26.05.2024 - 21:40
|
Actualització: 27.05.2024 - 17:10
Demà farà un any que el PP i Vox van obtenir més diputats que el PSPV i Compromís a les eleccions a les Corts Valencianes. Les urnes del 28 de maig de 2023 posaven fi a dues legislatures de governs progressistes que, a la vegada, havien posat fi a més de vint anys de majories absolutes del Partit Popular. El PP va arribar als comicis del 2015 corcat per escàndols i casos de corrupció. Abans de la votació, ningú no dubtava que s’acabava una era. L’any passat, en canvi, ningú al Botànic va saber o no va voler identificar una pulsió de canvi que va agafar tothom per sorpresa. Dotze mesos després costa que cap dels governants anteriors diga públicament què van fer malament.
Aquest any que ha passat ha representat un bany de realitat que ha capgirat el mapa polític valencià com un calcetí.
Les primeres provocacions
Encara no fa una setmana que quasi simultàniament es produïen dues imatges que podrien resumir aquest primer quart de legislatura de l’extrema dreta. L’una és la de la vaga general de l’ensenyament, amb les dues manifestacions multitudinàries a València i més mobilitzacions pel país. L’altra és la de Joan Baldoví exhibint una nina Barbie a la trona de les Corts. Uns mesos abans va mostrar una revista Camacuc i els diputats del PSPV van mostrar fotografies de represaliats pel franquisme i etcètera.
Totes aquestes imatges tenen un denominador comú. A les Corts s’ha imposat el discurs de l’extrema dreta del torero Vicente Barrera i, per bé que el PP de Carlos Mazón prova de posar-hi pegats, allò que resta és la imatge d’un govern que va en contra de la llibertat d’expressió; que censura aquells que no pensen com ells; que trau l’espantall del pancatalanisme amb qualsevol excusa; que denigra la diversitat de gènere; que ni tan sols es posa del costat de les víctimes en els casos de violència masclista; que és incapaç de reconèixer que Franco era un dictador i que encara hi ha milers de víctimes soterrades en fosses comunes; que diu que a Estellés no el coneixen ni a casa seua; que cal desprestigiar l’Acadèmia Valenciana de la Llengua perquè “catalanitza el valencià”; que consideren que els bous són cultura i que cal fer estanys artificials davall els ponts del caixer vell del riu Túria per a evitar que hi visquen sense-sostre, per exemple.
La resposta de la societat
Els embats de la guerra cultural de l’extrema dreta contra els valencians van començar molt aviat. Pocs dies després d’haver pres possessió tant als ajuntaments com al Consell i a les Corts, van començar a caure les màscares. De bon començament semblaven globus sonda, petits anuncis per veure si la ciutadania reaccionava. Primer va ser la censura de revistes a l’Ajuntament de Borriana. El responsable és el regidor de cultura, Jesús Albiol, que també és diputat a les Corts. Camacuc, el Temps, Cavall Fort, fora, va dir. També va provar d’eliminar tots els llibres que tracten temes de gènere que són a disposició dels infants a la biblioteca. Més recentment, ha estat incapaç de dir amb correcció el títol d’un film que ha guanyat uns quants premis internacionals.
A Torrent, l’ajuntament va decidir que la trajectòria del músic Vicent Torrent no era prou significativa per a donar nom a l’auditori de la ciutat… Cada dia una provocació que no va quedar sense resposta per part de la ciutadania, que es va subscriure a Camacuc i que va fer un acte de desgreuge a Vicent Torrent, per exemple.
El perfil baix dels primers mesos
Malgrat aquestes provocacions tan sorolloses que van copar tot de titulars durant l’estiu, els primers passos de govern del Consell de Carlos Mazón van consistir a criticar la gestió del Botànic i posar en evidència la manca de preparació d’alguns dels consellers proposats, com ara Elisa Núñez, la titular de Justícia que va tardar mesos a canviar l’equip del servei d’emergències. Tot l’estiu passat, amb l’onada de calor i el perill que hi havia que hi hagués grans incendis, va mantenir els alts càrrecs del Botànic que fins i tot van fer públiques les cartes que havien adreçat a una consellera que no els feia cabal i que els obligava a romandre als càrrecs.
El conseller de Cultura també va tardar prou a renovar part del departament. Fent honor al centralisme que tant li agrada a Vox, tots els nomenaments havien de venir directament de l’entorn del dirigent Santiago Abascal o, si més no, els havia d’aprovar ell, directament. És el cas de Paula Añó, la secretària de Cultura que va aterrar a València el mes d’agost procedent del passeig de Gràcia de Barcelona, on havia exercit de martell contra els CDR. El seu valor principal per a dirigir la cultura valenciana és haver participat l’any 2019 en un programa de televisió per denunciar les manifestacions contra la sentència del procés. A les primeres declaracions va dir que venia disposada a encetar una guerra cultural i va titllar Esquerra i Junts d’ultradreta.
