25.03.2024 - 21:40
|
Actualització: 25.03.2024 - 21:43
PP i Vox no van deixar res a l’atzar quan triaren el moment de presentar les cinc lleis que capgiren i esbocinen la fràgil estructura legislativa confeccionada pels dos governs del Botànic. Vuit anys que amb prou feines van servir per a posar ordre al desgavell ocasionat per més de vint anys de governs del PP amb majoria.
Miguel Barrachina, síndic del PP, i José Maria Llanos, síndic de Vox, van comparèixer un dia assenyalat, com qui fa una ofrena al cappare i líder espiritual. En aquest cas, a Eduardo Zaplana, precursor de la utilització de les institucions en benefici propi, expert en l’assalt als mitjans públics per a manipular-los i aprofitar-se’n fins a la nàusea, fins a l’anorreament. Aquella compareixença de premsa del 21 de març va tenir el deix poètic de ser un regal per al més fatxenda dels presidents que ha tingut la Generalitat i que aquell dia s’asseia, a la fi, al banc dels acusats. Mentre el comissionista Zaplana i els seus advocats veien que el castell de cartes s’esfondrava perquè els seus antics amics estaven disposats a cantar i assenyalar-lo com el cap de la banda, el PP i Vox seguien el fil d’Ariadna que l’ex-president els havia deixar, li endolcien el tràngol i tornaven al lloc dels fets.
La compareixença de premsa del PP i Vox a les Corts va tenir també un caire de tendresa i d’homenatge, perquè mentre els diputats conservadors parlaven de llibertat, canviaven la memòria per la concòrdia i perpetraven altres atropellaments, Carlos Mazón, el fill polític de Zaplana, es reunia a Múrcia amb el president d’aquella regió. Van parlar d’aigua i de més llibertat, però el cap de Fernando López Miras era lluny d’allà, perquè sabia que poques hores després s’havia de transmutar en un Charlton Heston de subhasta barata conduint una quadriga pels carrers de Lorca per a celebrar el Diumenge de Rams.
En aquest context, encara amb la imatge fresca de l’abraçada fraternal i testosterònica entre el president Mazón i el vice-president Vicente Barrera una vesprada de bous, amb aquests referents i aquesta ferum, és on s’emmarca el començant real de la legislatura de l’extrema dreta al País Valencià.
El 21 de març, dia internacional de la poesia, a les Corts no van sonar versos d’Estellés, sinó que es va dir tot allò per què el poeta demanava al seu poble que no es limitàs a contemplar allò que passava, sinó que baixàs al carrer, perquè tot allò que es va viure a l’estiu, les censures, les cancel·lacions i les llistes negres, o la música silenciada, no eren sinó un assaig d’aquesta guerra cultural que prediquen i que practiquen. Fins i tot, el fet de girar la cara a Vicent Andrés Estellés o a Guillem Agulló eren experiments casolans per a tenir la gent entretinguda mentre ells preparaven els textos legals que tornaran les coses al seu ésser, entre totes les cometes. Al seu ésser, segons el seu entendre. Sense complexos, sense mitges tintes o sense pors. Perquè ells saben, ho han practicat manta vegada, que els titulars de premsa duren dos dies, però que ells tenen el mànec i la paella a les Corts, i a més, sempre, sempre, la darrera paraula. I a partir d’ara, tindran el mànec, la paella i la televisió al seu servei.
I en aquest context han posat en marxa la piconadora amb cinc proposicions de llei que encara han de passar el tràmit parlamentari, però, com que tenen la majoria necessària, únicament acceptaran canvis cosmètics o transaccions que els permeten de donar una mica de peixet a l’oposició.
D’aquesta bateria de noves lleis, el PSPV n’ha dit una contrareforma, i Compromís considera que el govern valencià ha passat el rotovàtor. Siga com siga, sí que permetran de capgirar la fesomia democràtica del País Valencià.
À Punt, porta oberta a la manipulació i al control governamental
Ho han fet anant al gra, sense preocupar-se d’arribar a cap consens. Un exemple és el canvi de la llei dels mitjans de comunicació públics. El primer Botànic va negociar la llei del 2016 amb tota l’oposició que en aquell moment eren Ciutadans i el Partit Popular. Van voler assolir el màxim consens possible, i ho van aconseguir, però vuit anys després, el PP, que es va abstenir llavors, l’ha canviada de dalt a baix i ha tornat al vell model de control governamental. Serà el Consell qui triarà el director general. Les Corts triaran el consell d’administració, que serà un espill de la majoria parlamentària. I un càrrec tan fonamental com el de la direcció d’informatius no serà sotmès a l’escrutini de la redacció. Al nou text, el català ha deixat de ser la llengua vehicular de la ràdio i la televisió pública. Aquesta és la clau de volta de la reforma quan parlen de fer-la arribar a un públic més ample, a augmentar els índexs d’audiència, a tenir més ingressos… Volen demostrar que la llengua és un impediment per a fer una televisió i una ràdio per a tothom. O dit d’una altra manera, únicament es poden fer productes comercials en castellà.
