08.01.2014 - 06:00
‘Tis Abay’ vol dir, en amhàric, l’aigua que fuma. Paraules màgiques per als antics aventurers. La quimera, el somni, d’aquells homes que van posar noms als rius, a les muntanyes, i les van dibuixar als mapes. Tenien el verí a la sang. L’atracció de l’abisme. Descobrir el que era inconegut, travessar la frontera del que era visible, prohibit. Si la presència de la mort és allò que distingeix l’aventura del joc, els exploradors eren alquimistes de l’equilibri entre el risc i el plaer de la bellesa, i l’ànsia de descobrir nous mons.
La primera visió que tens de les cascades del Nil Blau, prop del llac Tana, és talment posar un peu a la lluna.
Puges i baixes per corriols relliscosos, verticals, plens de roques i arrels traïdores. És dissabte, dia de mercat. Hi ha un tràfec intens de gent i bestiar. Cal fer giragonses arriscades entre cabres, ases, senyores amb càntirs de llet, pastors embolicats amb mantes i tifes de vaca. S’ha de passar un pont de pedra, i un pont de ferro, penjant, impressionant. La base del pont, reixada, s’obre a l’abisme. Uns nens pastors les passen magres per fer avançar unes cabretes, garratibades de pànic. Tot d’una, en un revolt, apareixen les cascades, un enorme saltant d’aigua, com si la terra s’esberlés en raigs fumejants, espessos, com sang de xocolata, dolls de coure líquid. ‘I tota aquesta aigua, se la queden els egipcis, milers de quilòmetres més avall. Ens la roben. Ara estan molt enfadats. Tenen por de quedar-se sense, perquè nosaltres en reclamem la nostra part’, m’expliquen uns vigilants asseguts al penya-segat, envoltats de vaques que pasturen.
El Nil Blau aporta el 80% del cabal del llegendari Nil, que tots associem amb Egipte, país que se n’aprofita sense aportar-hi ni una gota d’aigua. La resta, el 20%, ve d’Uganda, del Nil Blanc. Els vells tractats colonials i un acord signat entre Sudan i Egipte als anys cinquanta han afavorit, en exclusiva, aquests dos països. Etiòpia, però, des dels anys noranta, treballa per aprofitar-ne el potencial hidroelèctric, vendre energia als països del voltant i, a més, acumular aigua de regadiu. Té projectes de preses per tot el país. Aquí ha començat a construir la Grand Ethiopian Renaissance Dam. Egipte està indignat. El juny passat, abans del cop d’estat, el president Mohàmmed Morsi, amenaçava: ‘Com a president de la República, us confirmo que totes les opcions són damunt la taula. Egipte és un do del Nil i el Nil és un do d’Egipte.’ El govern etíop els acusa d’apel·lar a ‘drets colonials il·legítims’ i va fent la seva. Egipte té un problema. Etiòpia sap que amb la Grand Ethiopian Renaissance Dam i més projectes similars pot recuperar el paper geopolític a la zona: la mar Roja, la conca del Nil i l’Àfrica oriental. A més, l’aliança econòmica amb la Xina l’allibera d’imposicions ambientals i de les condicions de les institucions financeres internacionals. Els xinesos s’han implicat moltíssim en la construcció: carreteres, autopistes, preses, edificis, indústries, mines… Res no els atura. Tot els és igual. Un detall. Fonts fidedignes m’han assegurat haver vist xinesos emmanillats treballant en la construcció de carreteres.
L’ajut financer xinès és primordial per al govern etíop en un altre projecte de presa al sud, al riu Omo, la Gilgel Gibe III Dam. Els etíops han tingut dificultats de finançament perquè els estudis d’impacte ambiental la qualifiquen de catàstrofe per a la vida indígena i ambiental. No tan sols per al sud d’Etiòpia, sinó també per al nord de Kenya, la gent del llac Turkana, per a qui la ramaderia és la principal font de vida. Però aquestes dues darreres dècades ha esdevingut insostenible. La sequera del 2011 va ser devastadora. Més d’un quart de milió de persones de la regió del Turkana viuen d’ajut alimentari. 9 de cada 10 amb menys d’1,25 dòlars diaris. La presa etíop Gilgel Gibe III Dam pot transformar el llac Turkana en la mar d’Aral d’Àfrica, i destruir ecosistemes i vides humanes. Arguments negligibles per a la filosofia inversora de la Xina. Egipte, Sudan, Etiòpia, Kenya… seran els futurs escenaris de les guerres de l’aigua?