Després de Falles, l’ofensiva
Aquests dies, les Corts tramiten les cinc proposicions de llei presentades pels grups parlamentaris del PP i de Vox. Les van presentar totes juntes el dia 21 de març, passat Falles, i les volen deixar totes aprovades el mes de juliol, abans d’acabar el curs parlamentari i quan farà un any de l’entrada a les institucions.
Les cinc lleis que canviaran són un capgirament total de l’estructura legislativa del Botànic. D’aquesta manera, la dreta i l’extrema dreta han complert aquella norma no escrita que diu que els governs han de prendre les decisions que poden ser més impopulars o els poden causar més maldecaps el primer any de legislatura i el segon perquè quan arriben les eleccions, la ciutadania ja no ho recorde, els ànims estiguen més calmats i els ecos de les protestes ja s’hagen apagat.
L’aparell legislatiu del PP i Vox toca la major part de les potes de la vida de la gent. D’una banda, canvia la llei de la radiotelevisió pública. Canvia el model amb què el Botànic va restituir el servei públic després de l’apagada causada pel PP l’any 2013 i torna a dipositar tot el control a mans de la majoria parlamentària. Pel camí ha eliminat el fet que el català en siga la llengua vehicular, ha llevat atribucions al consell de redacció i anuncia que redactarà un nou llibre d’estil.
Suprimeix la llei de memòria democràtica per una altra que ha anomenat “de concòrdia”, que es doblega a les tesis de Vox per equiparar les víctimes del franquisme amb les del terrorisme, i per posar al mateix nivell la dictadura de Franco que la República espanyola, per exemple.
Canvia també la norma que regeix l’Agència Valenciana Antifrau i, sobretot, facilita l’elecció del director amb unes majories no qualificades. Al mateix temps rebaixa les normes de transparència per als alts càrrecs de la Generalitat i, per exemple, els permet de compatibilitzar l’exercici de càrrecs públics amb la participació en empreses privades.
I la joia de la corona d’aquest edifici legislatiu de l’extrema dreta és la reforma de la llei educativa. El conseller José Antonio Rovira va començar la legislatura tot demanant que es rebaixassen les normes del català, que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua siga comprensiva amb allò que va qualificar de “el valencià que es parla al carrer”. Ho va dir en castellà cinc segons abans de proclamar que ell ve d’Alacant i que, és clar, allà el “valencià es parla poc” [en castellà]. Mentre deia això ja havia posat a treballar el seu departament en el text de la llei de “llibertat educativa” que, en realitat, és un eufemisme per dir que el català serà arraconat a les escoles. Això i la mala gestió a les Escoles Oficials d’Idiomes, a les adjudicacions de places del professorat al començament del curs passat, la reducció d’aules per al curs vinent i tota mena d’atacs als professionals de la docència han causat la vaga que es va viure dijous passat a tot el País Valencià. Milers de persones al carrer en les primeres manifestacions contra la Conselleria d’Educació d’ençà de feia deu anys, quan era la consellera María José Català, ara batllessa de la ciutat de València.
L’oposició, al divan
Aquest any que ha passat d’ençà de les eleccions a les Corts ha estat complicat per als partits del Botànic. Després de dues legislatures, una de les tres potes, Unides Podem, ha desaparegut de l’hemicicle, i la coalició Compromís hi ha entrat tal com en va sortir, sense un lideratge fort i fent-se tot de preguntes sobre quin ha de ser el seu futur. Àgueda Micó, que n’era la coordinadora general, va optar per anar-se’n de diputada a Madrid. Vicent Marzà, que va encapçalar la llista per Castelló, deixa les Corts per anar al Parlament Europeu… El congrés que el mes d’octubre ha de fer Més Compromís serà fonamental per veure d’on i com emergeix aquest lideratge.
Els socialistes van provar de conviure durant uns mesos amb la figura d’un president Ximo Puig que compartia el càrrec de senador i de dirigent del grup parlamentari a les Corts, però la fórmula no va funcionar. Quan el govern espanyol li va trobar una nova destinació va decidir de deixar les Corts i la direcció del partit. Ara, Diana Morant, que és ministra del govern d’Espanya, malda per agafar-ne les regnes, consolidar el lideratge i marcar el ritme de l’oposició sense posar els peus a les Corts.
