15.01.2014 - 06:00
En un país cristià ortodox, Harar és l’excepció, la ciutat musulmana per excel·lència. Per molts islàmics és la quarta ciutat santa, després de la Meca, Medina i Jerusalem. Té 150.000 habitants, 99 mesquites i 100 tombes de sants. És una antiga ciutat emmurallada, encimbellada dalt de la muntanya d’Ahmar, a l’est de la gran vall del Rift, un dels primers llocs que els astronautes van poder distingir de la Lluna estant. Al nord, té el feréstec desert del Danakil. És envoltada de terres fèrtils per al conreu de cafè, taronges, llimones i, sobretot, xat, una planta estimulant que es mastega, i que s’envia a tot el país, a la veïna Djibouti, al Iemen i a Somàlia. El xat ha deixat un visible rastre d’addictes al·lucinats per tota la regió. Entre tants misteris que enclou aquesta ciutat, n’hi ha un d’irresoluble. Lluny de França, la família, i la literatura, aquí va decidir de passar els últims anys de vida el poeta Arthur Rimbaud, dedicat al comerç, l’exploració i el contraban.
‘Jo és altre’. Arthur Rimbaud (1854-1891) és intraduïble, únic, sempre actual. Va més enllà de la literatura. Quan tenia entre quinze anys i vint va crear una de les obres poètiques més genials de tots els temps. Mai més no va tornar a escriure. En vida, va ser ignorat, però, anys a venir, tingué una influència fonamental. Rimbaud és present a les avantguardes i al surrealisme, a William Buroughs o Patti Smith, a Van Morrison o Joe Strummer. A Bob Dylan. ‘You lose yourself. You reappear. You suddenly find. You got nothing to fear.’ Va arribar tan lluny que ningú no l’ha superat en cent anys.
Segons Pere Gimferrer, Rimbaud arriba a les zones més profundes de la consciència de cada individu. Si es tria el seu camí, el de l’absolut, només hi ha dues alternatives: Rimbaud o el silenci. Quan va saber que ja ho havia dit tot, va triar el silenci. ‘Ell, que sabia que era vident, de sobte veu alguna cosa que ningú més no observa. Per això passa a una activitat mercantil, a Abissínia, perquè pensa que així podrà incidir sobre el món visible, sobre el tangible, ja que la fe en la paraula l’ha abandonat.’
De fet, els únics escrits africans que va deixar són les cartes familiars. Impressionants, per l’esquemàtic, a voltes patètic, realisme. Parla de negocis, de diners, i encarrega llibres i més llibres. Tots de qüestions pràctiques: manuals de fusteria, joguines, astronomia, enginyeria, pirotècnia, fotografia, botànica, gramàtica àrab, l’Alcorà…. El relat més llarg és el d’una expedició de Harar a Ogadina, on recull, meticulosament, tots els detalls geogràfics, antropològics, zoològics, botànics i meteorològics de la zona. Com si dibuixés un nou món en el mapa de la història universal. Com si dissequés la realitat inconeguda.
A Harar, la mansió anomenada Bet Rimbo, avui un museu dedicat a Rimbaud, no és la veritable casa on va viure. Massa luxosa. Ningú no sap del cert on va habitar. M’arribo a la missió catòlica de Harar. Hi vivia el bisbe francès André Jarosseau (1858-1941), que va tenir relació amb el poeta i també amb Haile Selassie i el seu pare, Ras Makonen, governador de la regió. Evelyn Waugh, l’any 1930, va entrevistar el vell Jarosseau. Recordava Rimbaud com ‘un jove molt seriós, molt trist; no era un bon catòlic, sortia poc, sempre estava preocupat pels seus negocis, vivia amb una dona nadiua en una caseta de la plaça, que ja no existeix’.
‘J’ai tendu des cordes de clocher a clocher, des garlandes de fenêtre a fenêtre, des chaines d’or d’etoile a etoile, et je danse’ (‘Illuminations’).
Truco a la porta de la missió. Em rep la germana Àngels, encantadora, ulls grisencs, de gata. Té noranta-tres anys i és petita, enèrgica com una nena. No sap res de Rimbaud, però se li il·luminen els ulls quan m’explica que monsenyor Jarosseau li va donar la primera comunió. ‘Ell volia morir aquí, però va arribar Mussolini i va dir: “Fóra d’aquí, ara és el nostre torn. Ara ens toca a nosaltres.” El bisbe no va poder realitzar el seu darrer desig. Va morir a Tolosa de Llenguadoc. Veu la placa que van col·locar les tropes aliades quan van fer fóra els italians? I miri el sostre de la capella. Mussolini ens la va bombardar dues vegades. Es pensava que era un edifici del govern…. Rimbaud, Rimbaud… Ara, recordo que el pare Fouchier deia que havia viscut en una caseta humil, prop de l’antic palau de Ras Makonnen.’
No hi ha rastre de Rimbaud a Harar. Cap indici d’allò que va construir en el món visible. Potser perquè Rimbaud és Harar. La calor asfixiant, la brutícia dels carrers, els cossos humans estirats per terra de qualsevol manera. No saps mai si són vius o morts. Els voltors remenant munts d’escombraries. Els excrements humans, i el pixum, pels carrers més amagats. Els rostres dels captaires desencaixats pel xat. La bellesa de les venedores del mercat. Sensual. Insinuant. Sexual. L’olor de l’encens. La cervesa local. Les espècies multicolors. La màgia de les ombres. Siluetes fugisseres que s’esmunyen al capvespre pels carrerons. L’udol inquietant, sord, de les hienes, de matinada. Els brams brutals dels homes que les criden per alimentar-les. La fortor de la carn morta, putrefacta.
La inquietud de viure en un lloc on saps que, encara que t’hi passessis mitja vida, sempre et sentiries estranger. Rimbaud va voler que aquest racó de món, al límit dels límits, fos l’últim dels seus móns.
A ‘Una temporada a l’infern’ hi ha imatges que semblen premonicions de la seva vida adulta. ‘Des del mateix desert, en la mateixa nit, sempre els meus ulls fatigats es desvetllen […] sense que se somoguin els Reis de la vida, els tres màgics: el cor, l’ànima, l’esperit. Quan anirem més enllà de les graves i de les muntanyes, a saludar la naixença del treball novell, la saviesa nova […], la fi de la superstició […]? Esclaus, no maleïm la vida.’
