i utilitzar-les quan sigui més convenient, politicament, a dins i a fora d’Espanya. També vaig dir que no era necessari que fos ell directament. Sino que hi hauria d’haver algú amb coneixements d’estratègia militar que pogués guiar el moment i la cadència de les accions (no pas les accions en sì).

Una darrera cosa. Jo visc a Italia i moltes accions i manifestacions (excepte el mes d’octubre del 2017 i el 11 de setembre de 2018 que vaig passar a Barcelona) les he viscut des de fora. I em dol el cor constatar que, des del punt de vista dels mitjans, no hi ha coherència ni coordinació. Estem contents que surtin articles sobre nosaltres però no valorem si son positius, negatius o neutres.
Si volem un embat fort i definitiu, l’opinió estrangera s’ha de posar de la nostra part. Però no hem d’esperar que ho faci espontàniament perqué els tentacles de la diplomàcia espanyola encara son molt potents.
L’exemple de Italia és emblemàtic: de 10 articles, un és positiu, 3 neutres i 6 negatius o molt esbiaixats. A Italia no saben que hi ha 3000 represaliats. Es a dir, ho saben uns quants, però no ho sap “Italia”. En canvi si que saben, genèricament, tot el que passa amb Black lives matter o amb Bielorussia. Desprès de 10 anys de manifestacions massives i de 2 anys de repressió, això és imperdonable. han fallat els contactes entre periodistes.
Jo em dedico (en el poc temps lliure que tinc) a traduir articles catalans per al públic italià i a difondre’ls en un cercle de coneguts, “esperant” que ells també ho difonguin.

No entenc que no hi hagi un grup de periodistes o de gent implicada en mitjans de comunicació que no es plantegin d’informar de tot el que ens está passant.
Vosaltres coneixeu els canals, els contactes, els amics i els enemics. No podeu esperar que siguin els exiliats o els voluntaris que facin aquesta feina de difusió.

Josep Maria Janué
Josep Maria Janué
07.10.2020  ·  12:08

Com molt be diu Pep Agulló “la principal novetat d’aquests moviments, com els CDR, Tsunami, etc. i el perquè tenen èxit i poden ser tan transversals, és perquè al darrere no hi ha cap projecte. L’acció es concentra en el present i sembla que el projecte és l’acció mateixa” Cap d’aquets moviments ha cuallat en un resultat polític sólid i perdurable, i el que és pitjor, aquestes organitzacions són fàcilment manipulables per elements infiltrats. Tots vàrem poder veure a la Plaça Urquinaona subjectes sospitosos incitant a la juvenalla a cremar contenidors. Accions d’aquest tipus no ajuden a incrementar el nombre d’independentistes, un moviment que fins al moment havia fet gala de educació i civisme.

Federico Ruiz
Federico Ruiz
07.10.2020  ·  12:18

Per quan, Vicent, una investigació sobre el tsunami? Sense menysprear el que van organitzar, en quina mesura va ser també una jugada anti-cdrs?

oriol avila
oriol avila
07.10.2020  ·  13:25

Els CDR i la actuació ESPONTÁNEA DESOBEDIENT, PERSEVERANT i PACIFICA de tots els independentistes valents, son dues eines indispensables per a la recuperació de la sospessa Republica de Catalunya lliure. Animem-los, aplaudim-los en les seves actuacions que no siguin perjudicials a la bona reputació pacifista creativa que volem mantenir per el nostre petit i dissortat pais.

Altres bones eines:
–Consum estrategic de proximitat, a empreses declaradament independentistes.
–Retirar els diners del Bancs que varen marxar i recolzar CAIXA CATALANA, CAIXA D. ENGINYERS , CAIXA RURAL DE GUISSONA, COOP 57, etc.
–Guerra psicologica, amb xiulades, murals de denuncia, actuacions artistiques reivindicatives, escrits als medis nacionals o internacionals, etc.
–Crear i mantenir activa una XARXA on line independentista de comunicació de noticies, projectes, actuacions, fins a l´independenacia total
-Procurar saturar amb desinformació, fake news, oximorons, a jutjes, fiscals i politics no respectuosos amb la llibertat d´expresió, opinio, etc.
–Votar la CANDIDATURA que es presenti amb mes garanties de treballar per a la REPUBLICA DE CATALUNYA lliure socialment equilibrada.

Rosa Gispert
Rosa Gispert
07.10.2020  ·  14:33

Una cosa eren les assamblees obertes de barri i l’altra la gent dels CDR que organitzaven protestes o accions al carrer. Ja hem vist que la GC els considera molt perillosos i això els obligarà a passar a la clandestinitat , encara que sigui per fer una pintada. Els partits o les ANC i Òmnium tampoc no els tenen gaire simpatia. Només cal recordar el paper desmobilitzador que van tenir en l’acampada de la plaça Universitat.
És a dir, que si no agrada a cap dels poders establerts, potser és que aquest és el camí.

Roser Caminals
Roser Caminals
07.10.2020  ·  16:13

Conec independentistes defensors de la “tercera via” que tenen por dels CDRs. Cap moviment d’alliberació, cap ruptura, s’ha fet sense gent jove, compromesa i deslligada de les institucions. Per lluitar per la independència, s’ha de començar per ser independent.
Són aquests grups, coordinats amb polítics no institucionals (exili) els que ens poden portar a la meta.
No perdem de vista Europa, per més desesperant que sigui la seva lentitud. Angela Merkel ha assenyalat Espanya com a estat problema de la UE, no sols per la gestió del Covid sinó pels problemes amb la monarquia i Catalunya. Dubto que calli quan arribin les sentències d’Estrasburg.

jordi Rovira
jordi Rovira
07.10.2020  ·  16:51

El més destacable de l’article editorial d’avui està en l’anàlisi d’aquests moviments “leaderless”, tal i com els anomena i com se’ls presenta en entorns de debat internacional. Moviments que tenen la seva vessant política; però també que poden suposar una mena de poble alçat i disruptiu en un moment en el que canviem de paradigma. Els moments de plena ocupació que incorporen també la plena filiació a un sistema molt dirigit, universal, i expansiu sembla que es van acabant. Aflora doncs la voluntat d’un canvi social, i no només en l’entorn de les protestes dels anys 70, sinó també en la necessitat d’un modelatge leaderless, per tots i cadascun dels aspectes de la nostra realitat social. I pot ser que fins i tot a escala universal.
En això Catalunya sempre ha mostrat una certa tendència. El caràcter emprenedor deu anar lligat a la manca d’una estructura d’Estat. Però curiosament, ara ens trobem on un i altra ( l’Estat i la la nació ) han de saber mantenir un lligam. Diu l’editorial que: “Els CDR feien molta por a l’estat espanyol, però també a la burocràcia independentista”. És plausible, i segurament cert. En tot cas, cal veure quina burocràcia independentista. Qui era del sottogoverno, o qui procurava mantenir una necessitada estructura d’estat, ara que queda ben clar que l’autonomia catalana no és una simple administració regional?
En tot cas, la pauta de les organitzacions leaderless, continua vigent. I més que hi continuarà. Ara que sabem també que dins la mateixa magistratura espanyola no tothom és del 13, o del 3, o de l’audiència nacional ( l’inefable García Castellón amb número de carnet peperil ). I ara que sabem per tant, que tenim no només el dret; sinó el deure de protestar. Arribant, si cal als nivells d’Urquinaona. Més i tot, si és necessari.

