L’home de la bandera espanyola

Penso que aquest home tenia les mateixes ganes de provocar, que els que varen anar a AMER, la diferència que aquest home era més valen per posar-se en mig tot sol.
Res més

No en tinc ni idea de per què algú va a una manifestació amb una bandera o altra. El que sí que tinc clar és que el que ens està passant a nosaltres i a Espanya és l’inici d’un camí més o menys llarg cap a la barbàrie i el feixisme, si no ho parem d’una vegada. No sembla que a Espanya hi hagi gaire interès en fer-ho. Els seus intel·lectuals estan seguint fil per randa l’aforisme de Niemöller. I Niemöller va acabar en un camp de concentració

Ahir, en veure’l ja vaig pensar que era un provocador més, i que no anava pas sol. Aquests no van mai sols sinó que van en manada, encara que aquesta vegada per a fer el numero devien anar camuflats d’independentistes. Per sort, devien sortir ben escaldats, perquè en lloc de demostrar que som violents -que clarament era el propòsit-, van demostrar exactament el contrari, i és que la veritat és que no poden entendre que la violència és innecessària sempre, però sobretot quan es tenen uns principis democràtics justs ben afermats.
Apa nen, la pròxima vegada prova una bandera pirata o una del Klu-kus-klan, a veure si tens més èxit.

La diferència entre Espanya i Catalunya, O una de elles, és que a Espanya el fanatisme fa impossible la vida. I a Catalunya, no n’hi ha, d’aquesta mena de fanatisme.

Realment diu molt de com som que es pogués manifestar amb la “seva” bandera amb tota llibertat i sense escarafalls per part nostra. És possible que no pretengués provocar sinó que, com aquell jovent d’un 11 de setembre fent bracet amb banderes diferents, desitgi l’alliberament i el retorn tant com nosaltres.

Què és més independentista: buscar un sistema democràtic que permeti tothom els mateixos accessos a una vida normal i raonable, o establir muralles socioeconòmiques de privilegis i corrupció?

Integrar, o excloure?

Respectar, o ser violent?

Pot semblar un oxímoron, però jo penso que els independentistes són aquells que segueixen les ordres d’uns privilegis econòmics que volen fer-nos ballar la seva música rebutjable, la d’imposar fronteres socials.

Està clar que els murs de les presons no sempre reflexen a quina banda hi ha la gent que ha de ser lliure, com les fronteres geopolítiques no separen pels interessos reals de les persones.

Farta de que seguim parlant d’espanyols i espanyolistes, per bé que a partird’un excepcional que no ho sigui.

Amic Vicent, hi ha independentistes que diuen no aniran avotar més. Necessiten que els aronem com a nens petits potser, que els fem carícies i els convencem, ells mateixos sovintho demanen. Doncs bé, penso que ens fariem un favor si rescatéssim “del ramat” (ells diuen que som ramat perquè tenim intenció de votar després que enshan “estafat”), les individualitats extraordinàries (o senzilles), i les potències (o mancances) que hi ha darrera d’aquest o altre independentista. I de la nació sencera.

Ho dic perquè a la ràdio “nostra” només es parlad’Espana i l’espanyolisme, i a la premsa igual. No som res més potser, no veiem altra cosa, no som res sense ells? A mi em fastigueja i si ha de ser així què més dóna ser independents o no? Ja sé que el tema ven i dóna rèdits (només cal escoltar les declamacions amatòries del nostre preuat vicepresident al judici), però caram, sense voler ser injusta perquè benvolgut Vicent et considero objectiu, cal ser creatius per a poderconstruir, mitjançant les paraules il.lusions reals que tinguin a veureamb el nostre projecte.

Espero no ofendre ni tan sols enutjar ningú i menys a vós. Però si volem que l’independentisme surti en massa a votar cal d’obrir el focus i valoritzar el “ramat”.

El dia 3 d’Octubre, a la gran concentracio/manifestació a Sabadell, recordo que també hi havia un noi jove qua anava amb una bandera espanyola.
El vaig observar, i estic segur que tenia una actitud completament pacífica i se sentia absolutament integrat a la multitut.
Crec, sense conèixer aquell noi, que compartia amb tots els nosaltres el 95% del que volrem. El que passa és que ell se sent espanyol (i potser també català).
I jo només em sento català.
I estic segur que hi ha molta gent com aquest noi d’ahir a Barcelona i el noi de Sabadell del dia 3 d’Octubre.

Tota la gent d’ahir, demà dilluns, ha d’anar al seu banc si sap que no és del seus, i cancel.lar el compte. Si no continuem aquestes mogudes amb fets més positius, dòna la sensació que el ritme ja ens va be. I no, independentment de judicis, provocadors, reis que fan política i espanyols de merda, no saltres hem de fer feina…

Ells I nosaltres, si.
Ès així, dos mons, tant diferents que per això es difícil d’entendre-si.

