Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

El jutjat penal 25 de Barcelona ha resolt d’absoldre Tamara Carrasco del delicte d’incitació a cometre desordres públics, pel qual la fiscalia demanava set mesos de presó. Fa dos anys i sis mesos, quan va ser detinguda, fou acusada, ella i Adrià Carrasco, de terrorisme, rebel·lió i sedició, acusacions que van desaparèixer a la meitat de la instrucció, sobtadament. Això no va estalviar a Tamara Carrasco una detenció completament exagerada, quaranta-vuit hores d’incomunicació, tota mena de problemes personals i pressions i més d’un any de confinament en què li prohibiren d’eixir de Viladecans. Amb tot això que li han fet passar, és una notícia molt important que la jutgessa que ha vist el cas afirme ara amb tota rotunditat no tan sols que Tamara Carrasco no va cometre cap delicte sinó que les accions de protesta dels Comitès de Defensa de la República eren completament legals.

Aquest abrupte final posa en relleu, doncs, fins a quin punt tot plegat és un muntatge de la policia. Muntatge repetit el 2019 amb la detenció de nou membres dels CDR en alguns municipis del Vallès i Osona. Tant en l’un cas com en l’altre la policia va actuar amb una desproporció inqualificable, com la jutgessa denuncia ara, es va inventar proves, la immensa majoria dels mitjans van fer un paper infame de criminalització de les víctimes d’aquestes operacions de la Guàrdia Civil i fins i tot hi hagué polítics independentistes que van donar més credibilitat a la policia espanyola que no pas als independentistes detinguts que es declaraven innocents –i ha restat per a la història, com a exemple segurament més cridaner, la desafortunada frase de Joan Tardà al respecte dels detinguts de Sabadell.

Tanmateix, les dues operacions, una ja completament desacreditada i una altra que el temps desacreditarà de segur, han aconseguit de ficar la por al cos de la gent. Cercaven això, exactament. Això i fer difícil i conflictiva la faena dels CDR. D’aquests comitès que l’octubre del 2017 foren un embrió molt poderós d’una altra manera de fer política, que apuntava a una superació de les organitzacions tradicionals i de l’independentisme i del seu discurs.

La mateixa estructura –de fet, gairebé la inexistència d’estructura– d’aquests comitès, nascuts espontàniament en la defensa del referèndum i de base molt veïnal, els convertí de la nit al dia en una alternativa clara. I, per això, molta gent estava interessada a destruir-la o cooptar-la i domesticar-la. I no parle de l’estat espanyol i prou. Els CDR feien molta por a l’estat espanyol però també a la burocràcia independentista.

I això en bona part perquè la modernitat que presentaven, l’encaix gairebé perfecte amb el moment, els feia molt atractius. De fet, els CDR i el Tsunami –però això del Tsunami és tota una altra història– representaven al nostre país, o representen encara en la mesura que continuen existint, una de les condicions clau de totes les revoltes que aquests darrers anys han reeixit arreu del món. I aquesta condició és l’emergència i la consolidació d’organitzacions sense líders, les famoses leaderless, que des d’Hong Kong als barris afroamericans dels Estats Units han sabut canalitzar eficaçment la indignació popular, sobretot abans de la pandèmia.

Els CDR eren, per això mateix, una organització rupturista i molt moderna que encarnava perfectament una de les cares que alguns voldrien esborrar del Primer d’Octubre: l’apoderament dels ciutadans per a superar els dèficits de la política oficial. Aquell moment en què els CDR eren capaços de convocar grans assemblees al carrer, a cada racó del país, i en què aconseguien d’aplegar gent de totes les edats i condicions va despertar el pànic, comprensible, de tota la gent d’ordre. També de la nostra gent d’ordre. I d’ací vingueren les reaccions.

He parlat molt en passat i algú em pot acusar de voler amagar el present. No tinc pas aqueixa intenció. Valore d’una manera molt especial que els CDR mantinguen encara una estructura i una coordinació que, precisament per les característiques de leaderless, és molt difícil de mantenir. Però crec que tothom convindrà que si bé els CDR es mantenen actius avui, com veiérem per exemple en la reacció a la inhabilitació del president Torra, el fenomen, ara com ara, no es pot comparar amb allò que arribaren a ser en el millor moment.

Tanmateix, que ningú no s’enganye tampoc. Perquè la força que els CDR encarnen, sota qualsevol nom i organització però amb el mateix format leaderless, directe, a partir de la base, radical però noextremista, pot tornar en qualsevol moment. Perquè una part important del país ha fet i fa passos molt grans i significatius que no veig que els grans partits ni les organitzacions civils de l’independentisme sàpiguen canalitzar. El Tsunami és probable, això no ho sap ningú, que es trobàs sota el control directe o indirecte dels partits, però una part de la seua activitat i de les seues formes s’assemblaven molt a allò que els CDR havien significat i fet els dies del referèndum. I Urquinaona, d’una altra manera i amb un altre format, també. Qui sap, per tant, si demà –sobretot si la repressió espanyola continua endurint la gent del carrer i el desencant amb l’elit independentista encara s’engrandeix més– això que fins ara han representat els CDR, amb aquest nom o amb un altre però sempre de baix estant, del carrer estant, no tornarà a ressorgir en el moment més oportú.

És per això que jo no llevaria gens d’importància, ans al contrari, a la resistència tenaç i admirable de gent com Tamara Carrasco i, gràcies a això, a la legitimació de la protesta que implica la sentència dictada ahir al jutjat penal 25 de Barcelona.

 

PS. El mes de gener d’enguany vaig fer una conferència a la Universitat de Stanford per explicar aquesta revolta global del 2019 i, entre més conceptes, el de leaderless. Ací en trobareu un resum en català i el vídeo original de la conferència en anglès.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.