20.11.2023 - 12:30
|
Actualització: 20.11.2023 - 16:25
El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ja ha anunciat qui formarà part del nou govern. Sánchez manté al càrrec a uns quants ministres, però també hi ha cares noves. Com es configura, el govern espanyol? Qui en forma part? Quina trajectòria tenen, els ministres? Qui hi ha de nou? Us oferim tota la informació sobre el nou govern espanyol.
Nadia Calviño Santamaría, vice-presidenta primera i ministra d’Afers Econòmics (PSOE)
Nadia María Calviño Santamaría (la Corunya, 1968), és un dels perfils més internacionals del govern espanyol. És candidata per a presidir el Banc Europeu d’Inversions (BEI), l’òrgan financer de la Unió Europea, i ja treballava a les institucions europees quan Sánchez la va fer ministra el 2018. A principi de l’any vinent se sabrà si és l’elegida per a encapçalar el BEI és ella o Margrethe Vestager, però fins aleshores continuarà essent el número dos de Sánchez dins l’executiu espanyol.
Calviño ha acompanyat Sánchez d’ençà que va destronar Mariano Rajoy en la moció de censura, i d’aleshores ençà ha anat agafant més i més poder. Va començar de ministra d’Economia i Empresa i el 2020 va ser nomenada vice-presidenta tercera. Un any més tard, es va convertir en la vice-presidenta segona i, quan Sánchez va pactar la coalició de govern del PSOE i Unides Podem, la va fer vice-presidenta primera. En aquest mandat perd les competències de Transformació Digital, que es converteixen en ministeri, del qual s’encarregarà José Luis Escrivá, ex-ministre de Seguretat Social.
Yolanda Díaz Pérez, vice-presidenta segona i ministra de Treball i Economia Social (Sumar)
Yolanda Díaz Pérez (Fene, 1971) repeteix de vice-presidenta i ministra de Treball i Economia Social espanyola, després d’haver-se convertit en la cara més visible de Sumar en la legislatura passada. Va accedir al govern el 2020 i d’aleshores ençà ha anat creixent en popularitat gràcies a mesures com ara la reforma laboral del 2022 i als estira-i-arronses virals que ha mantingut amb els diputats del PP.
És llicenciada en dret i ha fet d’advocada laboralista. Filla de l’històric sindicalista gallec Xosé Díaz va entrar en política el 2003 de regidora a l’ajuntament de Ferrol per Esquerra Unida. L’any 2012 va ser elegida diputada al parlament de Galícia, en què va fer de vice-portaveu fins a les eleccions espanyoles del 2016, en què va passar a la política espanyola i es va convertir en diputada del congrés. El 2019 va abandonar la militància d’Esquerra Unida per desavinences amb la direcció durant la negociació de la investidura de Pedro Sánchez, però encara manté el carnet del Partit Comunista.
Com a dirigent de Sumar, va viatjar a Brussel·les per a reunir-se amb Carles Puigdemont i va ser una de les veus favorables a la llei d’amnistia.
Teresa Ribera Rodríguez, vice-presidenta tercera i ministra per a la Transició Ecològica i el Desafiament Demogràfic (PSOE)
Teresa Ribera Rodríguez (Madrid, 1969) és una de les ministres en què més confia Sánchez. Va aconseguir de pactar amb els altres governs europeus la coneguda com a excepció ibèrica del gas perquè l’estat espanyol i Portugal, que principalment importen el gas d’Algèria, poguessin posar límits al preu d’aquest combustible, que s’havia disparat per la guerra d’Ucraïna. També va lluitar a escala europea contra la voluntat de la Comissió Europea de retallar linealment el 15% del consum de gas de tots els estats i va aconseguir que es flexibilitzés la mesura.
És llicenciada en dret i d’ençà del 1996 ha estat vinculada al sector públic en diferents posicions tècniques. El 2004 va començar a assumir càrrecs de responsabilitat, primer com a directora de l’Oficina del Canvi Climàtic espanyola i el 2008 com a secretària d’estat de Canvi Climàtic. La bona consideració que li té Sánchez va fer-li guanyar el rang de vice-presidenta el 2020, i durant la pandèmia de la covid va ser l’encarregada de dissenyar el desconfinament. Arran de l’esclat de reivindicacions de la coneguda com a Espanya buidada, va assumir també les competències de Desafiament Demogràfic, dirigides a resoldre els problemes que buiden d’habitants algunes zones de l’estat espanyol.