Era un provocador… Per què sempre hem de parlar dels espanyols? Es mereix un article com si fos un heroi, a vegades no entenc Vilaweb. Hi havia moltes altres circumstàncies a la manifestació per destacar i destaquem aquesta?

Un nou èxit del poble català. Que vol dir també d’Òmnium i l’ANC. Cada manifestació, cada votació, cada referèndum, ens estalvia un camp de batalla ple de morts. Dels nostres i dels opositors a la independència de Catalunya. Val molt la pena, i no pararem fins aconseguir la república independent.
Les properes fites: la vaga general i la demostració anMadrid. Som-hi!

Jo no crec que fós un provocador sino algú que tot i sentir-se espanyol considera injust el judici al procès i que defensa la llibertat dels presos

Aquest noi, no sé que buscava, però duia també un llaç gros a solapa.
Va ser l’anectota singular, però lo important és destacar la importància del conjunt.
Seguim endavant !!

Aquest home, tan ple d’humanitat, valentia i força empàtica, és el premi de no haver caigut en la temptació violenta, la solució dels impotents i/o dels que se saben més forts. A partir d’aquest triomf hem d’aconseguir que a les nostres manifestacions hi hagi, també, més persones com aquesta. Gent que mai podran deixar de sentir-se espanyols i als quals hem de respectar

Molt d’acord en la majoria de comentaris de ja n’hi ha prou de parlar d’espanya. Fins i tot el judici que no es transmet a la seva, d’espanya, demostra que ja no hi tenim res a veure.
Jo també n’estic tipa de les tv i premsa que els fan el joc. L’Arrimades que es faci ella soleta la propaganda i l’Iceta i el Zaragoza.

El que m’agradaria, ja ho he demanat diverses vegades, és saber què fa el nostre govern “efectiu”. N’estic tipa que a polonia se’n fotin de Torra per que no governa i dels consellers, que son els que tenen la responsabilitat directa ningú en diu res. I les coses van cada dia pitjor!.

Vicent, un lector ahir va proposar que a les eleccions es presentés una coalició tipus Sinn Féin i que en guanyat els escons els deixessin buits perquè no hi havien d’anar a fer res al país veí. Us demano que sondegeu els partits i les associacions per veure si algú ja hi ha pensat i s’hi treballa. Ara hem de ser proactius i prendre l’iniciativa. El passat ja ha passat, sortirà a la llum la prova de qui no volia tirar endavant, però això ja fou i ara toca empènyer cap a lá República. Conciutadans, aneu al votar perquè no anar-hi és regalar la voluntat a Qui sí que hi va. O no veieu la disciplina de l’extrema dreta? Perseverem!

Ahir la mani vau ser pel dret d’autodeterminació i independència (no és cap delicte)… pel judici ignominiós contra tots…

No sé que en feia un senyor del bloc opressor però entenc el llenguatge d’en sr. Partal ja que ho fa desde l’emoció com qualsèvol persona que es senti identificada dins d’un grup i com personatge pùblic es dilueix dins la multitut i aixì ho expressa.. surten sentiments personals dins la narrativa…

Eva Salas.. en tenim que veure la cara a l’enemic per a no confondre’ns nosaltros mateixos, pot ser n’hi ha espanyols moderats i entenen el conflicte que en tenen en espanya i posiblement son bon demòcrates o republicans però insisto, el tema anava d’autodeterminació… jo amb els meus veins n’estic de conya perque “sé del pie que cojean” i jo visc a la republica independent, portes endins la meva llar… si ho explico correctament.

Per a mí també fou un plaer ser-hi una més i hi seré cada vegada que faci falta.

Jo el vaig veure i no li vaig fer ni una foto, tampoc li feia cas la gent. No em semblava q anés a provocar era un mes. Per mi si es manifesta en contra del judici ja em va bé i és tot un exemple de tolerància en la nostra societat q com diu el Vicent contrasta molt amb altres. Pot ser ens oblidem amb facilitat q molta gent de dretes i q no se sent catalana està a favor del deret de decidir el futur de Catalunya en un referèndum.

Els comentaris que trobo més perspicaços sobre el que va passar ahir, i el que ha passat aquesta setmana són els d’Eva Salas i de Rosa Gispert. Anem deixant enrere el marc mental espanyol, si us plau.
Per cert, molt bé les 350.000 persones que es van manifestar. Però, és relativament fàcil sacrificar mitja tarda de dissabte. Potser és més difícil i més farragós, i menys agraït, durant els propers tres mesos, consumir només productes que etiquetin en català ; no canviar al castellà a la mínima d’una conversa amb gent que viu aquí; donar-se d’alta en companyies nacionals de serveis , incloent els bancaris, enlloc de deixar els comptes i les nòmines en les grans entitats de matriu o voluntat espanyola. És l’economia, passerells !

