El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Josep Tarradellas torna a ser aquí. Edicions Dau publica, juntament amb Montserrat Catalán, de l’Arxiu Tarradellas, el llibre ‘Josep Tarradellas. El retorn del president (juny-desembre 1977), que descriu el retorn de Josep Tarradellas a Catalunya com a president. El volum inclou texts institucionals, cartes, notes personals i un seguit de discursos, entre els quals el famosíssim ‘Ja sóc aquí!’, que surten de l’arxiu. S’hi destaquen dos textos: el dietari de Tarradellas i un enregistrament inèdit del president dies després de la famosa entrevista amb Adolfo Suárez. VilaWeb ha entrevistat l’historiador, i pintor, Enric Pujol (1960), autor de l’estudi de vuitanta pàgines que acompanya el llibre. A través de Pujol i Tarradellas viatgem a un món que sembla molt diferent del d’ara (el PSC reivindicava la reunificació dels Països Catalans) i molt semblant alhora: com aleshores, som en plena transició.

Heu fet un llibre dedicat només a un any.
—L’any 1977 és quan passa tot. T’hi jugues el ser o no ser. Són els mesos que van des de les eleccions fins a final d’any: el reconeixement de la Generalitat, el retorn del president i la conformació d’un executiu d’unitat a la Generalitat. L’únic que hi ha hagut fins ara. Amb els comunistes i tot, malgrat que els americans pressionaven perquè no hi entressin. Doncs hi van entrar per voluntat de Tarradellas. Ho diu Bricall, testimoni directe. Aquell va ser un autèntic govern unitari, amb l’exclusió d’AP, que tenia molta poca representativitat.

Qui en defensava el retorn, al principi?
—Gent molt radical. L’extrema esquerra d’aquells moments, en Xirinacs, els independentistes, tots els partits comunistes a l’esquerra del PSUC, els socialistes i ERC. Té un suport més ampli d’allò que la gent havia dit. Es veu com un element de radicalitat democràtica. Els qui s’hi oposaran, no d’una manera oberta, però sí més soterradament, són Convergència, perquè Pujol és l’alternativa de Tarradellas, i el PSUC. Però al final l’acceptarà tothom. I això que, en el fons, molts no es pensaven que funcionés. A les memòries de Jordi Pujol s’explica: ni ell ni ningú no es pensava que la Generalitat tornés. Es pensava que es crearia un altre organisme.

Tarradellas i Pujol. Un clàssic. On neix la discrepància?
—Pujol no veia clara la viabilitat del retorn, i acceptarà a la comissió dels nou, que és un organisme de l’oposició espanyola. Cosa que Tarradellas no vol. Ell vol que es negociï amb el president de la Generalitat, de tu a tu. Aquí neix la rivalitat Pujol-Tarradellas. Serà molt una cosa de lideratge. I ja anys abans, hi ha el testimoni de Jordi Solé Tura. Es troba amb Tarradellas i el president li diu: ‘Mira, aquest en Pujol, cal vigilar-lo, perquè si no ens fotrà a tots.’ Tarradellas.

Per què el PSUC no volia que tornés, Tarradellas?
—No és que no volguessin que tornés. No volien que liderés. Hi havia una connivència tàcita entre el PSUC i Convergència. El referent de l’esquerra havia estat el PSUC. I es volia que continués essent així. Jo havia estat del PSUC. Tenia 15, 16 i 17 anys. I ho recordo: es feia córrer allò de ‘No volem titelles, fora en Tarradellas’. Coses d’aquestes. Però oficialment no va haver-hi cap enfrontament. Era soterrat. En el cas del PSUC, la intenció era d’hegemonitzar l’esquerra ells.

Aquesta època comença amb una victòria a les eleccions espanyoles inesperada: a Catalunya guanya el PSC.
—I un PSC que no era delegació del PSOE. Es va aliar amb el PSOE per les eleccions, cert, però era un PSC molt radical. Molt. Impensable ara: parlava de la reunificació dels Països Catalans i de la lluita antiimperialista. El PSC-Congrés era això. I tenien rivalitat amb els socialdemòcrates, del PSC d’en Pallach. Aquest PSC acusava el PSUC de sucursalistes. Doncs guanyarà les eleccions contra pronòstic gairebé. S’esperava que guanyés el PSUC, el partit antifranquista per excel·lència. I amb molta incidència social. Doncs no. El mapa polític no s’havia configurat. S’anava conformant, tot eren sorpreses. Com un magma. Tothom era feble. Fins i tot Madrid era feble. I això explica la possibilitat que tindrà de negociació Tarradellas. Els resultats electorals no van ser els que Madrid havia programat. Tant si guanyava UCD de Suárez com la Convergència de Pujol, ho tenien dissenyat. Però els resultats alteraran les coses. I aleshores Madrid reprendrà les negociacions amb Tarradellas, que tenia aturades. Havien tallat. L’opció de Tarradellas va ser fer-se valer. En aquest context de feblesa Tarradellas era un mal menor, des del punt de vista de Madrid, per moltes raons. D’entrada, l’esquerra que havia guanyat no se sabia com era.

TarradellasSuárez

Punts forts de Tarradellas?
—L’experiència política de govern. I en situacions límit: Tarradellas va estar en un govern enmig d’una guerra, i amb processos de col·lectivitzacions. Haver viscut en una democràcia consolidada com França, i també d’aquella manera convulsa, li donava una perspectiva que l’altra gent no tenia. Penso que el bagatge li anirà a favor. I va saber sortir-se’n. I aconseguirà una cosa que ningú no es pensava: el tracte bilateral Catalunya-Madrid. Això és molt important. Penseu que el restabliment de la Generalitat, i el retorn de Tarradellas, es fa abans de l’aprovació de la constitució espanyola de l’any 1978. Aquells franquistes reformistes van fer més concessions per necessitat política, que no un PSOE o un PP d’ara. En tot aquest complex tan complicat, Tarradellas va tenir talla de polític. La situació era explosiva. El procés d’independència d’ara no es pot ni comparar en absolut amb el procés que hi havia en aquells moments: morts, atemptats, manifestacions pel carrer, militars amenaçant que s’aixecaven.

Punts febles?
—Ell mateix reconeixia que la idea de la Generalitat era feble. La guerra havia estat molt traumàtica. I ell havia promogut el decret de col·lectivitzacions. Aquí hi havia sectors molt contraris a Tarradellas. El veien com algú que havia fet un experiment anarco-comunista. I era cert. Era vist com el papu per als conservadors catalans. I la institució podia resultar afectada pel seu paper.

Qui eren els seus  homes lleials?
—Bricall, Ortínez, Frederic Rahola o Josep Lluís Sureda. I dels partits, Joan Raventós, del PSC. Eren amics. Els socialistes donaran via a Tarradellas. Convenceran al PSOE perquè hi doni suport. I més partits. ERC hi donarà un suport molt decidit. Amb Heribert Barrera, hi havia vincles gairebé personals. El veien com algú que podia aglutinar. I el que quedava de l’assemblea també donarà suport a Tarradellas. Un espectre decantat cap a l’extrema esquerra

Editeu un enregistrament de Tarradellas fins ara inèdit.
—Surt de la reunió amb Suárez, que ha anat fatal, li anul·len l’entrevista amb el rei. Es veia mort políticament. I en deu dies, se’n surt. I es vol dir a ell mateix què ha passat. Per això es grava a ell mateix. I podem escoltar la seva veu. La gràcia és veure què pensava ell just després dels fets. I comparar-ho amb la manera com ho explica anys després, en el seu dietari. Tots fem igual. Ho arregles. Amb el temps. I aquesta entrevista ens diu coses que no s’havien dit abans. I jo hi dono molta importància.

Per exemple?
—En aquesta discussió amb Suárez, li diu: legalitzar el Partit Comunista no va ser tan difícil que això. Perquè hi havia una quanta gent que hi estava d’acord, a legalitzar el PC. El retorn de Tarradellas i de la Generalitat, poden voler-lo molt els catalans, però Espanya no ho vol. Això li ho diu. Aquesta revelació ens diu molt de com estaven les coses. I de com estan. I de la necessitat que els catalans tenien d’un reconeixement, si no de la Generalitat republicana en tant que republicana –perquè es va haver d’adaptar–, sí d’uns drets històrics catalans. Vulgues que no, és reconeixement de drets històrics. Per una altra banda Suárez i el rei eren molt febles. Molt. I tenien unes enquestes que no els sortien bé. La república guanyava la monarquia. Si Catalunya deia que sí, decantava el suport a favor de la monarquia. Aquest va ser un dels famosos pactes de la transició. Monarquia en canvi de Generalitat.

Enric Pujol
Enric Pujol, historiador

—Monarquia en canvi de  Generalitat?
—Sí. Jo crec que sí. Autogovern amb continuïtat. Per això Tarradellas, quan s’acaba l’entrevista, diu: ‘Doncs, miri, Catalunya no donarà suport a la monarquia d’Espanya.’ Va notar que eren febles.

Quina importància té el dietari de Tarradellas que es publica?
—Parcialment, ja ha estat publicat en unes memòries, Ja sóc aquí. Però aquí, per primera vegada, en tenim el text sencer. I amb els documents annexos pertinents. El dietari és el pensament posterior de Tarradellas. I es pot comparar amb el pensament immediatament després de l’enregistrament.

Quina valoració final en feu, del personatge?
—El 1977 ell farà l’acte polític de restabliment de la Generalitat. És la seva obra. I per això crec que la figura de Tarradellas creixerà amb el temps. Jo mateix en sóc exemple: vinc d’una tradició política molt crítica, cap a ell. I en canvi ara crec que la seva aportació és bàsica. Per mi, el fet de constituir un govern d’unitat crec que també és un gran encert. Això és una força que no hem sabut jugar prou. Altra cosa és quan Tarradellas deixa de ser president, que actua amb més filies i fòbies. Però la gent, quan la jutges, també l’has de jutjar pels encerts.

Paral·lelismes entre aquells anys i ara?
—Viure un moment de transició. De febleses de tothom. El que en sàpiga més, de política, és el que se’n sortirà. Aleshores el president de la Generalitat, Tarradellas, va tenir un paper. Ara el fan el parlament i el govern. Hi ha la necessitat de la unitat interpartidista i de mobilització de la societat civil. Hi ha la necessitat d’un pacte bilateral, de tu a tu, entre Catalunya i Espanya. I, naturalment, viure una transició democràtica i pacífica. Si va ser possible avançar d’una dictadura a una situació democràtica per què no hi ha d’haver un procés democràtic d’independència? O de consulta, si més no. També compartim que és un moment de fase àlgida de demanda d’autogovern. Ara molt més extremat.

I diferències?
—Una, segur: l’actitud dels dirigents de Madrid. Aleshores van agafar el bou per les banyes i feren un pas molt impopular a l’Espanya de l’època, més que no pas legalitzar els comunistes: restablir la Generalitat. Ara Madrid només respon amb immobilisme i intransigència.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.