María Jesús Montero Cuadrado, vice-presidenta quarta i ministra d’Hisenda i Funció Pública (PSOE)
María Jesús Montero Cuadrado (Sevilla, 1966) ha estat premiada per Sánchez amb una vice-presidència després de cinc anys al capdavant del ministeri d’Hisenda i Funció Pública, una cartera que mantindrà. Montero és un pes pesant al PSOE –n’és la vice-secretària general– i ha format part de l’equip negociador amb els altres partits per a tancar la investidura de Sánchez. Un dels seus grans deutes pendents és revisar el model de finançament autonòmic per a corregir l’infrafinançament dels Països Catalans.
És llicenciada en medicina i cirurgia, però el 2002 va deixar l’àmbit sanitari per dedicar-se a la política a la Conselleria de Salut de la Junta d’Andalusia. El 2013 va passar a ocupar la coordinació de la hisenda andalusa i va guanyar el pes en el partit. El 2016 era part del sector crític amb Pedro Sánchez, però això no va impedir que Sánchez la fes portaveu del govern el 2020, una funció que li va retirar a mitjan 2021.
Félix Bolaños García, ministre de Presidència, Justícia i Relacions amb les Corts (PSOE)
Félix Bolaños García (Madrid, 1975) és llicenciat en dret per la Universitat Complutense de Madrid. Repetirà de ministre de la Presidència i Relacions amb les Corts, però guanya les competències de Justícia i perd la de Memòria Democràtica, que passa a Ángel Víctor Torres. Ha estat secretari general de la Presidència del govern espanyol, lletrat del Banc d’Espanya i professor de l’Institut d’Empreas (IE Law School) i advocat del despatx Uría Menéndez.
Bolaños ha estat una peça clau perquè Pedro Sánchez pogués esdevenir president espanyol una altra vegada. Ha format part de l’equip del PSOE en la negociació amb ERC, amb què van arribar a un acord per a la investidura.
José Manuel Albares Bueno, ministre d’Afers Estrangers, Unió Europea i Cooperació (PSOE)
José Manuel Albares Bueno (Madrid, 1972) repeteix de ministre d’Afers Estrangers, Unió Europea i Cooperació. És llicenciat en dret per la Universitat de Deusto. Ha estat ambaixador de l’estat espanyol a l’estat francès i a Mònegue. Entre més càrrecs, també ha estat secretari general d’Afers Internacionals, Unió Europea, G20 i Seguretat Global de l’estat espanyol; conseller de Cultura en l’ambaixada de l’estat espanyol a París i cònsol de l’estat espanyol a Bogotà.
En la legislatura passada, va ser protagonista per haver començat a tramitar l’oficialitat del català a la Unió Europea i haver dit que havia complert el compromís del govern espanyol. Ara per ara, encara no ha rebut el vist-i-plau dels vint-i-set estats membres.
Ángel Victor Torres Pérez, ministre de Política Territorial i Memòria Democràtica (PSOE)
Ángel Victor Torres Pérez (Arucas, 1966) és un dels barons socialistes que va perdre el càrrec en la desfeta electoral del maig. Va ser president del govern de les Illes Canàries d’ençà del 2019 i un dels grans desafiaments que va gestionar va ser l’erupció volcànica de la Palma. Ara serà ministre de Política Territorial, un dels àmbits que s’intueixen que seran més centrals de la legislatura per la dependència de Sánchez amb ERC, Junts, EH Bildu i el PNB, i de Memòria Democràtica, que fins ara era competència de Félix Bolaños.
És doctor en filologia hispànica i va començar la carrera política el 1999 com a regidor de l’Ajuntament d’Arucas, a Gran Canària. Va anar escalant posicions fins a ser-ne batlle, vice-president del cabildo de Gran Canària, secretari general del PSOE de Canàries i president de l’arxipèlag. En aquestes darreres eleccions espanyoles va guanyar els comicis però va perdre prou suport perquè Fernando Clavijo, de Coalició Canària, pactés amb el PP per prendre-li el govern.
