07.01.2014 - 06:00
Hivernacles i més hivernacles. Grans extensions d’hivernacles de plàstic per a conrear roses. Tombem per un camí de sorra, fins al llac Ziway. Més hivernacles. És una de moltes concessions estatals a multinacionals de floricultura que exporten a Europa. L’estat no té en compte la vida dels pagesos ni la biodiversitat. Són una agressió als seus drets humans i ambientals. És el ‘landgrabbing’, l’acaparament de terres. La nova tragèdia africana.
‘La maledicció de les roses… Els hivernacles fan quatre quilòmetres de llargària per un de fondària. S’han instal·lat aquí perquè els cal moltíssima aigua. Des que hi són, el llac ha retrocedit deu o vint metres. Abans arribava fins al camí. Quan no puguin treure’n més aigua, marxaran a una altra banda’, m’explica un jove pescador. ‘Sovint hi veiem peixos morts pels pesticides. Cada dia hem d’anar a pescar més lluny. Però encara hi ha una cosa pitjor. Totes aquestes terres eren de conreu tradicional. La subsistència de les nostres famílies. El govern les va fer fora, a la força. Sense indemnitzar. Molts se n’han anat d’aquí. No podien viure. En canvi, l’empresa ha contractat moltes noies jovenetes. Les exploten. Cobren uns sous ridículs. Menys d’un euro diari. Ara i adés cauen malaltes, de respirar els productes químics. Treballen com esclaves.’
Circulem pels camins que envolten els hivernacles. Sher Ethiopia Flowerfarm és una gran companyia neerlandesa de floricultura. A dins hi ha un hospital, un estadi de futbol i un club per als directius de l’empresa. Com a les antigues plantacions colonials. És l’hora de plegar. Centenars de noies, amb túniques de tots colors, surten del recinte i enfilen cap a la carretera, a pas lleuger, en un ordre perfecte. Recorda la sortida dels obrers de la fàbrica dels germans Lumière. De tant en tant, han de deixar pas als camions cisterna que reguen els caminets. No fos cas que la pols fes malbé les roses.
A Anglaterra, per exemple, molts supermercats ja no compren roses etíops. Sabem d’on venen i en quines condicions es conreen moltes de les roses que comprem la resta d’europeus?
Prop del llac Ziway, com a moltes altres zones, hi ha desallotjaments forçosos que afecten centenars de milers de persones i moltes hectàrees de terres conreables. A Colòmbia, Indonèsia i Sierra Leone, per exemple, les dediquen a produir agrocombustibles. A Etiòpia, a les flors i l’agricultura. Grain i més associacions de defensa de l’agricultura tradicional han denunciat l’empresari indi Ramakishna Karuturi, l’amo de les roses del món, que en diuen. Ara s’ha centrat a Etiòpia, un país on, cíclicament, hi ha períodes terribles de fam. I ha ampliat el negoci a l’arròs, el sucre, l’oli i els cereals. L’empresa del llac Ziway no és seva, però totes funcionen igual. Té centenars de milers d’hectàrees arrendades per tot el país. A la regió de Gambella, on m’aconsellen de no acostar-me perquè és fortament militaritzada, més de la meitat de la terra conreable ha estat cedida a empresaris indis i de l’Aràbia Saudita.
Etiòpia, un país de crisis alimentàries on, en certes zones, el menjar bàsic de la població depèn de l’ajut internacional, ja ha lliurat un 10% del terreny agrícola a inversors estrangers, que produeixen per al mercat internacional. Espremen i dessagnen l’Àfrica.
En el darrer informe d’Amnistia Internacional llegeixo: ‘El programa de creació de nous pobles, que implicava el reassentament de centenars de milers de persones, es va dur a terme a les regions de Gambella, Benishangul-Gumuz, Somali, Afar i Nacions, Nacionalitats i Pobles del Sud. Aquest programa, teòricament concebut per a millorar l’accés als serveis bàsics, pretenia ser voluntari. Però, segons que s’ha sabut, molts dels trasllats han estat imposats. S’ha rebut informació sobre desplaçaments de població a gran escala, a vegades acompanyats de denúncies de desallotjaments forçats, en relació amb l’arrendament de grans extensions de terreny a inversors estrangers i amb projectes de construcció de preses.’