L’altre dia s’estava comentant sobre la necessitat de planificar el que volem que sigui la república. No crec que sigui massa aviat. Crec que és temps de preparar el terreny. Com en els mesos de conferències arreu i de participació massiva, en aquell temps fundacional abans del 9/N, que ara ens sembla tan llunyà, toca de nou, començar a pensar què volem ser.
Perquè francament, em fa molta mandra imaginar-me una república catalana amb dos o tres partits independentistes, dos o tres partits unionistes, tots ben units per les ganes de posar banya a : mitjans de comunicació, sistema electoral, sistema judicial. Tots units per tal de ser excepcions a l’hora d’obviar la protecció de dades. Tots frisant d’establir relacions comercials amb els països que poden ser clients/proveïdors, sense aixecar la veu quan s’hi vulnerin drets humans.
És a dir, replicar l’espanyeta veïna, enlloc d’imitar el millor de països del centre i nord d’Europa, de Canadà, de Nova Zelanda. Sense idealitzar-los, però aprenent-ne les bones pràctiques.
Vam comentar que hauríem de començar a fer propostes. N’hi ha una de disruptiva, que potser no sigui convenient que llegeixin les persones massa sensibles. Es parla de limitar la gestió dels partits polítics en la seva tasca legislativa. És a dir, que vagin acompanyats de la societat civil per mitjà d’una Assemblea d’Electors, representativa de la societat, quan sigui el moment de redactar, tirar endavant, vetar, lleis. Que no tinguin l’exclusivitat. Que comparteixin la responsabilitat a l’hora de posar marcs legislatius. La seva exclusivitat ha de ser l’executiva, la de governar, per això tenen els mecanismes adeqüats. Però per establir les normes de conducta político-social, convindria que el Parlament compartís responsabilitat amb una segona cambra, que no hauria de ser el senat territorial, per redundant. Sí que hauria de ser una Consell de gent compromesa que per temps limitat garantís saba nova i pluralitat real en l’activitat política.

Potser caldria pensar-hi, i afegir més propostes per una (futura?) constitució catalana.

No no crec que fós un provocador sino algú que tot i sentir-se espanyol considera injust el judici al procès i que defensa la llibertat dels presos

Molt ben dit, Núria

També hi ha ia gent així votant l’ U D’Octubre Encara que votés NO, va desafiar lo prohibició

Aquest home el varem veure molts, a mi particularment em va semblar un poca solta curt de gambals toca nassos i de molt fàcil oblit de tant que era l’alegria de ser-hi amb els nostres, la mani va ser màgnífica!

Una editorial que aprofita una anècdota que tots vam veure, per fer notar quelcom categòric i objectibable: l’independentisme no és un moviment que separa. L’independentisme fa just al contrari; marxar i posar distància amb aquells que fan diferències, separen i donen prioritat a uns sobre altres per qüestions de posició i ideal. Aquells que converteixen en un ideal mantenir la posició distant d’uns i altres per qüestió d’estatus. I aquells per a qui el seu ideal s’imposa des de un estatus que suposen.
L’ independentisme és la sortida catalana, a la sortida espanyola. Una sortida que es toparà amb els seus límits.
Cada vegada més propers al cul del sac.

A les manifestacions de Palma en suport del referèndum a què he anat (el 2017), sempre hi va haver persones així, però en grup i provocant. La reacció fou molt balear: fer-ne comentaris d’estranyament o rialles, sense cap atac. Algun jovent els increpà i semblaren divertir-se mútuament. Però la seva policia no els hagué de defensar (ens hagués tret de la concentració en cas contrari, segurament).
Bé, que coincidesc amb les paraules de l’article. Al cap i a la fi, lluitam per deixar d’haver de lluitar a mig o llarg termini …i la victòria que celebram en el present immediat és, precisament, que som com no són ells! Pobres …algun dia potser se’ls aferrarà la nostra manera de ser, que tant sembla atreure’ls!!

Potser el que explica Vicent té una explicació molt senzilla si anem a les arrels de cada moviment ideològic:
Independentisme: drets democràtics, llibertats, drets civils, pacifisme i no violència … expliquen que ningú d’aquest moviment tingués la gosadia de dir res al de la bandera.
Amb els valors cosits a la unitat de la pàtria, la legalitat, la Constitució, la imposició i l’ “a por ellos”, és obvi que la resposta de la gent seria una altra, com tothom té clar, “espanyolistes” inclosos.
Això sempre va així!!