No parlen del pressupost d’aquest nou ens. La llei del Botànic sí que en parlava, i pràcticament no es va complir mai el mínim del 0,3% del pressupost de la Generalitat. Això ha fet que els mitjans reoberts el 2017 hagen hagut de funcionar a mig gas, amb poc personal i amb produccions més aviat modestes. Potser és de veres això que deia l’altre dia un membre de l’actual consell rector que el Botànic, especialment el PSPV, no va creure mai que la Corporació Valenciana de Mitjans Audiovisuals fos necessària i que únicament la va posar en marxa per complir una promesa electoral.
La “llibertat educativa” en un sol sentit
A la reforma educativa, el PP i Vox en diuen “llei de llibertat educativa”, i preveu que els pares decidesquen en quina llengua seran educats els seus fills. Parteix de la llei de plurilingüisme aprovada pel Botànic i inspirada pel conseller Vicent Marzà. En el seu moment ja va ser criticada, perquè en certes zones reduïa les hores lectives en català. Sobre això, el PP i Vox edifiquen aquesta nova proposta que retalla i retalla el dret dels ciutadans a acabar l’ensenyament obligatori coneixent les dues llengües oficials del País Valencià.
Darrere sintagmes com “llibertat de les famílies a triar la llengua dels seus fills”, “posar fi a la imposició del valencià”, que van pronunciar els síndics de Vox i el PP l’altre dia a les Corts, s’hi amaga la voluntat de marginar una de les dues llegües oficials del País Valencià que consagra l’estatut d’autonomia. Aquests mesos, tant el PP com Vox han proclamat als quatre vents la guerra contra el català en tots els àmbits de la vida. El primer incendiari va ser el conseller d’Educació, que a l’estiu, poques setmanes després d’haver estat nomenat, va menystenir l’autoritat de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua perquè la llengua que fixava no era la que parlava ell a casa seua, a Alacant. Va dir que era d’Alacant per dir que parlaven diferent. I ho deia sempre en castellà. A partir d’ací, autopista oberta contra la llengua. La presidenta de les Corts, Llanos Massó, va menystenir de manera gens educada la presidenta de l’AVL, Verònica Cantó.
La concòrdia i la desmemòria desvergonyida
El PP i Vox van presentar també una llei dita de “concòrdia”. D’aquesta manera, el PP es doblega els desigs de Vox d’eliminar la llei de memòria democràtica aprovada pel Botànic l’any 2017. Vox ha renegat d’aquesta llei tantes vegades com ha pogut perquè posava els fundadors i els dirigents del partit davant un espill que no els mostrava precisament guapos. Els esmussa, als dirigents de Vox, que els recorden, per exemple, que Paterna va ser el gran mur d’afusellament després de la guerra del 1936-1939. I tampoc no els agrada gens veure com les associacions memorialistes tenen una eina i pressupost per a obrir les fosses comunes i traure’n els cossos dels represaliats i intentar d’identificar-los i tornar-los als familiars abans no siga massa tard. No volen veure més fotografies amb els fèretres menuts amb banderes republicanes, ni botons o cartes que permeten de saber qui era aquella dona que fins ara reposava sense nom en un voral.
La nova “llei de concòrdia” posa el comptador a l’any 1931, quan a l’estat espanyol es va declarar la segona república, i vol incloure-hi les víctimes d’ETA i del gihadisme, tot i que ja hi ha una legislació que les protegeix. Això que fa Vox, amb l’anuència del PP, és diluir els efectes de la llei de memòria democràtica. Les associacions memorialístiques han anunciat mobilitzacions contra la intenció de l’extrema dreta de posar al mateix nivell les víctimes i els victimaris.
Tancar el cercle de la corrupció
El PP, que aquell dia tenia Eduardo Zaplana i José Luis Olivas asseguts al banc dels acusats, va presentar en el mateix acte de les Corts dues lleis més que completaven el paquet. En aquest cas, per a reformar dos dels instruments que, teòricament, han de contribuir a evitar la corrupció política. D’una banda, modificaran la llei de transparència per reduir les incompatibilitats dels alts càrrecs del govern, o per permetre, per exemple, que quan accedesquen al càrrec no facen una relació completa d’activitats, sinó un extracte de les declaracions de renda, activitats i béns. Quant a la transparència, el govern ja no estarà obligat a publicar les reunions de coordinació o les necessàries per a l’execució de contractes o convenis quan siguen amb l’adjudicatari del contracte o les altres parts del conveni.
I quant a l’Oficina Antifrau, que està immersa en el procés de renovació del director, el PP i Vox en canviaran la llei per permetre que les Corts el puguen triar amb una majoria simple i no qualificada com ara. És a dir, per controlar què investiga l’oficina i què no. Tot controlat.
