A començament d’aquest mes el New York Times publicava un article demolidor titulat ‘Els fantasmes que Espanya intenta ignorar’. L’article es basava en una obvietat que molta gent s’estima més no veure: ‘A Espanya no s’han passat comptes, no hi ha hagut cap equivalent de la desnazificació de les forces de la funció pública, del poder judicial ni de la seguretat. Per a consolidar l’esperit de l’amnèsia, de dalt a baix, hi va haver una llei d’amnistia el 1977, que impedeix qualsevol procediment legal sobre els crims comesos durant la guerra civil i la dictadura; Espanya no va fer res de semblant a una comissió “de la veritat i la justícia”’, deia l’article.

La setmana passada l’ajuntament d’Arenys de Munt va tornar a obrir camí en aquest sentit: aprovà la primera moció –si no m’equivoque– que demana la derogació de la llei d’amnistia del 1977 i la creació d’un tribunal per a perseguir els criminals franquistes. La moció va ser duta al ple per dos regidors, Josep Manel Ximenis i Esther Sànchez, que es van presentar a les eleccions per la CUP, i va ser votada per unanimitat dels 12 regidors presents: 5 d’ERC, 3 de CiU, 1 de la CUP, 1 del PSC i els dos regidors que presentaven la moció. L’únic regidor del PP que hi ha no va acudir al ple.

L’Ajuntament d’Arenys de Munt i més institucions ja havien aprovat mocions en favor de la memòria històrica i de la persecució dels crims franquistes. Però aquesta vegada crec que fan un pas endavant que ens hauria de fer reflexionar a tots.

La llei d’amnistia va ser celebrada perquè significava l’alliberament de la major part dels presos polítics que encara romanien en les presons el 1977 –tot i que és ben significatiu de recordar avui que quatre presos polítics independentistes catalans van restar explícitament fora d’aquella amnistia: Àlvar Valls, Carles Sastre, Montserrat Tarragó i Josep Lluís Pérez.

Aquesta celebració va ofuscar el significat real i tenebrós de la llei, que no era sinó impossibilitar qualsevol judici contra el franquisme i contra els seus funcionaris o polítics. Cada dia és més evident, això. Les querelles contra el franquisme de la justícia argentina, per exemple, reboten una vegada i una altra en aquesta llei. I ningú no pot discutir que, trenta-nou anys després de ser promulgada, ni un sol funcionari ni polític franquista no ha estat dut davant la justícia amb èxit. Per si hi ha ningú que tinga cap dubte sobre la significació d’això, n’hi ha prou de recordar que l’ONU ha reclamat una volta i una altra a Espanya que derogue la llei d’amnistia del 1977, perquè la considera incompatible amb els drets humans, car impedeix la persecució judicial d’assassins i torturadors. Però no n’ha obtingut mai cap resposta –ni quan ha governat el PSOE ni quan governa el PP.

Canviar aquest estat de coses a Espanya sembla impossible. Ni el PP ni Ciutadans no en volen sentir parlar. I jo diria que el PSOE tampoc. Rodríguez Zapatero va fer un pas endavant quan promulgà la llei de memòria històrica, però se n’han obtingut resultats ben migrats: els morts continuen a les carreteres i ningú no ha estat perseguit per allò que va fer.

Als Països Catalans, en canvi, la sensibilitat envers aquest tema creix molt i cada dia sembla més concreta i directa. Les exhumacions dels cadàvers de la fossa de Porreres, a Mallorca, han estat una sotragada política. Al País Valencià la dignificació de la memòria ha pres volada amb el canvi recent de noms de carrers a Alacant. I al Principat el parlament ha reclamat la nul·litat dels judicis del franquisme.

Ara la moció de l’Ajuntament d’Arenys de Munt és un pas endavant molt important i seria molt bo que l’aprovassen també moltes més institucions. Perquè va a l’arrel del problema, però també perquè proposa que el nou marc legal català siga activament antifranquista. Perquè demana explícitament que la república catalana acomplesca aquella desfranquització que reclamava el New York Times. I perquè deixa clar que això potser a Espanya no es podrà fer mai, però ací sí que es podria fer ara. Precisament perquè som a punt de deixar enrere la constitució espanyola i l’herència política que l’acompanya.

PD: No cal dir si en seria, d’oportú, això, justament ara que un jutge que era policia franquista aplica el codi penal de la dictadura contra Joan Coma; o quan, com va denunciar ahir mateix Francesc Homs, l’estat fa passos cada vegada més clars cap a l’autoritarisme i la regressió de les llibertats democràtiques.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.