Marta Palau, l’art de la terra i la llum de l’exili

M’esborrona no haver sabut res de Marta Palau fins ara. Sí que va tenir una exposició al museu Morera de Lleida, pel que llegeixo, però o no va transcendir o no me’n vaig assabentar justament perquè no va transcendir. Al Museu Tàpies la tenim, amb una selecció d’obres i un muntatge ben pensat i resolt que els atorga presència real, i un títol suggerent, Els meus camins són terrestres. N’ha tingut cura Imma Prieto, directora del Tàpies, ho dic de bon començament perquè el seu treball traspua l’esperit de l’obra exposada, i això no passa sempre. En una exposició compta tant l’obra com el muntatge, i aquest n’és un bon exemple. En una sola planta de dimensions abastables, sense fer anar el públic ni amunt ni avall, tot allò que vol dir i mostrar és a la vista i pots corroborar (o no) el seu plantejament.

Havia vist alguna de les obres en les fotos que inevitablement les informacions i promocions mediàtiques han ensenyat aquesta setmana de l’obertura de la mostra. Hi vaig anar corrents, la volia veure. Et rep el duet d’obres que tenim en la foto que acompanya aquest article, de gran format. Al fons, la Cascada –de semen, vaig saber després que n’havia dit el seu marit ginecòleg abans que el matrimoni es trenqués, o potser després?–, feta de niló i fibres tèxtils, que a mi em trasllada a la matriu que dóna vida com una cascada en el part, la vida que serà rebuda per la vulva de cotó i jute que té al davant, de títol Ilerda, Lleida, la terra natal de Marta Palau. Vida, la vida.

L’artista va néixer a Albesa el 1934. Exiliada amb els seus pares, arriba a Mèxic el 1940, després de passar per França. Aquí en trobem algunes dades més. Va tenir una llarga trajectòria, fins gairebé els vuitanta-vuit anys. Ara podem veure la instal·lació Jocs de guerra, disposada a terra, feta amb arròs, fusta, canyes i ferro, obra motivada pels atemptats del 2001 a Nova York. La història i la saviesa ancestral dels materials són baules unides en les obres mostrades. No és només que la curadora hagi volgut destacar-ho, i ben fet, sinó que cada obra et pot dur, per l’exili, a les cendres d’Europa després de les guerres i de quina manera els artistes s’hi van haver de confrontar per reconstruir el món. Marta Palau ho va fer des de l’espiritualitat i el fang i el panís de les terres de Tijuana, dels pobles indis originaris ancestrals, de la seva sensualitat i de les naualli, les guardianes, mares i xamanes de la terra i del cos.

Hi ha coses en una exposició que resulten òptimes tot i haver estat improvisades per força. És allò que les traves agusen la imaginació. Marta Palau fa sovint escultures en sèrie que no s’alcen en l’espai sinó que s’arreceren a terra. Però el terra del Museu Tàpies (ara ja no es diu fundació) és d’un color marró fosc que no hauria deixat veure bé aquestes obres. Imma Prieto ha tingut la idea brillant –per compenetració amb l’obra, segur— de fer-los llits de fulles seques, que s’assemblen a materials de la mateixa Palau. El conjunt t’abraça. També perquè les obres no estan atapeïdes, en benefici del conjunt.

Palau va començar pintant i a poc a poc es va decantar per l’escultura amb materials orgànics. No va tornar, de visita, a Catalunya fins el 1960, quan ja tenia més de quaranta anys. Li havien recomanat de contactar amb el mestre de l’art tèxtil Josep Grau-Garriga, que, com ella, també pintava, dibuixava, feia gravat i era escultor. I d’aquí va sortir, per exemple, la Ilerda de la foto d’amunt (la cinquena, en va fer sis), la vagina, la retrobada amb la terra. Un altre bon interlocutor va ser Tàpies. Les dues obres dialoguen, aquí es veu.

Quina baula, la Palau. Per no parlar de l’ajut que va donar a tants artistes mexicans, sense preocupar-se per promocionar-se a ella mateixa. També en això de no col·locar-se en cap altre pedestal que no siguin les sabates, Marta Palau s’arrenglera amb Varo i Carrington, dues artistes més de l’excavació del món interior i dels mites ancestrals al voltant de la dona i la terra fecundadora.

Art i màgia? Per què no. No m’acaba de convèncer dir-ho així, de seguida enfila cap al realisme màgic que val per a tot, però tampoc m’hi posaré forta, que així en deia ella. I als artistes cal creure’ls. Art i màgia, doncs. La Palau fa sentir la fondària de les fulles, el panís i les espigues seques i mítiques de l’Albesa natal, a la Noguera de les contrades ponentines, en comunió amb les terres mítiques que l’exili li va procurar com a destí del seu art. Art de l’exili, art del cos sensual mil·lenari de la mare terra. En paral·lel al de les artistes també exiliades a Mèxic Remedios Varo i Leonora Carrington, no sense parentiu entre totes tres. Hi serà fins a mitjan agost. No us la perdeu de cap de les maneres, amants de l’art.