Gil de Biedma, diaris de poeta

VilaWeb
Joan Josep Isern
20.02.2017 - 11:02
Actualització: 20.02.2017 - 12:02

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

A final de 1975 un bon amic –al qual, dissortadament, ja no li puc donar les gràcies– em va regalar un llibre de poesia que acabava de sortir. El publicava Barral Editores en una col·lecció de nom ben adient, Insulae Poetarum, i es titulava ‘Las personas del verbo’. En donar-me’l em va dir: ‘El nom de l’autor és Jaime Gil de Biedma, va néixer el 1929 a Barcelona i estic convençut que t’agradarà.’ I a fe de Déu que la va encertar.

Poc després d’aquest primer contacte amb la poesia de Gil de Biedma vaig comprar el ‘Diario del artista seriamente enfermo’, que havia editat Lumen l’any anterior. A primer cop d’ull, d’aquell llibre em varen cridar l’atenció dues coses: l’elegant coberta dissenyada per Àngel Jove i una dedicatòria al pare de l’autor, mort el 1970, que no he tornat a veure reproduïda en cap edició posterior. Deia: ‘A Luis Gil de Biedma y Becerril, 1898-1970, a cuya gracia y gusto por la vida, capacidad de encanto y afectuoso deseo de llevarse bien, no hace justicia este diario de la juventud de su hijo.’

La fugacitat del temps
No en sabia gaires coses, jo, d’aquell poeta, però les poques que m’havien arribat me’l dibuixaven com un home de trajectòria personal molt diferent de la meva –aleshores jo era un incipient pare de família de 25 anys que treballava en el noble ofici d’ajudar a construir cases– però, tot i les distàncies biogràfiques, aquella poesia no només la sentia nítida i honesta, sinó que la mirada que l’autor projectava sobre el pas del temps i la fugacitat dels anys joves m’atreia fortament.

Una altra cosa que em va interessar va ser el fet que en aquelles dates Jaime Gil de Biedma era ja un poeta amb tota la seva obra feta. I he de confessar que m’inspirava molt respecte la figura d’un creador que, tot i no haver arribat encara a cinquanta anys, era capaç d’entendre i assumir que la seva veu poètica ja s’havia esgotat. Que no tenia res més a dir.

Per tot plegat vaig convertir Gil de Biedma en un dels meus poetes de referència. Un fet al qual va contribuir força la lectura, uns anys després, de ‘La poesía de Jaime Gil de Biedma’ (Llibres del Mall, 1986), la tesi doctoral, en castellà, de Pere Rovira que tinc la impressió que ha estat injustament oblidada, i també els posteriors estudis de Carme Riera sobre el poeta i els seus companys de la denominada ‘Escola de Barcelona’ iniciats, si no m’erro, el 1988.

Arribat en aquest punt, no vull deixar sense esment la dimensió de Jaime Gil de Biedma com a autor de lúcides i implacables anàlisis literàries que va aplegar en el llibre ‘El pie de la letra’ (Crítica, 1980).

Gil de Biedma pòstum
Després de la seva mort, el 8 de gener de 1990, ara ha fet 25 anys, la figura del poeta no ha fet més que créixer a mesura que anàvem coneixent alguns textos que havia retingut amb instruccions que no es publiquessin mentre fos viu. Em refereixo principalment al ‘Retrato del artista en 1956’ (Lumen, 1991) que reunia la versió íntegra del ‘Diario del artista seriamente enfermo’ a què abans he fet referència (ara titulat ‘De regreso en Ítaca’), el diari inèdit ‘Las islas de Circe’ i un text de caire professional: ‘Informe sobre la Administración General en Filipinas’, tots de 1956. Quan l’autor tenia 27 anys.

Posteriorment han anat apareixent noves recopilacions de la seva obra poètica i assagística així com l’imprescindible ‘La voz de Jaime Gil de Biedma’ (Publicaciones de la Residencia de Estudiantes, 2001), llibre acompanyat d’un CD amb l’enregistrament de la darrera lectura pública que va fer dels seus poemes el desembre de 1988, tretze mesos abans de morir. Seixanta-tres minuts que demostren que, a més a més d’un gran poeta, Gil de Biedma era un excel·lent orador i lector.

(Bé. Posats a dir-ho tot, cal ressenyar també l’aparició d’una biografia escrita per Miquel Dalmau (Circe, 2004) i l’estrena, el 2009, d’una infame pel·lícula que s’hi va inspirar. Tanco l’incís.)

Andreu Jaume, editor
I arribem al moment, ara fa cinc anys, que comença a entrar en acció Andreu Jaume. Primerament com a editor de ‘El argumento de la obra’ (Lumen, 2010), llibre que aplega la correspondència literària escrita per Gil de Biedma entre 1951 i 1989. Un conjunt d’unes dues-centes cinquanta cartes relacionades amb l’ofici d’escriure que és una veritable demostració de la magnitud intel·lectual del poeta i de la seva insaciable curiositat.

I ara amb l’edició d’aquests ‘Diarios 1956-1985’ que, tot i les intermitències temporals, constitueixen un llibre unitari que es pot entendre com una autobiografia sense concessions a la galeria. L’obra té quatre parts: ‘Retrato del artista en 1956’, ‘Diario de ‘Moralidades’ (1959-1965), ‘Diario de 1978’ i, finalment, ‘Diario de 1985’.

La primera part es divideix en dos diaris: el de l’estada a les Filipines per afers de feina entre el gener i el maig, i la reclusió, malalt de tuberculosi, fins a finals d’aquell mateix 1956 a la casa familiar de la Nava de la Asunción (Segovia). També hi trobem l’informe que redacta per a la Compañía de Tabacos de Filipinas en el qual posa en pràctica el principi que la bona prosa és tan necessària en un assaig com en un document comercial. D’aquest període –que, sens dubte, podem considerar com d’aprenentatge de l’ofici– em sembla digna de remarca la definició que fa de la poesia: ‘expresión sorprendente porque incorpora algo que uno ha sentido muchas veces sin saber que era possible expresarlo así’ (p. 256).

La gènesi de ‘Moralidades’
El nucli central del llibre, però, el trobem al ‘Diario de Moralidades’, començat el 1959 i tancat el 1965, pocs mesos abans que el poemari aparegués publicat a Mèxic a causa de la prohibició de la censura espanyola. En començar aquest període trobem l’autor treballant en els poemes de ‘Compañeros de viaje’, que publicarà el 1959, i en l’assaig sobre Jorge Guillén, que publicarà el 1960. Dos projectes que varen ser concebuts tres anys abans, durant el seu període d’artista ‘seriamente enfermo’ a Nava de la Asunción.

Són els anys en què desenvoluparà la major part de la seva poesia, cosa que ens permet d’assistir, com a espectadors privilegiats, a la llarga i laboriosa gestació de poemes fonamentals com ‘Ribera de los alisos’, ‘Un dia de difuntos’, ‘Barcelona ja no és bona, o mi paseo solitario en primavera’, ‘Intento formular mi experiencia de la guerra’ o la monumental ‘Pandémica y celeste’. És una lluita dura i sense cap mena d’autocompassió que porta al poeta a potents reflexions com, per exemple, la del 2 de maig de 1960 (p. 401 i següents) sobre les diferències i les afinitats entre la musicalitat dels versos escrits i els tons i la melodia de la frase parlada.

És l’època que, com diu Andreu Jaume al pròleg, Jaime Gil de Biedma inventa la seva pròpia forma, posa l’estructura al servei de l’acció dramàtica del poema i compon una música verbal que s’arrapa a la memòria del lector.

En l’àmbit personal és també el període que fa via cap a la maduresa. Un període amb problemes de salut, consum abundant d’alcohol, sexualitat promíscua, amistats nombroses, poc interès per la feina a la ‘Compañía’, contradiccions entre els orígens burgesos familiars i el compromís d’esquerres, alternança entre eufòria i estats depressius i uns quants problemes econòmics que es podrien simbolitzar amb la poca sort que Gil de Biedma té amb el cotxe: a cada viatge que fa no s’escapa de tenir dues o tres avaries de consideració diversa. Són, però, també anys d’anàlisi com a persona i com a poeta plantejats amb exigència i rigor en els quals el suport escrit del diari li serveix de crossa per a afermar-se mentre va teixint pacientment el que serà ‘Moralidades’.

L’estabilitat (1978), la sida (1985)                                 
En el dietari de 1978, en canvi, el panorama personal sembla ja més aclarit, molt més estable. Té 49 anys i un càrrec directiu a la ‘Compañía’ que l’allunya definitivament de les incerteses econòmiques d’altres èpoques. Viu a la part alta de Barcelona en un edifici de Ricard Bofill, des de 1972 té una segona casa a Ultramort (Baix Empordà) i des de 1977 conviu amb Josep Madern, que dotze anys després serà el seu hereu. Els problemes de salut, però, es mantenen, agreujats per una creixent hipocondria i, pel que fa al vessant creatiu, la persiana de la botiga és definitivament abaixada.

El diari de 1978 s’acaba a l’estiu amb un paràgraf estremidor: ‘Nada más triste que saber que uno sabe escribir, pero que no necesita decir nada de particular, nada en particular, ni a los demàs ni a sí mismo. Vale’ (p. 622).

El diari de 1985 és encara més breu i angoixant, sens dubte a causa del tema i pel to notarial amb què l’enfoca. Comença a final d’octubre quan ingressa en l’hospital Bichat-Claude Bernard de París per tractar-se de la sida, malaltia de la qual ha començat a tenir els primers símptomes durant l’estiu, i acaba l’1 de novembre, quan se’n torna a Barcelona per afrontar el que seria l’etapa final de la seva vida.

La feina de l’editor
Per damunt de qualsevol altra consideració, aquests ‘Diarios 1956-1985’ denoten la feina d’un editor preparat que coneix el seu ofici i l’autor sobre el qual treballa. Un parell de detalls ho demostren: en primer lloc, el repertori de notes a peu de pàgina, complement discret però indispensable al text que llegim sense que se’ns embafi amb informació supèrflua; i en segon lloc, la cronologia final que, lluny d’embrancar-se en elucubracions de caire biogràfic, se centra en tres elements fonamentals per a entendre la vida i l’obra de Jaime Gil de Biedma. De cada any, per exemple, se’ns explica quins llibres llegeix, quins textos (poemes, articles, traduccions…) escriu i quins viatges o fets estrictament literaris viu.

Ja sé que són mals temps per a la lírica, aquests que ens toca de viure, però jo recomanaria al lector que si vol entrar en l’univers d’aquest home, un dels poetes més importants en llengua castellana del segle XX, compagini la lectura d’aquests diaris acabats de publicar amb la correspondència editada el 2010 i, com a reforç imprescindible, qualsevol de les edicions recents que s’han fet de la seva obra poètica i assagística. Per exemple, la ‘Poesía y prosa’ (Galaxia Gutenberg, 2010), i els estudis de Carme Riera i de Pere Rovira (aquest, si encara es pot trobar).

Més notícies

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €