05.01.2014 - 06:00
‘… I què hi vas a fer, a Etiòpia? Que vols adoptar un nen?’ Era la reacció instantània de molts. ‘Faig o he fet mai cara d’adoptar nens, jo?’ ‘No, és clar… ehem…’ Silenci. Els ulls delataven una intensa ebullició mental per mirar de trobar algun altre referent del país. Esforç infructuós: els etíops mai no han destacat com a futbolistes. Per contra, són els millors corredors del món: forts, resistents, valents, solitaris, amb una voluntat de ferro.
Sota la boira plujosa de l’alta muntanya, la imatge d’un home prim, d’ulls molt grossos, corrent descalç, travessant rius i boscs d’avets gegantins, és una metàfora viva d’Etiòpia.
Recórrer-la és fer un viatge en el temps. Literal. Viuen en un altre calendari, el julià. Tenen dotze mesos de trenta dies i un de sis, cada any. Ara són a l’any 2006. L’any nou és l’11 de setembre. Sant Jordi, un dels seus mites fundacionals. I la Saint George, una de les excel·lents cerveses autòctones. A més, hi conviuen moltes èpoques històriques en un mateix pla. De l’home primitiu a l’ultramodern, entre reverberacions medievals, feudals, i de la història antiga. Són, majoritàriament, cristians ortodoxos tradicionalistes, fet exòtic al continent africà.
L’antiga Abissínia té una superfície una mica més gran que Espanya i França juntes. Hi ha cadenes d’altes muntanyes, rius, llacs, parcs naturals, i també, àrees desèrtiques als límits amb Eritrea, Somàlia, Djibouti i el Sudan. Al sud, fa frontera amb Kenya. L’altitud fa que visquin en una primavera perpetua, amb paisatges d’una bellesa impressionant, com les muntanyes suïsses.
Té estructures polítiques pròpies mil·lenàries. És l’únic estat africà que mai no va ser colonitzat. El primer que va vèncer un exèrcit europeu, l’italià, l’any 1896, fet que Mussolini venjà, brutalment, l’any 36. Hi ha 85 milions d’habitants, infinitat de grups ètnics, 80 llengües i 200 dialectes. La llengua principal és l’amhàric, amb un alfabet de 237 caràcters.
L’any 1975, amb Haile Selassie, es va extingir una dinastia reial que, segons ells, es remunta a Salomó i la reina de Saba. La història més remota és viva i present avui pertot arreu. Axum, Lalibela, Harar, el llac Tana, les fonts del Nil, Adwa, Dire Dawa, el tren Addis Abeba – Djibouti, Menelik, els jueus falaixes, els castells de Gondar, el Camelot africà…. L’artista Wosone Kosrof, autor d’unes belles teles il·lustrades d’inscripcions en amhàric, diu: ‘ Hi ha moments que els mots són com la màgia. De cop, es fan vius, i allò que la gent vol que passi pot passar. L’únic que has de fer és dir-ho.’
Potser ací és veritat que la història és un conte emfasitzat per la megalomania rica en bruixeria de l’estat. La seva petja reneix en la quotidianitat. Les arts i la literatura són molt riques, hereves d’un passat molt arrelat. I, a la vegada, atentes a la modernitat, tot i que fa relativament poc que el país es va obrint al món. Van viure al marge de les colonitzacions. Mai una cultura invasora no els va prohibir i anihilar la tradició, que es va continuar transmetent de generació en generació. Haile Selassie, el megalòman Rei de Reis, després de tretze anys com a regent, va governar el país del 1930 al 1975, entre el deliri diví i la dramàtica realitat de la misèria i la fam. Va ser enderrocat i assassinat pel Derg, una junta militar que, sota la direcció del tinent coronel Mengistu Haile Mariam, va instaurar una sagnant dictadura comunista, fins el 1991. Aïllament. I més aïllament.
En certa manera, l’estratificació de la història en el present els hauria pogut fossilitzar. Després de moltes dècades de governants autoritaris, per la gràcia de les espases, de Déu, o de l’URSS, la repressió és molt present en la vida política i social. La submissió, el secretisme, l’espionatge i la delació són el teló de fons. Mai no se’ls ha permès d’avançar gaire en el terreny de les llibertats i els drets humans. Avui és un dictadura disfressada de democràcia. L’estat viola la llibertat d’expressió. Hi ha periodistes i polítics a les presons. Els partits opositors i les organitzacions de drets humans han de suportar enormes restriccions. No es tolera la dissidència. Les protestes pacífiques es reprimeixen. La detenció i la reclusió arbitrària, la tortura i el maltractament són habituals. Hi ha desallotjaments forçats a gran escala arreu del país.
Els etíops semblen haver viscut, de sempre, en un altre pla de la realitat. Això forja una personalitat molt forta, molt patriòtica (sovint, carregant), orgullosa i tan rica en història i cultura que tens la sensació que viuen en un món imaginat, fictici, entre la Bíblia i el cinema 3-D. A Etiòpia, la llegenda és realitat. No hi ha realisme màgic. La realitat ho és.