Josep Soler
Josep Soler
07.10.2020  ·  20:01

Veig molt interessant el comentari de la Maria Àngels Fita. Ho és també, per la percepció que es té de contemplar el nostre problema -com diu ella- des de l’estranger i en aquest cas des d’Itàlia.
Únicament, qui està jugant en primera divisió per donar a conèixer el que estem vivint els catalans, es el MHP Puigdemont,. Cap nació europea (Portugal, França, Alemanya, Itàlia, Holanda, Suïssa ….) acceptaria viure en les condicions d’opressió nacional: cultural, lingüista, econòmica, social ….. que ens trobem nosaltres. A canvi de tot això, el que rebem es, adés ens donin l’esquena, o adés que ens donin consells que fem bondat, o adés, de que no entenen per res la nostra súplica, o directament que ens menyspreïn perquè aspirem a tenir els “privilegis” que han tingut sempre ells i que no son de cap manera, els de quatre mimats insolents i capritxosos com puguin pensar ara, bàsicament per inèrcia i per la propaganda afegida dels espanyols.
Es clar que sense l’ajud, la col·laboració dels Europeus, mai podrem sortir d’aquest pou profund que es Espanya i l’únic que així ho ha entès, és el President Puigdemont, amb la assistència del seu advocats col·laboradors, en especial com tothom sap, l’advocat Sr. Gonzalo Boye.
Pel que fa a tots els mitjans informatius espanyols, aquí es dóna un silenci i un escarni sepulcral. Pel que fa als mitjans catalans (tots, inclosos els de la corporació catalana amb TV3 al davant) la cosa encara resulta més grotesca, perquè el que es fa, és mantenir aquest criteri de que som una minoria capritxosa, que en el millor dels casos, no arriba a passar mai, del 47% dels catalans.
No parlem ara de la gestió d’ERC en general i del Sr. Junqueres en particular, que la gesta de sortir diputat a les eleccions Europea, ha resulta ser tan inútil, com la mes ignorada d’aquest mon.
I quin frau no va ser el d’aquest partit, el de no haver confeccionat res d’aquelles grans promeses i propòsits de la creació d’aquelles famoses estructures d’estat?. Com dimoni ens havia de reconèixer ningú, si els màxims encarregats d’aquesta tasca, els Sr Junqueres i els Romeva, no n’havien confeccionat cap ni una?.
Es absolutament necessari que Europa desperti d’una vegada i entengui que el cas de Catalunya es un cas que no sols els afecte, sinó que el que ENTRE TOTS ens estan fent, es monstruós.

ramon Feixas
ramon Feixas
07.10.2020  ·  20:11

Per suposat que la classe política no és la màquina del tren, sinó gent engatjada com els CDR, que són una de les representacions més efectives del poble català. Allò que pot funcionar sense liderismes és el que pot tenir més eficiència en la progressió cultural. És cert que també, en aquests moments en que desgraciadament s’ha normalitzat l’existència de presos polítics de tal manera que fins i tot gent que es diu independentista els menysprea, però que l’exili és molt possible que tingui possibilitats de deixar el tros ben fresat, els polítics catalans tenen una càrrega afegida que és la desconfiança per temes partidistes. Poder conservar, doncs un tresor republicà com els CDR és d’una gran importància. Es diguin CDR, Tsunamis, o com es diguin. L’arbre sempre tira de les arrels, i la copa rama si des de baix s’empeny. És molt indesitjable que persones hagin de passar situacions com la Tamara, però ja se sap que l’esperit torero dels franquistes venjatius a matar, si poden no en deixen passar ni una. Rep qui rep. Però també si els hi beséssim el cul seguirien demostrant el seu art capejador. No serien pas més benignes. Depèn de si poden. No pas de si tenen motius coherents. Hi ah una qüestió ètnica pel mig que , pel sol fet de ser català i no botifler un ja esdevé terrorista, encara totes les seves accions siguin pacifistes. En ambients integristes la degeneració del significat de les paraules és molt acusat i sempre el que guanya amb violència és el bo i el que perd per no ser violent o no tenir medis d’atac violent, és el dolent. En això els franquistes s’han abocat a la doctrina sagrada de Hollywood on el bo és el que en mata més, encara que els que es remarca és que perdona més vides Hi ha assumptes ne la política espanyola que són vitals i no se n’acaba de desfer el nus. Quan una porta gira es difícil trencar-li l’aire, especialment quan hi ha perill quer la brisa arribi al poble si paren de girar.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies