12.06.2023 - 21:40
|
Actualització: 13.06.2023 - 11:38
Segons l’acord que van signar ERC i la CUP per assegurar el vot de l’extrema esquerra a la investidura, el president Aragonès s’hauria hagut de sotmetre a una moció de confiança parlamentària el 23 de març passat. No ho va fer.
Aquella moció de confiança havia d’haver servit, sobretot –aquest era l’acord–, per a valorar com havien anat les negociacions amb el govern espanyol; certificar, si fos el cas, que la via del diàleg no portava enlloc; i obrir una via de confrontació que es correspondria amb allò que el president Aragonès havia dit en el moment de ser investit, quan va afirmar que venia a rematar el procés d’independència.
Quan Junts es va afegir a l’acord que havien signat prèviament ERC i la CUP, el partit del president Puigdemont va decidir d’entrar al govern, cosa que els anticapitalistes no havien considerat mai. I el van formar. Els consellers van prendre possessió dels càrrecs el mes de maig del 2021 i avui és bo de recordar que dels catorze consellers que ho van fer aquell dia només en queden cinc en el seu lloc: Laura Vilagrà, Roger Torrent, Tània Verge, Joan Ignasi Elena, reprovat pel parlament, i Natàlia Garriga. Tot un rècord.
Evidentment, la gens habitual decisió de Junts d’abandonar el govern, vist que no servia de res per al procés d’independència, té molt a veure amb aquest ball de noms. Però no s’acaba ací. Ahir el president Aragonès va fer plegar tres consellers, un dels quals havia entrat en el govern tot just a l’octubre, quan els militants de Junts, en un exercici de democràcia interna, havien votat de deixar sola Esquerra al capdavant del consell executiu.
El resum? Un acord d’investidura traït. Tres governs en dos anys i un mes. 21 consellers per a 14 càrrecs. I tan sols 33 diputats –dels 74 originals que van signar l’acord– donant suport a un govern caòtic, agònic, trencat i sense rumb. 33 dels diputats originals a favor i 41 dels diputats que van portar Aragonès al govern en contra. 33 del total de 135.
I com reacciona a això el 132è president de la Generalitat? Bé, ahir va ser molt clar quan li ho van demanar. Va reconèixer sense embuts que si feia un nou govern ara i canviava tres consellers era perquè volia arribar com a president fins al final de la legislatura, és a dir, fins al març del 2025. Només diré que pel bé del país esperem que no siga així.
Perquè Aragonès invoca sempre l’estabilitat, amb aquesta manera fofa d’encadenar paraules buides de significat que té per costum de fer servir als discursos. Però la realitat és que la terra es va movent sota els seus peus d’una manera volcànica. Tres governs en dos anys, poca broma. La majoria àmplia dels diputats que el van investir en contra seu i una minoria parlamentària donant-li suport, tan minsa com no s’havia vist mai.
I això sense entrar a parlar dels 300.000 vots perduts en les eleccions municipals –que representen més d’una tercera part del vot que tenia quatre anys abans i són, per tant, un símptoma claríssim de la desafecció i el rebuig dels seus electors. I del fracàs ara ja indiscutible de les estratègies imposades per Oriol Junqueras, aquell diàleg impossible amb Madrid, aquella submissió inexplicable al PSOE, el seguidisme dels comuns que ha condemnat Ernest Maragall i el més que fracassat assalt a l’àrea metropolitana, tot en nom d’una ampliació de la base que brilla per la seua absència.
Les eleccions espanyoles del 23 de juliol és evident que poden ser molt dures per a ERC i complicar la voluntat del president. És una profecia que els tretze diputats actuals no els aconseguiran ni de lluny i el sondatges preveuen una segona patacada del nivell de les municipals o més gran i tot. Fins i tot amb una tendència a l’alça de Junts que pot superar un Gabriel Rufián que ara de sobte s’ha posat a piular en català, com si fóssem tots uns imbècils, desmemoriats. I si el pronòstic es compleix Pere Aragonès voldrà aguantar tant com vulga però ja veurem si és capaç de continuar fent ulls clucs a una realitat tan demolidora.
Jo ja ho entenc, que a Calàbria són conscients que no tornaran a governar en molts anys i volen gaudir de les prebendes tant com siga possible. Però, com deia l’anterior president que era militant d’ERC, Josep Tarradellas, en política es pot fer de tot, però és convenient d’evitar de fer el ridícul.
PS1. Diversos lectors m’han comentat que l’ús que en feia -en la primera versió d’aquest editorial- d’una expressió tradicional podia interpretar-se com un insult personal al president Aragonès. No era en absolut la intenció i per tant l’he retirat i demane disculpes als lectors. I evidentment també, i en primer lloc, al president Aragonès.
PS2. Ahir es va morir Silvio Berlusconi i per això avui us oferim aquest fantàstic article del director de FanPage, Francesco Cancellato: “Com seria Itàlia si Berlusconi no hagués existit?”
Pssst! Sé una manera de fer caure l’Aragonès, el governet i tot el botifleram dels partidets rendits que pacten amb els 155. És un secret, no ho diguis a ningú!
Votar partits inèdits fins ara, ja saps a quins em refereixo, oi?
Aquells que no us agraden.
Què hi podem perdre?
Ja és hora que Catalunya deixi enrera l’adolescència i esdevingui adulta!
Tu que trïes, pastilla blava o vermella, Partal?
//*//