Vaig gravar per primer cop amb l'Ovidi Montllor el 1968 i a partir del 74 vam començar a treballar plegats de manera fixa: he participat en tots els seus discs i també em vaig encarregar de la música dels muntatges poètics. L'amistat es va anar forjant i l'entesa artística que teníem és difícil de repetir. Era íntim, afectuós, un company incomparable i un gran artista. Espero que no se l'oblidi mai.

Quan va venir a Barcelona, el seu primer ofici va ser fer de perruquer de senyores. Vam comptar que havia arribat a fer fins a trenta-cinc oficis. Quan ens vam conèixer, tots dos vivíem al costat de Parc Güell, venia a casa sovint i també em tallava els cabells. Anàvem junts a veure el Barça, perquè era molt culer. Era un amic entranyable, més aviat com un germà gran.

L'Ovidi era una persona profunda. Seriosa, tot i que li agradava també la broma, i molt conscient d'allò que defensava. Venia d'un ambient obrer i n'estava molt conscienciat. També era molt prudent, i a l'hora de prendre decisions s'ho rumiava molt.

M'agradava sobretot quan recitava poesia. Recordo que anàvem a pobles a fer recitals i fins i tot gent que no havia obert mai un llibre de poemes es quedava hipnotitzada. Poca gent sap explicar poesia de la manera natural com ho feia ell.

Abans, però, havia fet d'actor, que és com va començar. Feia teatre i cine, i va tenir molt d'èxit amb 'Furtivos'. Això el va fer famós, i estava molt preocupat perquè la gent pel carrer li demanava autògrafs. Li feia molta vergonya perquè era molt modest i senzill, així que anava pel carrer mig tapat perquè no el reconeguessin.

Com a lletrista, té moltes cançons memorables. Era un home molt seriós i treballava molt cada cançó, la pensava fins que trobava la manera d'interpretar-la i fer-la arribar. Era un gran artista.

Va passar molts anys sense fer cap disc. Amb el començament de la 'democràcia', van deixar de parlar de determinades persones per a fer-les desaparèixer. Li va passar a l'Ovidi, a mi i a molts altres. Finalment va trobar una discogràfica perquè li edités un disc. I va ser mentre el gravàvem que es va quedar sense veu. Primer ens vam pensar que s'havia quedat afònic però no, va resultar que era una càncer. Va treballar com un boig amb metges i foniatres i va fer algunes actuacions. Va patir molt, però vam poder fer un últim muntatge poètic que va ser preciós: 'Ovidi diu Sagarra'. Va ser magnífic, al Teatre Lliure, hi vam ser durant dues setmanes. Gràcies a la gravació que en va fer TV3 vam poder fer el disc després. Ho vam fer quan ja no tenia veu, i va suposar un gran esforç i molt de patiment. Justament l'última actuació va ser a Andorra fent el Sagarra.

Era el padrí de la meva filla, i quan es va morir hi vaig anar amb ella. Va ser una nit terrible. Encara que ja ho sabíem, va ser una patacada molt forta perquè era una persona molt estimada. Però també inoblidable: a casa meva, hi és molt present. Obro una carpeta, i em trobo lletres d'ell escrites a mà. N'obro una altra, i m'hi trobo fotos. Quan tinc algun dubte, sempre penso 'Què faria l'Ovidi?', perquè trobo que tenia molt bon criteri. Mira, encara després de mort continua ajudant-me.

Era profund, seriós, prudent i conscient d'allò que defensava. I un gran artista.

Poca gent sap explicar poesia de la manera natural com ho feia ell.

Va patir molt quan es va quedar sense veu pel càncer, però vam aconseguir fer un últim muntatge poètic que va ser preciós, 'Ovidi diu Sagarra'.

Era una persona molt estimada. Però també inoblidable.