Mónica García Gómez, ministra de Sanitat (Sumar)
Mónica García Gómez (Madrid, 1974) s’estrena de ministra de Sanitat després d’haver fet aquests darrers mesos de cap de l’oposició a l’Assemblea de Madrid. Filla de psiquiatres, va seguir la tradició familiar i va estudiar medicina i es va especialitzar en anestesiologia a la Universitat Complutense de Madrid. A més, ha practicat l’atletisme.
Va entrar en política el 2015, com a diputada de Podem a l’Assemblea de Madrid. Quatre anys després, va abandonar el partit juntament amb Íñigo Errejón i Manuela Carmena per enrolar-se a Més Madrid. Tot i que ja fa anys que es dedica a la política, sempre s’ha vantat de compaginar-ho amb la feina d’anestesista a l’Hospital 12 d’Octubre de Madrid.
Ernest Urtasun Domènech, ministre de Cultura (Sumar)
Ernest Urtasun Domènech (Barcelona, 1982) és una de les noves cares del govern espanyol. Serà el ministre de Cultura. Llicenciat en economia per la Universitat Autònoma de Barcelona, ha estat portaveu d’Iniciativa per Catalunya Verda, membre de la coordinadora executiva de Catalunya en Comú i actualment és eurodiputat de Catalunya en Comú i vice-president dels Verds al Parlament Europeu. D’ençà del juny d’enguany és el portaveu de la coalició Sumar, encapçalada per Yolanda Díaz.
El 21 de desembre de 2013 va ser elegit cap de llista de les eleccions al Parlament Europeu del 25 de maig de 2014 per Iniciativa per Catalunya Verds, en substitució de Raül Romeva. Per a les eleccions europees del 2014, va ocupar el tercer lloc en la llista de l’Esquerra Plural. Després de ser elegit diputat es va integrar en el Grup dels Verds/ALE.
Jordi Hereu i Boher, ministre d’Indústria (PSOE)
Jordi Hereu i Boher (Barcelona, 1965) torna a la primera línia de la política més de deu anys després, quan es va fer enrere després d’haver perdut la batllia de Barcelona contra Xavier Trias. En el seu moment va ser nomenat batlle perquè Joan Clos va deixar l’Ajuntament de Barcelona per ser ministre d’Indústria al govern Zapatero, i ara és ell qui serà ministre d’Indústria.
Aquests darrers anys s’ha dedicat a l’activitat privada. Ha presidit el lobby Barcelona Plataforma Empresarial i la consultoria Idencity, i el 2020 va ser nomenat president d’Hispasat, l’operador espanyol de comunicacions per satèl·lit. A les darreres eleccions municipals va participar en alguns actes de campanya de Jaume Collboni, que va recuperar per als socialistes la batllia de Barcelona per primera vegada d’ençà de la derrota d’Hereu.
Óscar Puente Santiago, ministre de Transports (PSOE)
Óscar Puente Santiago (Valladolid, 1968) ha guanyat visibilitat aquestes darreres setmanes perquè va representar el PSOE en el debat d’investidura fallit d’Alberto Núñez Feijóo. Que fos ell i no Sánchez, i la duresa del seu discurs, el van posar en la diana de la dreta i la ultradreta, fins al punt que va ser assetjat per un ultra en un TGV.
És advocat de professió i el 2015 es va convertir en batlle de la seva ciutat, Valladolid, gràcies a un pacte amb Esquerra Unida i Podem. El 2019 va revalidar el càrrec i aquest maig va tornar a guanyar les eleccions, però un pacte del PP amb Vox va fer-li perdre la cadira. De fet, Sánchez ha esgrimit sovint l’exemple de Puente per contestar al PP quan li diuen que no pot ser president perquè Feijóo va tenir més vots. Ara, aquest augment d’influència en la plana major del PSOE culmina amb l’entrada al govern espanyol, en què s’encarregarà del ministeri de Transports i Mobilitat Sostenible, fins ara responsabilitat de la catalana Raquel Sánchez.
Ana Redondo García, ministra d’Igualtat (PSOE)
Ana Carmen Redondo García (Valladolid, 1966) és una desconeguda a escala de l’estat espanyol, però Sánchez ha confiat en ella per assumir el polèmic Ministeri d’Igualtat. Aquests darrers mesos Podem ha reclamat que Irene Montero conservés la cartera en què va fer la llei trans i la llei de llibertat sexual –coneguda popularment com a llei del “només sí és sí”–, però el PSOE volia recuperar el ministeri per al seu partit i Sumar no estava disposat a reclamar-lo, motiu que ha esquerdat les relacions amb Podem.
Redondo és regidora de l’Ajuntament de Valladolid, i havia estat diputada socialista a les Corts de Castella i Lleó, en què va arribar a ser la portaveu parlamentària, i vice-secretària general del PSOE de Castella i Lleó.
Elma Saiz Delgado, ministra de Seguretat Social (PSOE)
Elma Saiz Delgado (Pamplona, 1975) és una altra de les cares noves que s’incorporen al govern de Pedro Sánchez. Ve de la política navarresa, on ha estat consellera d’Economia i Hisenda d’ençà del 2019. Va entrar en política com a independent a les llistes del PSOE al parlament de Navarra el 2003, i el 2007 es va presentar a l’Ajuntament de Pamplona com a número 6, però no va aconseguir d’entrar-hi.
El 2008 va ser nomenada delegada del govern espanyol a Navarra, i quan va ser rellevada va deixar temporalment la política fins que es va tornar a presentar a l’Ajuntament de Pamplona el 2019 i aquesta vegada sí que va entrar al ple. S’hi va estar ben poc, perquè pocs mesos després va ser nomenada consellera de María Chivite. A les eleccions municipals d’aquest maig va ser la candidata socialista a la batllia de Pamplona, però va perdre contra la Unió del Poble Navarrés. A banda de la política institucional, ha presidit l’Associació de Persones Treballadores Autònomes i Emprenedores de Navarra i ha estat vocal a l’executiva de la secció d’autònoms de la UGT.
Diana Morant Ripoll, ministra de Ciència, Innovació i Universitats
Diana Morant Ripoll (Gandia, 1980) repeteix de ministra de Ciència i Innovació i recupera per al ministeri la cartera d’Universitats, que al darrer govern es va segregar i van dirigir dos ministres proposats per Catalunya en Comú: Manuel Castells, primer, i Joan Subirats, després.
Morant va ser batllessa de Gandia entre el 2015 i el 2021, quan va deixar el càrrec per ser ministra de Sánchez. És enginyera en telecomunicacions i es dedicava al sector privat fins que el batlle de Gandia d’aleshores, José Manuel Orengo, la va convidar a formar part de la llista electoral del PSPV el 2011. Quan Orengo va deixar la política, Morant va presentar-se de candidata. Va ser elegida batllessa i, a més, va ser designada diputada a la Diputació de València, on va estar tan sols dos anys per a centrar-se en Gandia. A les darreres eleccions espanyoles, va ser la candidata del PSPV per València.
Margarita Robles Fernández, ministra de Defensa (PSOE)
María Margarita Robles Fernández (Lleó, 1956) és sovint considerada la representant del sector més dretà dins el govern de Pedro Sánchez. És jutgessa i va ser la primera dona que va presidir una sala penal a l’estat espanyol, la primera que va presidir una audiència –la de Barcelona–, la tercera dona que va arribar al Tribunal Suprem espanyol i la tercera ministra de Defensa, després de la també socialista Carme Chacón i la popular María Dolores de Cospedal.
Va entrar en la política institucional el 1993 com a sots-secretària d’estat del Ministeri de Justícia, i l’any següent va passar a ser secretària d’estat d’Interior. Durant aquesta etapa, va impulsar la investigació sobre el segrest i assassinat de José Antonio Lasa i José Ignacio Zabala a mans dels GAL. El 2001 va deixar la política i va tornar a la judicatura, però el 2016 va ser recuperada per Pedro Sánchez com a número 2 de la seva candidatura per Madrid. Quan el PSOE es va abstenir en la investidura de Mariano Rajoy, Robles va ser una dels quinze diputats que va trencar la disciplina de vot i va votar-hi en contra. El 2017 va ser elegida portaveu parlamentària i el 2018, quan Sánchez va arribar a la presidència del govern espanyol, la va nomenar ministra de Defensa. Dins les competències com a ministra, hi penja el CNI. Quan va esclatar l’escàndol de Pegasus, va menystenir l’informe del Parlament Europeu i va qüestionar Citizen Lab, l’organització que ho va destapar.
