Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dijous  11.07.2013  00:17

Autor/s: Mariló Sanz Mora

La Bretanya francesa: senda dels duaners per la Costa de Granit Rosa

Men?ame
 

La Costa de Granit Rosa i la reserva natural de Ploumanach són unes meravelles impressionants: la roca es torna escultura en arribar al mar.

Som a la costa atlàntica, concretament a Côtes d'Amor, la Costa del Granit Rosat i just a un racó de la Bretanya francesa anomenat Perros-Guirec, un antic poble mariner on actualment la vida gira quasi exclusivament al voltant de prendre el sol i el bany a la platja, així com descansar en algun café a la vora del mar.

I s'aprecia només entrar a la població de Perros Guirec que el que més abunda són les mines de roca granítica carregada d’òxid de ferro, perquè totes les cases estan fetes amb la pedra rosada que dóna la zona i configuren una tonalitat uniforme molt peculiar i agradable a la vista. És el que es veu al primer colp d'ull, però imagine també que aquest granit decoraria mobles, xemeneies i escalinates de palaus en temps passats.

Hem dinat mirant el mar, a un restaurant situat vora l'aigua i hem descansat en unes gandules respirant l'agradable brisa marítima que ens arribava directament.

Després ens hem enfilat per una senda per a fer una caminada. Mentre estàvem reposant el bon dinar no érem conscients de la meravella de paisatge que uns minuts després veuríem, no sabíem que gaudiríem com a xiquets passejant entre unes inusuals roques, corrent, pujant i baixant-ne, i de vegades lluitant contra el vent que ens volia tirar a terra.

I és que a més de prendre el sol i el bany a les fabuloses platges de la zona, si es vol estirar les cames, es pot anar a fer una volta pel 'sentier de Douaniers' entre Perros-Guirec, que porta el nom per un sant bretó, Guirec St, i Ploumanac’h, que va ser un dels primers assentaments celtes i el nom es tradueix per 'pantà dels monjos'.

Aquest és un dels millors trams de la senda costera atlàntica perquè passa per l'espectacular promontori conegut com a 'Pointe de Squewel'. En aquest punt i també al llarg del trajecte, pedres apilades i rosades s’amunteguen formant capricioses formes erosionades al llarg dels segles per l'efecte del vent, la intempèrie i el mar. I és tanta la bellesa que no importa saber el nom de què s'està mirant, importa gaudir de cada instant.

Ho explique pas a pas, perquè si algun dia pareu per aquestes terres bretones heu de visitar aquest paratge, no vos ho podeu perdre.

Agafem la senda dels duaners, la que voreja la costa, que es va obrir per als senderistes l'any 1907. Aquesta ruta (GR 34) és una de les millors maneres de descobrir Bretanya a peu. És una infraestructura per als caminants d'a peu, que voreja la costa al llarg d'uns 2.000 quilòmetres i on les sendes estan perfectament senyalitzades i separades de la resta de vies. Estan protegides fins a l'extrem que si alguna persona té parcel·la privada, ha de deixar pas obligatòriament a tothom. També hi ha, al llarg del que s'estimen al voltant d'un 2.000 quilòmetres, una xarxa d'albergs i 'gîtes d'étape' per a poder descansar i dormir.

La senda té la seua història, que es remunta al segle XVIII: Jean Baptiste Colbert, ministre del rei Lluis XIV, va implantar unes taxes duaneres per als productes d'exportació. Aquest fet va propiciar el contraban, així que per a lluitar contra aquest negoci fraudulent, que venia sobre tot de la Gran Bretanya, va establir un sistema de vigilància al llarg de tota la costa. Els duaners tenien una caseta on resguardar-se amb un determinat tram a vigilar i unes vistes espectaculars cap als imponents penya-segats. Actualment veiem cases, en trobem una de molt gran, una mansió senyorial, i altres de disseminades al llarg de la senda. Quin privilegi!, Quines vistes!

Aquestes formacions rocoses es troben al llarg de 25 hectàrees. Són Patrimoni Nacional francés i propietat del Conservatori del Litoral. És reserva de la Biosfera, la primera a establir-se a França i per demanda dels habitants del lloc. Les sendes estan marcades per tal que no trenquen el desenvolupament normal de la fauna i flora autòctones.

Un dels trams més famosos té uns set quilòmetres, anada i tornada. Nosaltres no comencem pel principi, i tampoc no tornem pel mateix lloc pel qual accedim. Seleccionem la part més espectacular; no obstant això tot el circuit sencer és un tram fàcil que en un matí a pas relaxat i fent parades es pot fer. Ho deixe pendent per a una altra ocasió, perquè aquest és un dels llocs on no m'importaria tornar. Fem la caminada per la vesprada i s'endevina que hores més endavant, a l'hora de la posta del sol, les pedres adquiriran una tonalitat ataronjada diferent que segur que li donarà un encís particular.

Comencem a caminar i fa calor, molta calor, més de l'esperada en aquests terres, però alhora corre un vent que rebaixa la xafogor. En som molts els qui anem pel camí, és un lloc turístic de fàcil accés, cadascú camina el que vol, pot fer un tram i tornar-se'n. Nosaltres ens enfilem i seguirem durant uns quilòmetres per a eixir-ne en una altra banda diferent.

Encara que no sóc molt amiga de llocs massificats, aquest m'agrada per ser a l'aire lliure. No s'hi nota tant la quantitat de persones concentrada. Perquè, de gent, n'hi ha molta, gent gran i gent petita. Els xiquets estan continuament corrent amunt i avall, les persones grans van al seu ritme, parant i avançant i retornant després pel mateix camí pel qual han arribat.

Al nostre pas van apareixent roques, algunes de menudes i d'altres d'enormes dimensions. N'hi ha que arriben fins als 20 metres d'alçada. Totes de granit rosat, amb formes modulades ondulades, sinuoses, rodones i allargades, adoptant algunes vegades figures fàcilment identificables. Primer crida l'atenció el far i després ja mire amb deteniment les roques i veig una cara, i no molt lluny una enorme orella, i una botella, una bruixa, una parella...

De tant que hi ha no sabem on mirar. El cap va cap a un costat, cap a un altre, mirant per davant, per darrere... Hem deixat la senda per a anar per damunt de les roques, hi ha molts xiquets que busquen raconets per jugar als amagatalls, uns altres es tiren per les pedres com si foren tobogans i mirant-los. És cert que fa ganes de fer el mateix. L'alegria infantil es contagia.

No hem fet un trajecte llarg malgrat estar més d'una hora caminant. Tampoc no ha estat una caminada seguida: ha estat un passeig relaxat barrejat amb el joc pujant i baixant roques admirant el color dels camps i les pedres. Quin conjunt més harmoniós! Roques grans i xicotetes, separades o amuntegades... camps acolorits.

He dit que ha estat un passeig relaxat, i pensant-ho bé caldria matisar, perquè és estressant voler mirar-ho tot, no voler deixar res per fotografiar, només impedeix que fem fotos quan tenim el sol de cara, perquè sabem que la fotografia eixirà fosca... però encara que obscura i tot, marcant silueta del contrallum, serà bonica.

Em recorda Irlanda, em recorda Galícia... És una enorme sensació de llibertat total per la llunyania de l'horitzó, per estar en espai obert amb el vent d'acompanyant, per estar envoltada a més a més per extensions vegetals, com si foren estores de color morat i verd. És el bruc i l'argelaga el que acompanya aquest paisatge singular donant el seu color que li va perfectament al rosa de la roca i el blau del mar.

El que hem vist és senzillament 'bocabadant', magnífic, és un d'eixos paratges que regala la Mare Naturalesa i que hem de valorar.