14.01.2014 - 06:00
Un dia, un amic científic, doctor en libel·lules, obsessionat en la recerca d’especies úniques i llibres de vell, em va assegurar que les darreres sirenes del planeta es podien veure al Llac Tana, a Abissínia. Així l’anomenava ell, encara. En record seu, deixant-me portar per les casualitats, m’acosto a Bahar Dahr, a les ribes d’aquest mític llac, un indret màgic, de conte de fades, on neix el Nil Blau. Era l’antiga pàtria dels jueues etíops, els falasha, la majoria dels quals, després de segles de persecució, van ser traslladats a Israel.
A les ribes del llac hi ha hipopòtams, pelicans, micos, cocodrils, i esperpèntics marabús gegants, que es passegen com éssers humans per les terrasses dels bars. Fa 85 quilòmetres de llarg, per 65 d’ample. És el tercer llac més gran d’Àfrica, després del Victòria i el Tanganica. Té forma de cor. En les seves aigues de coure, hi ha 36 illes i 20 monestirs. Tot està impregnat del misteri de les aigües quietes. “Silenci, em diu el barquer, estigues atent. Passem prop d’un cocodril, el veus allà? Els cocodrils no tenen llengua, són com Déu, et transmeten la saviesa directament al cor, sense dir ni una paraula.” A la boca del Nil Blau, allà on s’inicia el seu recorregut cap al Mediterrani, mandreja una familia d’hipopòtams.
De les sirenes, ni rastre. Un vell recorda, però, en nits de lluna plena, els cants dels manatís, i les seves siluetes retallades, contra la foscor de l’horitzó. La pell brillant, sensual, com dones d’aigua que es miren al mirall del fons del llac.
Alguns monestirs de les illes es poden visitar, però molts prohibeixen l’entrada a les dones. Passa sovint en aquest país. A més d’un masclisme força extés, hi ha l’ultraconservadurisme cristià ortodox, la qual cosa no impedeix, però, veure als bars de nit homes grans amb noies menors d’edat, com la cosa més normal del món, acceptada socialment. Podrien ser les seves filles. O les netes, fins i tot. La tradició permet el matrimoni d’adults amb nenes, moltes de les quals, després, en fer l’acte sexual o al parir, pateixen desgarraments que els dificulta el control de les seves necessitats fisiològiques. Les males olors i les infeccions fan la resta. Les nenes queden estigmatitzades per sempre més. Les fan viure apartades del poble. Avui dia, aquest problema està en vies de control·lar-se per llei. A més, hi ha Hospitals de Fístula especializats en atendre les noies.
“Si vols que t’hi acosti, prop d’aquí hi ha un monestir on sí que deixen entrar dones. Hi ha moltes novícies i monges”, em comenta el barquer. M’agrada la idea. Des que vaig llegir, d’adolescent, el “Decameron” i “Venus en el claustre”, la meva devoció cristiana es va decantar, unidireccional, cap a les monges.
Atraque’m. Acaba de ploure. L’illa regalima i brilla per tots els recons. Els arbres centenaris són d’un verd maragda. Les roques estan entapissades de molsa. El terra és molt relliscós. Pugem per un caminet cap al monestir. Hi ha monges rialleres, molt masculines, val a dir, però. Venen artesania i ensenyen els tresors de la biblioteca. Meravelloses edicions antigues, pàgines de pell de cabra, escrits a mà en ge’ez, l’etíop clàssic, que, avui, només els estudiosos del sagrat saben desxifrar.
Dalt de tot del camí, ens espera un monjo jovencell, silvestre i delicat. Sembla fugat d’un film de Pasolini. Només parla amàric. Li agrada acollir els visitants i gaudeix, com una criatura, tocant les campanes i fent postures per les fotos. M’ensenya les pintures murals. Semblen un tebeo. Davant les escenes del dimoni, fa un escarafall infantil de pànic i passa de puntetes. Em quedo bocabadat contemplant el cap de Joan el Baptista. Té barba de quatre dies, li han crescut ales d’angelet a les orelles, i vola pels cels com una papallona. El monget sembla especialment satisfet, i riu, inclinant el cap endavant i fregant-se les mans.
Quan sortim fóra, mira el cel. És l’hora de l’Angelus. Se’n va de pet a la campana, feliç com un ginjol, i pica i repica, amb un somriure d‘orella a orella. La felicitat. Viure en una illa plena de dones, mirar tebeos de sants, saltironejar com una cabreta pels caminois, menjar sargantanes, tortugues, granotes, i repicar campanes. Germanes, preguem. L’Àngel del Senyor anuncià a Maria. I concebé per obra i gràcia de l’Esperit Sant. Deu vos Salve Maria.
