Aquests dies supose que, com a tothom li passa, el confinament total m’ha portat a llegir encara més. I així he trobat temps per a devorar un llibre que m’havia comprat feia mesos amb tots els articles periodístics d’Albert Camus (À Combat, Gallimard 2002). Escoltant la intervenció del president del govern espanyol Pedro Sánchez em va venir al cap immediatament un dels articles que just havia llegit la nit abans. És l’editorial que Camus va escriure el 30 d’abril de 1947 i que porta per títol ‘Democràcia i modèstia‘.

En aquest article fabulós assenyala el gran error que és en un dirigent polític la immodèstia, no ser modest. Diu que un demòcrata, qualsevol demòcrata, ha d’acceptar sempre que el seu adversari pot tenir raó i ha de reconèixer l’aportació de l’altre. Perquè, si no és així, entra en una via autoritària perillosa que el pot acabar portant a justificar, si cal, la violència per a silenciar la crítica.

És per això que Pedro Sánchez ahir va perdre una oportunitat d’or, una altra. Perquè podria haver aprofitat el seu discurs per a ser modest i reconèixer que tenien raó tots els qui ja fa més de quinze dies exigien el cessament de totes les activitats no essencials. Particularment els científics que amb tanta autoritat hi han insistit, però també, políticament parlant, el Govern Balear, la Generalitat de Catalunya i molt especialment el seu president Quim Torra, que ha hagut d’aguantar una altra campanya personal de desprestigi innoble durant aquestes dues setmanes. Però no ho va fer.

No solament no ho va fer, sinó que, al damunt, es va inventar una excusa surrealista i ridícula per a no donar la raó als qui la tenen, però sobretot per a fornir d’arguments partidistes a la seua claca de fanàtics. Perquè puguen continuar defensant un govern que és evident que fa aigües per tots els costats i puguen continuar atacant qualsevol veu crítica envers la seua gestió. Va dir, ni més ni menys, que ara era el moment adequat per al cessament total, i no abans s’entén, perquè ara arriba la Setmana Santa.

Això és ridícul. O insultant, ja no ho sé. Diumenge de Rams és el dia cinc; hi ha encara, doncs, tota una setmana sencera per a arribar-hi. Sense tenir present, a més, que la majoria de la població fa vacances en tot cas a partir de dimecres, per al qual restarien encara onze dies. Si de debò es tractés d’aprofitar la Setmana Santa, aleshores per què Sánchez no s’espera que arribe i ho activa aleshores? I si resulta que no s’espera que arribe i en canvi la mesura l’activaran en un consell de ministres d’urgència dilluns ‒i no entenc per què no l’activen demà, per cert‒, aleshores, com vol que no pensem que una vegada més anteposa la seua estratègia de partit, electoral, a la gestió de la realitat i que cerca una excusa per a no reconèixer el seu greu error passat?

El problema que té Pedro Sánchez, el problema real, dur i dolorós de què ja no podrà escapar mai més en la seua vida, és que aquesta és una mesura que la seua evident falta de modèstia ha fet que arribe massa tard: quinze dies tard, pel cap baix, i 5.550 morts tard, pel cap baix. Perquè no podem oblidar les dades així com així, com si no calgués retre comptes.

Divendres 13 de març, just abans del decret d’estat d’alarma i quan la Generalitat de Catalunya i el Govern Balear ja havien demanat el confinament total, hi havia 2.209 casos de Covid-19 a tot l’estat espanyol i ahir, dissabte 28 de març, n’eren 72.248. Divendres 13 de març els morts n’eren 120 i ahir 5.690. Divendres 13 de març al Principat, que exigia el confinament total, hi havia quatre morts, i ahir 1.070. Divendres 13 de març a les Illes, que reclamaven el confinament total, hi havia un mort i ahir, 26. I al País Valencià divendres 13 de març hi havia un sol mort i ahir 234.

La política executada per Sánchez al capdavant del govern espanyol ha alentit i dificultat la reacció dels governs que volien prendre mesures més dràstiques i més ràpides, algunes de les quals ell adopta ara en un reconeixement implícit del seu error. En això i en recentralitzar l’estat amb les conseqüències notòriament desastroses que hem vist, especialment respecte de la gestió del ministeri de Sanitat. I en declarar-se ‘autoritat competent’ amb la intenció de controlar el discurs públic tant com siga possible i de fer visible l’amenaça autoritària, donant tot el protagonisme als militars. Com explica bé Martxelo Otamendi en la seua carta setmanal als lectors de VilaWeb, ni el PP en els pitjors moments s’hi havia atrevit.

Aquestes amenaces o les crides cegues a tancar files darrere el líder únic, acríticament, no funcionen ni funcionaran a l’hora d’aturar la pandèmia. Però Sánchez ha de saber també que no frenaran ni un segon les crítiques dels qui no estem disposats a tremolar contra cap amenaça ni a infantilitzar la societat, fent-nos còmplices del seu discurs. La discrepància és necessària sempre, però ho és encara més en temps difícils.

I a tothom qui aquests dies, des del partidisme més abjecte, ha acusat de manera imperdonable, vilment, persones com el doctor Oriol Mitjà de ‘fer activisme’, de ‘ser irresponsable’ o de ‘polititzar una crisi’, li demane que s’ature un segon, si és que encara li resta cap gram d’aquella modèstia de què parlava Camus, per a repassar i assumir íntimament ells també el preu que ha significat per a tota la societat d’adoptar una política tan dolenta, horrible i equivocada com la que ha adoptat l’estat espanyol. Si és que pot.

 

PS. Això que el confinament dels treballadors no essencials siga en realitat obligar-los a agafar-se unes ‘vacances’ (confinades) que després hauran de retornar a l’empresa em supera. I això diuen que és un govern d’esquerres?

 

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.