Joan Fontcuberta (Barcelona, 1955) després de quinze anys sense exposar, torna amb un doblet. “Monstres” al Museu Can Framis de la Fundació Vila Casas i “Ça-a-été? Contra Barthes” a la Virreina són els dos projectes que coincideixen en el temps a Barcelona. Fontcuberta reflexiona, en la primera, sobre la monstruositat de les imatges que proliferen en aquest trànsit entre el vell món i el nou marcat per internet; i sobre l’escenificació de l’objecte, de la mirada i del mateix dispositiu fotogràfic, en la segona. Explica que aquestes dues exposicions són preludi de la que serà la seva opera magna, en un circuit vital i artístic que sempre és circular, diu citant Borges. L’obra de Fontcuberta és un trajecte autodidàctic cap a les arts visuals, a partir d’una formació en ciències de la comunicació que s’interessa aviat per la semiòtica i les teories postestructuralistes.

Monstres” és la vostra primera gran exposició del 2008 ençà. Què creieu que ha passat?
—Aquests últims quinze anys m’han fet més savi, més vell i més escèptic. Que no és poc. Continuo fidel a un cert recorregut però molt curiós a totes aquelles desviacions i esdeveniments imprevistos.

El vostre escepticisme és paral·lel al vostre recorregut fotogràfic.
—Tota la meva feina s’ha fonamentat en el dubte. En l’escepticisme de vegades des de la ironia, a vegades des del cinisme. Un dubte que és una eina intel·lectual de coneixement i de resistència envers la política o la memòria. Aleshores l’escepticisme que ha anat creixent no té a veure només amb l’art, sinó amb les circumstàncies que estem vivint tant al nostre país com a fora. Jo volia deixar als meus néts un món arregladet i em sembla que no serà així.

Per què coincideixen en el temps aquestes dues exposicions?
—Penso que el millor encara ha d’arribar. Aquestes exposicions són passos previs a una opera magna en construcció.

Com serà aquesta opera magna?
—Tota una reflexió sobre el llenguatge i la imatge, sobre les problemàtiques de recepció de la imatge filtrada per tecnologies que en modifiquen l’autoritat i la natura. Vinc del món de la comunicació, de la semiòtica i de l’estructuralisme i sóc autodidacte en arts visuals. No vaig estudiar mai història de l’art ni belles arts. Vaig estudiar ciències de la informació.

Sontag parla de la pulsió de fotografiar. Us hi identifiqueu? Quina era la vostra pulsió primigènia que heu continuat mantenint?
—Per mi la fotografia sempre tenia un element de meravella, de màgia. De truc de prestidigitació. La primera vegada que vaig veure aparèixer una imatge en un paper blanc en un laboratori ho vaig veure com un miracle. Va tenir un efecte molt colpidor en mi. Vaig tenir claríssim que em volia dedicar a fer miracles d’aquesta mena. De vegades explico que va ser Santa Llúcia qui em va dir que m’havia de dedicar a la fotografia. Jo veia en la fotografia una mena de lligam amb la vida, que em permetia de vincular-me amb la gent, però també amb altres ciències, com la sociologia, l’antropologia, el paisatgisme. La fotografia per a mi era un recurs per a aprofundir en molts d’aquells aspectes que m’interessaven. No he buscat mai un enfocament centrípet sinó expansiu cap a altres coses. Sempre m’ha interessat més la perifèria d’allò fotogràfic.

“El vell món s’està morint. El nou triga a aparèixer. I en aquest clarobscur sorgeixen els monstres…” Heu posat aquesta frase d’Antonio Gramsci al començament de l’exposició de Can Framis. Quin és el món que desapareix?
—El primer que m’interessa d’aquesta cita és que és falsa. Gramsci no ho va escriure, això. Estant a la presó detingut pel règim de Mussolini, va escriure una frase molt més prosaica. Però va ser la traducció de Slavoj Žižek que li va donar aquest aire i la va fer esdevenir una frase bandera que es pot aplicar a molts àmbits. En qualsevol cas, a mi em va molt bé perquè parla d’un vell món. Ell ho entén com el pas dels règims totalitaris a un moviment revolucionari. A mi, en canvi, m’interessa presentar-ho com una cultura visual arrelada en la revolució industrial i a la sensibilitat burgesa del segle XIX vinculada a una certa visió tecnocientífica que emergeix com una promesa de veritat i de memòria. La fotografia venia a suplir les limitacions de la nostra capacitat de certificar el món i volia salvaguardar-lo com a record. El nou món és el món de la computació, dels algoritmes, de la globalització, de la intel·ligència artificial, d’internet, de les xarxes socials. Aquest nou món origina un nou model d’interacció humana.

La fotografia proposa un nou model d’interacció humana?
—La fotografia l’entenc com una manera de pensar el món. Però aquest acostament visual cada vegada pren més preponderància. La imatge esdevé la matèria de la política, de la comunicació i de les relacions personals. Parlar d’imatges és parlar d’ideologia. Volia ocupar-me de la imatge en aquest trànsit; en aquesta terra de ningú que és on apareixen els imprevistos, les fantasmagories o els monstres.

En aquest trànsit és important el concepte d’autoria?
—Entenc que som en una fase postfotogràfica que es caracteritza per la massificació d’imatges. Aquesta abundància d’imatges i el fet que les imatges es desmaterialitzin porta a una crisi de l’autor tal com l’hem entès fins ara. Autor ens remet a autoritat. Hi ha una certa desautorització d’aquesta autoritat. La idea d’autor es fonamenta en el model econòmic de la creació. L’autor és propietari. Internet, al començament, anava vinculada a una cultura més llibertària i oberta, que proposava la idea de compartir en lloc de la idea de posseir.

Som davant les autories compartides?
—L’autoria tendeix a diluir-se i deixa de ser una figura que es contraposa a la de l’espectador. Hi ha una osmosi, una permeabilitat. Ja als anys seixanta Barthes o Umberto Eco parlaven de la mort de l’autor. El lector era tan cocreador com l’escriptor. Ara les tendències estan enfocades més en l’estètica de la recepció que de la producció. Els públics i les audiències tenen un paper ja no passiu, sinó actiu i performatiu en la recepció de les obres. En molts dels meus treballs m’interessa menys l’obra que els processos generatius d’aquest tipus d’obra. Per exemple, a Gastrópoda és més interessant el dispositiu que l’obra com a fet singular o particular.

De totes maneres quan vas a veure l’exposició a Can Framis, el paper de l’espectador continua essent molt passiu. Passejar i mirar.
—Els museus estan en crisi de fa molt temps. Són institucions de caràcter vuitcentista que els costa d’adaptar-se a les necessitats del segle XXI. Recordo que l’any 93 vaig participar en una exposició de la Fundació Tàpies que es titulava “La fi del museu” i que jugava amb un doble sentit: per una banda la finalitat i, per l’altra, el final del museu. Els artistes som conscients de trobar-nos en aquest embat d’una finalitat que és discuteix i un final que sembla inevitable. Els museus van néixer com a temple de les muses i com a salvaguarda d’un cert cànon, amb un ideari nacionalista romàntic. Havien de custodiar aquests mons que eren els que donaven un prestigi humanístic a un determinat estat-nació. Avui dia la situació és diferent i aquestes estructures faraòniques que tenim en herència no s’acomoden a unes necessites més dinàmiques. La creativitat d’internet és més interessant que el que podem trobar als museus. Els museus parlen sempre una mica en passat. Són fàbriques d’acumulació cultural de determinats productes artístics.

El trauma també hi és present, en aquesta exposició. De fet, hi ha dues obres que porten aquest títol.
Trauma és una paraula grega que vol dir ‘cop’. Es refereix a l’efecte o la ferida que un fet, conscient o no, deixa en el nostre esperit. Si ho apliquem a la història, podem veure que hi ha hagut episodis traumàtics. Les imatges més icòniques del segle XX són imatges traumàtiques. Les imatges de la bomba atòmica, de la guerra del Vietnam o la de les torres bessones. És curiós que quan parlem de fotografia documental sempre hi ha inherent el fet traumàtic. I m’ha interessat buscar el paral·lelisme en el trauma que poden experimentar les mateixes imatges. Hi ha un corrent de pensament que diu que les imatges tenen una vida amb el seu metabolisme. A mi m’agrada pensar que hi ha imatges malaltes o imatges que pateixen. Això em permet d’endinsar-me en els arxius buscant aquestes fotografies que es malmeten i que mostren la seva caducitat. La immortalitat de les imatges és una il·lusió fruit de la nostra supèrbia.

—Si poguéssim fer un exercici de composició del vostre rostre com us l’imaginaríeu. Seria com el de Beautiful Agony, una de les obres en què mostreu un seguit de dirigents polítics tenint un orgasme?
—A mi no m’ha interessat mai parlar de mi mateix sinó de l’obra. M’agradaria sempre quedar amagat. No sóc un artista gaire narcisista. En el món de la creació els egos són molt pesants i evidents. La historiografia s’ha equivocat quan ha donat tant valor als noms propis. A mi m’és igual qui era Picasso, el fet important és que hi ha una obra que és el Guernica, perquè l’obra és patrimoni de tots. El personatge és efímer. Respecte a mi mateix, m’agradaria passar desapercebut i per això intento amagar-me darrere de l’obra. Això no vol dir que renunciï a parlar de l’obra. Perquè quan crees una obra vols oferir-la al públic i compartir-la. Per tant, l’ensenyament per mi no és una parcel·la col·lateral sinó que és part de la creació mateixa.

Els rostres diuen molt?
—La representació del rostre sempre m’ha apassionat. Hi he treballat bastant. En una obra que es diu Darrere el mirall vaig col·leccionar retrats abans que se’n diguessin selfies. La gent es feia fotografies en els miralls. Jo ja hi veia una certa pulsió canviant, veia que les noves generacions cada vegada tenien accés a gestionar la seva aparença. Fins ara la manera com la gent es veia depenia de fotògrafs professionals, d’artistes o d’experts però ara el fet que fer-se fotografies amb un mòbil sigui tan senzill i immediat ens permet a nosaltres mateixos de construir la manera com volem ser vistos. I això és interessant en el cas de les dones, que sempre han tingut aquest paper de model i d’inspirar l’artista romàntic. El fet que tothom tingui la capacitat d’autoimaginar-se com desitgi dóna un apoderament visual molt revolucionari. En aquest treball que vaig fer de retrats era curiós de veure com es continuaven reproduint els estereotips patriarcals de la cultura popular i la publicitat, i com la dona es continuava autorepresentant com un objecte de desig.

‘Botswana Safari’ (fotografia: ACN).

—Una de les peces de “Monstres” és Botswana Safari, on es veu l’antic rei espanyol anant a caçar.
—Aquesta obra la vaig fer fa uns quants anys, abans que Juan Carlos caigués en desgràcia. I per això tenia un element més gran de risc. Era una imatge molt icònica que es va publicar a tot arreu. Amb la foto del rei anant a caçar va començar la decadència acceptada de la monarquia. És curiós perquè es va fer uns anys abans en un safari diferent d’aquell en què Juan Carlos es va trencar el maluc, però es va filtrar en aquell moment. És el moment en què es veu clar que hi ha d’haver un relleu generacional. És una fotografia històricament important com a element de maniobra política. És un mosaic fet amb tessel·les de marbre. Són petites peces de marbre que van del blanc al negre les que fan la sensació òptica de la representació. El marbre és un element sofisticat i que s’adiu bé en aquesta ostentació dels cercles del poder. El mosaic és com un antecedent de la imatge digital, les tessel·les serien els píxels d’una fotografia digital.

Abans parlàveu d’aquesta gran opera magna. Us la imagineu en format expositiu o parlàveu més d’un trajecte vital?
—Parlava d’un trajecte vital. Hi ha un petit relat de Borges –que és un dels meus gurus–, que diu que un home viatja pel món, muntanyes i boscos a través, i al final de la seva vida s’adona que tot aquest itinerari ha compost el seu propi retrat, el dibuix de la seva cara. Jo tinc aquesta ambició de pensar que allò que he fet fins ara per mi només té un valor preparatori d’allò que vull arribar a fer. Però evidentment l’important és el trajecte i no la meta a la qual s’apunta. Els artistes normalment som monotemàtics i no fem res més que donar voltes i voltes a les mateixes coses.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.