Nosaltres i ells

Pau Vidal
07.10.2015 - 00:00
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Aquest dia un conegut periodista del país s’escandalitzava perquè en el combat quotidià a Twitter es practica la distinció entre ells i nosaltres. La queixa coincidia amb un dels mantres del catalanisme polític, la idea que els catalans som un sol poble, idea que per cert durant aquesta campanya ha atès categoria de veritat absoluta, a jutjar per un eslògan molt corejat en alguns mítings que pregona (o potser demana, vés a saber) ‘un sol poble, un sol poble!’

Servidor, igual que tots vosaltres, vaig assistir a la metamorfosi lingüística de la candidata Arrimadas tan bon punt es va acabar el vespre electoral: en ser davant dels seus va fer servir la llengua dels seus, que és el castellà. Ciutadans és el partit que fa un ús més instrumental de la llengua, tal com tots vam descobrir el primer dia que en Rivera va prendre la paraula al parlament: la utilització capriciosa dels dos idiomes oficials, amb la intenció declarada de reproduir el que se suposa que passa al carrer, té alguna cosa d’esquizofrènic, i no en va en aquest país malalt de llengua és un comportament lingüístic en augment. Un dels punts clau del programa d’aquests neolerrouxistes és la substitució del model d’immersió escolar per un aparentment modern trilingüisme que demostra que per a ells la sociolingüística és una opinió, tal com corroboren les firmes dels, ehem, especialistes que els fan d’altaveu als mitjans. No vull ni pensar com deuen ser les seves propostes en altres àmbits si apliquen el mateix criteri a l’hora de triar assessors.

Ciutadans fan bandera del bilingüisme per demostrar que aquí tothom bla bla bla, però només en públic. Per això en la prosa opinativa encara gasten aquell recurs tan tronat de referir-se a això que parlem tu i jo com “la llengua de Verdaguer, Pla i Rodoreda”, perquè per a ells evidentment és una cosa arcaica i naftalinosa, d’èpoques passades. No diuen mai ‘la llengua de la Moliner’ o ‘d’en Marc Márquez’. Ells tenen un altre univers al cap, i en aquest univers no s’hi parlen llengües aldeanes i carrinclones. El seu món mental de referències és l’àmbit espanyol (és molt il·lustratiu repassar el nom de pila dels membres de la candidatura) i, coherentment, s’expressa per norma en castellà. Però sovint amb un deix jordicanyista, amb aquell to altiu i provocador, aquell posat torero que et fa pensar ‘aquest és un inadaptat. És aquí però és com si s’estimés més no ser-hi’.

Una de les qüestions que la famosa Enquesta d’Usos Lingüístics no ha pogut aclarir del tot és el percentatge de residents al país que exerceixen el monolingüisme, però la del 2013 s’hi ha acostat molt, i el xifra al voltant del 35%. No cal ser gaire viu per endevinar que la majoria de votants del partit surten d’aquesta franja. Que, traslladada a l’eix del consum mediàtic, es correspon amb una altra d’igualment monolítica, la dels que consumeixen mitjans exclusivament espanyols.

Però a diferència del castellanoparlant que es mira la llengua del país com un trampolí per a l’ascens social, i per tant la reclama per als fills, el ‘ciutadà’ la rebutja, tal com podreu comprovar si feu un tomb per webs com la de l’Assemblea per una Escola Bilingüe. Aquest esperit de tirar la llengua (en privat) i amagar la mà (en públic) se sintetitza en la frase que em va adreçar una noia molt salada un dia que exposava la tesi que el bilingüisme mata la més feble: ‘Vosotros sí que matáis, payasos absolutistas. En España se habla español’ (sempre, com es pot veure, en aplicació del ‘bilingüismo bien entendido’).

És català tothom qui viu i treballa a Catalunya, i té ganes de ser-ho, deia l’afegitó. Però quan algú no en té gens, de ganes, perquè la seva identitat és una altra, i per demostrar-ho està disposat a no aprendre la llengua del país, està disposat fins i tot a combatre-la, qui som nosaltres per obligar-lo a ser dels nostres? Si no vol formar part del nosaltres, vols dir que realment no deu ser d’ells?

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes