08.05.2018 - 22:00
|
Actualització: 09.05.2018 - 07:22
L’any 1997 la fundació alemanya Heinrich Böll em va convidar a fer una conferència a la capital turca, Ànkara. L’objectiu era que un grup de periodistes europeus pressionàssem en favor de la llibertat d’expressió fent actes simultanis en diversos llocs. Quan vàrem arribar on era previst que fes la conferència va resultar que el govern l’havia prohibida. La policia era a la porta i no deixava entrar-hi el públic, format especialment per periodistes. Jo, naturalment, em vaig prestar a fer el que calgués. A mi sols em podien expulsar del país, de manera que vaig demanar als organitzadors que m’explicassen què calia que digués, i els vaig fer saber que no tenia cap inconvenient a convertir la meua conferència, que en principi havia de ser més o menys acadèmica, en un acte reivindicatiu. Finalment, la conferència es va fer a la seu de la Unió d’Arquitectes, amb els assistents assabentats pel boca-orella i la policia sense temps de reaccionar. Vaig tornar a casa molt content d’haver ajudat els valents companys turcs que lluitaven per la democràcia i confiat que aquella excursió seria una anècdota que amb el pas dels anys restaria oblidada fins i tot per a mi.
Ahir me’n vaig recordar, i molt. Hi pensava mentre anava cap a la cantonada de Barcelona on hi ha el Departament d’Interior. Hi pensava perquè, vint-i-un anys després, havia de tornar a fer una conferència prohibida. L’ADIC d’Interior m’havia convidat feia setmanes a parlar sobre les implicacions del 155, com també m’havien demanat –i havia fet amb molt de gust– diversos departaments de la Generalitat. Despús-ahir els organitzadors em van avisar que, de sobte, la conferència d’Interior havia estat prohibida. I jo vaig reaccionar com vint-i-un anys enrere a Ànkara. Simplement els vaig demanar què volien que fes. Em van proposar de fer la conferència al carrer i vaig acceptar-ho. Evidentment, no vaig fer tampoc la conferència prevista originalment. Una gentada, per a mi sorprenent i per als organitzadors molt reconfortant, s’aplegà en aquell acte, que era de desafiament a la prohibició, d’afirmació democràtica.
A Ànkara, vint-i-un anys enrere, un grup de periodistes i ciutadans valents va desafiar totes les pressions. I d’aquell viatge varen nàixer iniciatives com Bianet, que fa dècades que combat per la llibertat d’expressió i de premsa en primera línia, els primers entre els primers. I ahir, també, quan passaven pocs minuts de les dues, dotzenes de persones es van anar acostant a poc a poc, en colles petites, al cercle que havíem dibuixat davant el departament, entorn d’una eina tan perillosa com un micròfon. Era gent que baixava del departament mateix, gent d’uns altres ADIC i veïns solidaris. I vaig començar a parlar dient-los que aquell acte era un acte estrany, però que estàvem disposats a fer tantes coses estranyes com calgués fins a aconseguir la victòria.
Ho vaig dir, com a Ànkara, pensant en la victòria de la llibertat d’expressió, de la llibertat d’informació i de la democràcia. Però també, a més i a Barcelona, en la de l’autodeterminació, la de la independència, la de la República, la d’un estat nou digne per a tothom. Les prohibicions originen sempre respostes i això ja ho haurien de saber els qui –ací i allí– ens voldrien muts, callats i quiets. Per si de cas, els ho recordarem sempre que calga.
Determinades prohibicions resulten, a més a més de lamentables, inútils i ridícules. Segurament, el fet de prohibir la conferència a la seu d’interior, va augmentar la quantitat de públic assistent al carrer. Però és que, d’altra banda, la repercussió mediàtica, és segur molt més gran. I el descrèdit i la sensació d’impotència dels qui prohibeixen, immensa. Ells necessiten un espai físic concret, per a no dir res. El qui té alguna cosa per a comunicar, ho pot fer en qualsevol lloc. I els qui volen escoltar, ho escoltaran igualment. S’ha acabat el callar. Ja no fan por. Som els qui varem guanyar-los el 1-O.