17.08.2023 - 21:40
|
Actualització: 18.08.2023 - 07:47
En tots els àmbits de la vida, i en política encara més, tothom té dret de tenir les seues pròpies opinions, però ningú no té dret de fabricar els seus propis fets. Els fets són els que són, de manera que cal fixar-los abans de res.
Primer fet: hi ha hagut la votació de la presidència del congrés espanyol i els diputats d’ERC i Junts, i de Compromís i Més per Mallorca han votat a favor de Francina Armengol. En el cas dels partits independentistes catalans, una de les condicions que tots dos posaven sobre la taula, la de l’ús lliure del català al congrés, ha estat acceptada, atès que Armengol ha dit que ho implantaria a partir del primer ple. L’altra condició que ha determinat el vot de Junts ha estat que el govern espanyol haja presentat a la Unió Europea la sol·licitud d’incloure el català entre les llengües oficials de la Unió.
Segon fet: Junts havia explicat que no donaria el seu vot en canvi de promeses sinó que reclamava un “comprovant”, en el sentit que complissen per avançat les seues demandes. Aquest comprovant és la carta del ministre d’Afers Estrangers espanyol en què demana que s’incloga el català al reglament de llengües europees.
Tercer fet: la promesa de promoure l’oficialitat del català a la Unió Europea és una d’aquelles coses, com el trasllat del senat a Barcelona, el traspàs de Renfe i la reforma del finançament, que el PSOE sempre treia a passejar quan convenia i no complia mai. L’abril del 2004, José Luis Rodríguez Zapatero va obtenir els vots d’ERC a la investidura perquè va prometre que intentaria que el català entrés a la constitució europea que es discutia aleshores. Cosa que no va fer. La promesa ha reaparegut unes quantes vegades d’aleshores ençà, i això ha causat una desconfiança lògica cap a tot allò que hi té a veure. Però ara la situació és diferent, perquè Espanya aquesta volta no ha fet una promesa sinó que ho ha sol·licitat de manera oficial unes hores abans de la votació.
Quart fet: la demanda del govern espanyol s’ha d’incloure a l’agenda de la reunió del Consell Europeu del 19 de setembre. No és gens probable, pel calendari, que aquell dia ja s’haja votat la investidura de Pedro Sánchez, i, per tant, si no compleix la promesa, Junts pot negar-se a votar-lo.
Cinquè fet: els diputats de Junts i els d’ERC han separat clarament les demandes per a fer de Francina Armengol la presidenta del congrés de les demandes per a fer de Pedro Sánchez el president del govern. Quines són aquestes segones no ho sabem del cert, ho sabrem els dies vinents, però sembla que inclouran l’amnistia per a tots els represaliats del Primer d’Octubre i el reconeixement del dret d’autodeterminació.
Fins ací, els fets. I ara, les opinions.
Un sector de l’independentisme, encapçalat per l’Assemblea Nacional Catalana, considera que l’acord d’ahir és un error greu perquè emblanquina el règim i allunya la independència. L’ANC diu: “Només el bloqueig de les institucions espanyoles pot precipitar la fallida de l’estat i abocar els partits espanyols a la necessitat de resoldre el conflicte català si volen governar.”
En canvi, un altre sector de gent considera que s’ha fet un tomb clar i comprovable, que hi ha una manera nova de gestionar el poder que les urnes han donat a l’independentisme. I que la prova és que després de sis anys de promeses incomplertes pels socialistes espanyols, ara hi ha un fet, una acció que no és especulativa. Això no resol, en tot cas, la gran pregunta sobre si aquest acte, si aquest fet, va en la línia d’avançar en el procés d’independència o si, tal com diu l’ANC, no és així. Si avui som més a prop de la República Catalana que no pas ahir.
Ara diré la meua opinió, que no té cap més importància que la de qualsevol lector, i que, per tant, pot obrir un debat en aquesta mateixa pàgina, espere que respectuós i sense les desqualificacions grolleres que de vegades embruten i dificulten tant la riquesa de la reflexió col·lectiva democràtica.
Crec que no som ni més a prop ni més lluny de la República Catalana avui que ahir. I que això que ha passat tan sols és que s’ha sabut fer servir l’instrument dels vots d’una manera molt eficaç per aconseguir un objectiu polític molt concret; en aquest cas, el català a Europa. Cosa que marca una diferència positiva.
També opine, tal com explicava en l’editorial d’ahir, que açò solament és el començament d’una negociació més llarga que tindrà el punt culminant en el debat d’investidura de Pedro Sánchez. I, per tant, em sembla prudent i raonable esperar a veure què dóna de si aquesta negociació abans de posicionar-me amb rotunditat i de manera definitiva.
Però, tot esperant el resultat final, la meua opinió momentània és que si Junts –o Junts i Esquerra, si és el cas– aconsegueixen, en canvi dels vots per a investir Pedro Sánchez, l’amnistia per als quatre mil represaliats i el reconeixement de l’autodeterminació, no serà pas un emblanquiment de l’estat espanyol sinó una victòria pública i clara de l’independentisme. D’un independentisme que haurà demostrat una capacitat de resistència enorme, d’haver superat l’atac violent del Primer d’Octubre, el 155, la presó i l’exili, les maniobres de tota mena, els enganys i les mentides mediàtiques, i fins i tot la pulsió autonomista mateixa per oferir, sis anys després, una victòria concreta a la gent: la derrota de les conseqüències de la decisió espanyola de provar de resoldre el conflicte per la via penal.
Això no seria prou? No. No ho seria. Però seria un avanç molt gran si hi ha una ruta que no s’acaba ací, sinó que en parteix.
I, en aquest sentit, és evident que li done molt de valor, perquè objectivament en té, a la decisió sobre el català a Europa. Però encara li done més valor al canvi de model negociador, a l’actitud davant l’estat, que té molt a veure amb la manera de funcionar de l’exili, més estatista que no pas partidista.
Si durant tots aquests anys no s’ha aconseguit res important políticament i l’independentisme ha anat reculant tota l’estona ha estat perquè no s’ha pogut, però sobretot perquè no s’ha sabut, exercir el poder que donen els vots. Era tan senzill com fer que ho complissen abans de votar-los, i això és el que va canviar radicalment ahir. Ara tenim unes setmanes per davant per a comprovar fins on arriba el poder que donen els vots a l’independentisme i l’habilitat d’exercir-lo, i, també, com d’esgotat està l’estat per a resistir-s’hi. Perquè si ara han fet una cosa que no havien fet mai, té un cert sentit demanar-nos –tal com fa l’ANC, encara que siga en una altra direcció– si no ha estat perquè ells també constaten que no podran governar si no fan passos reals per a resoldre el conflicte català.
PS. Hi ha un element que també crec que és molt important. En la legislatura passada, els independentistes que negociaven la investidura de Pedro Sánchez eren ostatges seus; eren a la presó. Però avui sembla que l’ostatge és Sánchez. Després d’això d’ahir, no té més remei que pactar amb els independentistes, o s’enfonsarà. Després d’haver pactat amb “el fugat de Waterloo”, que diu la premsa madrilenya, anar a eleccions immediatament seria un suïcidi.
La nostra feina és ajudar els nostres lectors a pensar i interpretar la realitat que vivim, i ho fem honradament i sense límits ni fronteres. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us en feu subscriptors.
Com sempre un bon editorial.
Gràcies