Fernando Grande-Marlaska, ministre d’Interior (PSOE)
Fernando Grande-Marlaska (Bilbao, 1962) sonava com un dels noms que serien rellevats en el govern, però finalment Sánchez l’ha ratificat en el càrrec. Ha estat el ministre d’Interior espanyol d’ençà que Sánchez va arribar a la presidència el 2018, cosa que el va fer deixar de banda la seva carrera judicial, que l’havia portat a ser el president de la sala penal de l’Audiència espanyola i vocal del Consell General del Poder Judicial a proposta del PP.
Com a jutge té la taca d’haver avalat la guerra bruta en contra de l’esquerra independentista basca i de no haver volgut investigar els nombrosos casos de tortures denunciats per persones que ell va ordenar de detenir, com ara els quaranta joves encausats per la suposada pertinença a l’organització il·legalitzada Segi, que finalment van ser absolts. Un altre dels grans escàndols de Grande-Marlaska fou l’atribució de l’accident de l’avió Iak-42 a Turquia del 2003, amb seixanta-dos militars espanyols morts, a la incompetència de la tripulació, en compte de responsabilitzar el ministeri per la contractació d’un aparell defectuós. A més, el 2007, va obrir judici oral per injúries contra la corona espanyola a diversos treballadors de la revista satírica El Jueves.
Luis Planas Puchades, ministre d’Agricultura, Pesca i Alimentació (PSOE)
Luis Planas Puchades (València, 1952) continua de ministre d’Agricultura, Pesca i Alimentació. És un dels ministres que ha acompanyat Sánchez d’ençà del 2018, i ha mantingut les competències relatives al sector primari, si bé també va assumir uns mesos les de Política Territorial i Funció Pública quan Meritxell Batet va ser elegida presidenta del congrés espanyol.
Tot i que és valencià de naixement, va ser destinat a Córdoba (Andalusia) com a inspector de treball i és allà on va començar la carrera política. Va ser candidat per Córdoba a les eleccions espanyoles del 1982, i entre el 1986 i el 1993 va ser eurodiputat, fins que va ser nomenat conseller d’Agricultura i Pesca de la Junta d’Andalusia. La seva carrera política ha combinat les responsabilitats en la representació internacional d’Espanya –va ser ambaixador al Marroc i representant permanent espanyol davant la Unió Europea– amb tasques de disseny i gestió del sector primari.
Pilar Alegría Continente, portaveu del Govern i ministra d’Educació i Esports (PSOE)
Pilar Alegría Continente (Zaragoza, 1977) és llicenciada en educació primària per la Universitat de Saragossa. Té un màster en estudis avançats en educació social per la Universitat Complutense de Madrid. Entre el 2008 i el 2015 va formar part del govern de l’Aragó com a consellera d’Innovació, Recerca i Universitat. També va ser diputada de les corts autonòmiques del 2015 al 2019.
El 2019 va ser la candidata del PSOE a les eleccions municipals de Saragossa, que va ser la força més votada. Més tard, va fer de portaveu del grup socialista a l’ajuntament fins al febrer del 2020, moment en què va ser nomenada delegada del govern espanyol, un càrrec que va ocupar fins el juliol del 2021. D’aleshores ençà, ha estat ministra d’Educació i Formació Professional i ara assumeix també les competències d’Esports, fins ara lligades a Cultura. El PSOE volia mantenir les competències d’Esports encara que Cultura passés a Sumar, amb Ernest Urtasun al capdavant, perquè haurà d’organitzar la Copa Mundial de futbol masculí del 2030, que es farà entre l’estat espanyol, el Marroc i Portugal.
José Luís Escrivá Belmonte, ministre de Transformació Digital (PSOE)
José Luis Escrivá Belmonte (Albacete, 1960), fins ara ministre d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions del govern espanyol, passa a ser el nou ministre de Transformació Digital, que se segrega del Ministeri d’Afers Econòmics de Nadia Calviño. És llicenciat en Ciències Econòmiques per la Universitat Complutense de Madrid (UCM) i té estudis de postgrau en anàlisi econòmica en la UCM i en econometria en el Banc d’Espanya.
D’ençà del març del 2014 i fins que va ser nomenat ministre el 2020, va ser el primer president de l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal. Del 2015 al 2019, va ser president de la Xarxa d’Institucions Fiscals Independents de la Unió Europa. Va començar la trajectòria al Banc d’Espanya, on va fer diverses feines en el Servei d’Estudis, i va continuar posteriorment a Europa, on va participar activament en el procés d’integració monetària d’ençà del 1993 com a assessor de l’Institut Monetari Europeu.
Pablo Bustinduy Amador, ministre de Drets Socials, Consum i Agenda 2030 (Sumar)
Pablo Bustinduy Amador (Madrid, 1983), és fill d’Ángeles Amador, ex-ministra de Sanitat entre el 1993 i el 1996, i de Javier Bustinduy, un dels cervells de la xarxa ferroviària espanyola. Es va llicenciar en ciències polítiques i de l’administració per la Universitat Complutense de Madrid i va fer un màster en història i pensament polític a l’Institut d’Estudis Polítics de París. Implicat en el projecte de Podem d’ençà del començament, va treballar de coordinador de la delegació del partit al Parlament Europeu després de les eleccions europees del 2014. D’ençà del març del 2015 és integrant del Consell de Coordinació, en què ocupa la cartera de la Secretaria Internacional.
És un dels fundadors de Podem, però se’n va allunyar quan va donar suport a Íñigo Errejón en la gran pugna pel rumb del partit l’any 2019. Va tornar a la política activa amb el projecte de Sumar i va formar part de l’equip de campanya de Yolanda Díaz. Assumeix el Ministeri de Drets Socials, Consum i Agenda 2030, que aplega els dos que van tenir els màxims responsables d’Unides Podem: Pablo Iglesias i Alberto Garzón. Després de la dimissió d’Iglesias, el Ministeri de Drets Socials i Agenda 2030 l’havia ocupat l’actual secretària general de Podem, Ione Belarra.
Sira Abed Rego, ministra d’Infància i Joventut (Sumar)
Sira Abed Rego (València, 1973) és llicenciada en nutrició i dietètica, i ha treballat de nutricionista en una cooperativa en projectes relacionats amb la sobirania alimentària. Va ser candidata d’Esquerra Unida (IU) a les eleccions municipals del 2015 a Rivas-Vaciamadrid i va ser nomenada primera tinenta de batllia i responsable de Polítiques d’Habitatge, Sostenibilitat Ambiental, Parcs i Jardins, Mobilitat Urbana i Transport, i Seguretat Ciutadana dins el govern municipal de Pedro el Cura.
Rego és militant del Partit Comunista d’Espanya (PCE) i és la quota d’Esquerra Unida al govern de Sánchez. El 2018 va ser elegida cap de llista d’IU per a les eleccions al Parlament Europeu del 2019. Actualment ostenta la presidència del Grup Confederal de l’Esquerra Unitària Europea. A banda, és militant d’Ecologistes en Acció i Comissions Obreres (CCOO).
Isabel Rodríguez García, ministra d’Habitatge i Agenda Urbana (PSOE)
Isabel Rodríguez García (Abenójar, 1981) continua al govern espanyol, però canvia el Ministeri de Política Territorial per un de nova creació (Habitatge i Agenda Urbana) i perd les funcions de portaveu, que passen a Pilar Alegria. És llicenciada en dret per la Universitat de Castella-la Manxa. A les eleccions del 2004, va obtenir un escó al senat espanyol per Ciudad Real i es va convertir en la senadora més jove de la història de l’estat espanyol. Allà va tenir els càrrecs de vice-portaveu de la Comissió de Justícia i vocal a la Comissió de Defensa.
El juny del 2007 va abandonar l’escó al senat per passar a ocupar el càrrec de directora general de Joventut de Castella-la Manxa. Un any més tard, al congrés regional del PSOE de Castella-la Manxa del juliol del 2008, va ser elegida secretària de Comunicació i portaveu del PSOE regional. El primer de setembre de 2008 va ser nomenada portaveu del govern de Castella-la Manxa, i el 2011 va entrar al congrés espanyol. El 2021 va ser nomenada ministra de Política Territorial i portaveu del govern espanyol.
